Et pots reconciliar amb la mare que va adoptar el teu nadó robat?

"Aquesta és una història de violència", afirma Vera (Lola Dueñas), la protagonista de Sobre todo de noche, el primer llarg de ficció del cineasta i programador basc Víctor Iriarte. És una història sobre la violència que van exercir sobre ella quan es va veure obligada a donar en adopció el seu nadó per després comprovar que el seu expedient havia desaparegut, i sobre la violència que pretén retornar com a venjança.

Però Sobre todo de noche no es desplega com el drama social que podríem esperar al voltant de l'assumpte dels bebès robats. En una proposta que va mutant de gènere, la primera part de la pel·lícula es mou a mig camí entre un serial d'espies a la manera de la Nouvelle Vague i un noir estilitzat amb perspectiva femenina al qual dona força la potentíssima banda sonora de Maite Arroitajauregi. La segona part, quan la Vera retroba el seu fill i la dona que el va adoptar, Cora (Ana Torrent), s'entrega als codis del melodrama al voltant de dues mares d'un mateix noi que intenten aprendre a formar un nou tipus de família. Perquè Sobre todo de noche també és una història emocionant de reconnexió femenina i maternofilial, que es recrea en la interacció teixida entre dues grans actrius com són Dueñas i Torrent sobre la càlida textura dels 16 mm.

Cal entendre aquesta reconciliació entre la mare biològica i l'adoptiva d'un nen robat en termes extemporanis, perquè resulta massa forçada si la situem en el context dels nadons robats. De fet, a aquestes altures del metratge, tenim clar que aquest fet obscur de la història recent del país funciona a Sobre todo de noche com a excusa temàtica, i la venjança que volen emprendre les protagonistes encaixa més com el ressort d'un fascinant exercici d'estil que com a mostra de revenja política envers els abusos sense reparar del franquisme i de la transició.