Marion Cotillard: “La manera com et tractes a tu mateixa té un impacte molt profund en els teus fills”

Barcelona“La cara de Marion Cotillard és com un mapa que ens guia”, deia el director francès Arnaud Desplechin sobre la protagonista de la seva última pel·lícula, Assumptes familiars, un asfixiant drama sobre dos germans –una actriu i un escriptor– atrapats en una relació d'odi fraternal (Cotillard i Melvin Poupaud) que arriba als cinemes aquest divendres. La trobada entre Cotillard i la premsa va tenir lloc en una platja privada de Canes, on l'actriu oferia una imatge allunyada dels anuncis de Chanel núm. 5 i Dior que sol protagonitzar: amb roba còmoda, sense maquillatge i fumant sense parar. “No soc una autèntica fumadora, sinó una fumadora social –assegura–. Només fumo quan vinc a Canes. I al cap d'unes hores marxo i torno a la meva vida saludable”.

A Assumptes familiars interpreta una famosa actriu teatral que es retroba amb el seu germà després de vint anys sense parlar-se. La pel·lícula no acaba d'aclarir mai el motiu de l'odi, però traça clarament les ferides emocionals que va deixar el passat en el seu personatge, devastat psicològicament.

— És molt important parlar d'aquestes qüestions. Quan algú obre el seu cor i veus que passa un mal moment et sents menys sol i t'adones que no passa res per sentir-te malament, que tot es pot solucionar. A l'Alice, el meu personatge, la van educar uns pares que se l'estimaven, però es pot destruir una persona sense pretendre-ho. Una escena clau de la pel·lícula és quan el pare elogia la seva filla i al mateix temps la menysté respecte al germà. En el cervell d'un nen, que algú que t'estima faci això crea una disfunció molt profunda. Probablement, no vol fer-li mal, però n'hi fa igualment. Perquè un nen no ho pot entendre.

Vostè és mare. ¿Saber l'impacte que provoca en els seus fills li suposa una gran càrrega?

— I tant. Però la clau és, per a mi, que si respectes els teus fills però no et respectes a tu, alguna cosa no funciona. Els provoques la mateixa disfunció que deia abans. Si els escoltes i els respectes però no et respectes a tu, crees un forat que és difícil d'entendre per a ells. Tinc una amiga que no s'agrada gens a si mateixa i de vegades es mira al mirall i comença a dir que està molt grassa, que sembla una merda... I ho fa davant de la seva filla. I per molt que li digui després que és la nena més bonica del món, arribarà un dia que ella també es mirarà al mirall i dirà: “Quin fila de merda que faig”. La manera com et tractes a tu mateixa té un impacte molt profund en els teus fills.

I què l'ajuda a respectar-se, a vostè?

— Suposo que el meu amor per la gent i voler ser autèntica i fidel a mi mateixa. Igual que no pots salvar el món, però sí que pots intentar fer feliç la gent, si no comences per tu mateix no aconseguiràs res en aquesta vida. Tinc un munt d'amics que són activistes i estan completament cremats, treballen moltíssim per fer el món millor, però quan arriben a casa no es respecten a si mateixos, no respecten el seu propi ritme. Comença per tu, neteja't per dins i l'exterior ja es netejarà en el procés.

Quan interpreta una actriu que està turmentada per les seves pors, ¿s'enfronta també a les seves pròpies inseguretats?

— No. Mai faig servir la meva pròpia vida per crear un personatge i donar-li forma. Sé que alguns actors ho fan, però jo sento que si haig d'utilitzar coses personals per crear el personatge és que no està ben escrit. Si ho està, no necessites fer servir la teva pròpia vida.

Léa Seydoux deia a la presentació d'Un beau matin que estava molt agraïda a Mia Hansen-Love, perquè per primer cop havia pogut interpretar “una persona normal”. Imagino que a les actrius de molta fama com Seydoux o vostè mateixa no els ofereixen sovint papers com el que feia a Dos dies, una nit, dels Dardenne. Els troba a faltar?

— No ho sé. Quan llegeixo un guió, o se'm fica a la sang o no se m'hi fica. I així és com trio les pel·lícules. D'alguna manera, crec que tots som normals i tots som diferents, en tots hi ha una singularitat. Entenc el que diu la Léa, perquè ella ha interpretat un munt de gent peculiar. Però en una persona hi ha tantes capes i coses per explorar que et pots identificar amb personatges molt diferents de tu, perquè en el fons tots tenim pors comunes i alegries comunes.

Els cinemes viuen un moment complicat, especialment les pel·lícules de cinema d'autor com Assumptes familiars. Què ha de passar perquè la gent torni al cinema?

— És un problema molt greu, però la meva única resposta és que hem de tenir paciència. La mort del cinema ja s'ha proclamat moltes vegades en el passat, per exemple amb l'esclat del vídeo. Però no morirà mai. Necessitem històries. Necessitem que ens ajudin a qüestionar-nos, a entendre'ns, a vibrar, a riure i a estimar. El cinema és un mirall preciós.

Però els joves semblen preferir les pantalles del mòbil i l'ordinador per consumir històries.

— Sí, és cert. Els hem d'ensenyar a veure les pel·lícules. Un amic té una filla de 20 anys que només veu vídeos accelerats a velocitat 1,5. Per a ella és com guanyar temps. A mi em sembla terrible. Ho fa fins i tot quan veu vídeos musicals. Em treu de polleguera pensar el que això pot estar fent al seu cervell. Fa por. No sé què faré si els meus fills també ho comencen a fer.

No ha treballat mai per a les plataformes [posteriorment es va anunciar que el 2023 estrenarà la sèrie Extrapolations a Apple TV+]. ¿La decisió té a veure amb mantenir-se al costat de les sales en aquest moment? Els cinemes necessiten més que mai les estrelles, i vostè n'és una.

— El problema és que de vegades vols fer una pel·lícula i no trobes ningú que la financi. Mira Roma d'Alfonso Cuarón, que és una obra mestra. Vaig tenir la sort de veure-la en una pantalla gran, ¿però existiria sense Netflix? De vegades no hi ha cap altra manera de trobar els diners per fer una pel·lícula. I si algú t'ofereix els diners que et permeten fer-la i l'únic obstacle és que no es veurà a la pantalla gran, què fas? Doncs que dius que sí i fas la pel·lícula. I tant que la fas.