PalmaTeatre Principal.- Miquel Àngel Raió, de vocació cineasta, ha incrementat exponencialment el seu radi d’acció dins el món de la imatge. El teatre forma part important, si no la que més, del seu procés artístic, ja sigui com a autor, com a director o com a videocreador, per posar tres exemples prou significatius i que donen una idea molt aproximada del seu perfil creatiu. Ben segur que aquesta Altres formes no és la seva darrera criatura, peró és la que va guanyar el premi Mallorca de textos teatrals. Era de justícia, per tant, veure-la sobre els escenaris, i més concretament el del teatre Principal. Naturalment, ho ha fet amb la col·laboració de la seva companya de tot, Conchi Almeda, amb qui signa la direcció d’aquesta història contemporània i intemporal, tot i que també actual. Altres formes s’endinsa dins d’una llar, o alguna cosa semblant, en temps de pandèmia, de la recent, però la infecció dels protagonistes no es cura amb una vacuna injectada. La seva epidèmia és la que no surt als diaris més que quan apareixen publicades algunes dades que tampoc no reflecteixen la realitat. Són les que quantifiquen el nombre de pobres a part o banda. Raió no parla d’això. Raió ho fa de les misèries que provoca, amb acurada precisió i des d’un lloc molt proper, tan proper que no les veiem. És el tercer món, o potser el quart, i està voltant cantó, o cantons, de qualsevol ciutat que qualificam molt emfàticament com a civilitzada. Altres formes és una dissecció al viu, sense anestèsia, protagonitzada per la mateixa Conchi Almeda, Júlia Molins, impressionant en la seva marató interpretativa, Albert Mèlich, Tura Torras i Tai Fati, amb la signatura de Jaume Manresa, un altre teatrer transversal, com a encarregat de l’espai sonor. La posada en escena no és gens costumista. És un pastís molt agre, embolicat dins un farcell de sons i colors que aporten espectacularitat sense fer nosa al bessó de la narració. Una peça que, com ha de ser, va de menys a més, fins a arribar a una resolució impactant, brutal, potser immillorable, fins i tot en la construcció de la imatge final, la de les dues reines. Rodona. Aquí acaba. No calia la postil·la.
Teatre Principal.- El shakespeare de Konrad Zschiedrich va entrar per la porta de darrere, cap a la sala Petita i sense més estri escenogràfic que una multifuncional taula en rodes, que no surt gaire vegades a complir una funció o una altra. Dirigida pel mateix autor de la versió, acompanyat per Mingo Ràfols. Els protagonistes són Sílvia Forns, Àlvar Triay, Mercè Managuerra i Damià Plensa, vestits per Georgina Viñolo, que ho ha fet amb l’encert de no ubicar-los en un temps determinat o potser el missatge és que el que habita dins la roba mai no canvia, ni poc ni gens, perquè tots i sempre actuam dins els mateixos paràmetres, que és el que d’alguna manera va saber reflectir a la perfecció qui tan sols ni sabem si va ser, com un Banksy cinc segles abans. Una circumstància que el fa etern i no és per la durada de l’espectacle. Pel que fa al muntatge de l’alemany, a més d’aquest minimalisme elevat a la màxima expressió trobam que Shylock l’interpreta Mercè Managuerra, un fet que s’ha de qualificar com a anecdòtic dins una lectura que no canvia la personalitat del protagonista, entre d’altres perquè fa de ‘jueu’. La resta tampoc no canvia gaire. Cert que és una versió fluida, retallada, però absolutament fidel a l’original, com ha de ser, perquè no es pot millorar la perfecció. No és menys cert que un escenari completament nu obliga encara a més els actors, els quals es van multiplicant per interpretar molts personatges. Bona feina la de tots ells perquè res del que diuen es perd pel camí i la història camina amb fermesa, sense els litres de sang que es vessen a les tragèdies de bard, però no menys cruel.