Eugenio Merino: “Espanya és un gran camp de concentració”

PalmaAl Campament dels Presos, a Artà, se l’ha conegut popularment com el Campament dels Soldats. Encara se l’hi coneix, tot i la tasca d’investigadors de la Guerra Civil, com Jaume Morey, que treballen perquè se’n digui el nom que pertoca. L’artista Eugenio Merino (Madrid, 1975) no en té cap dubte: “Campament dels Soldats és la manera de blanquejar el que era un camp de concentració o un camp de treballs forçats. És el típic joc equívoc de paraules que feia el franquisme. Una manera de legitimar qualsevol cosa perquè no semblàs allò que realment era. Hem de fer servir el llenguatge de manera que aquest passat es presenti com era”.

Així, divendres 13 de maig, al Concert per als presos –concebut per Merino per al Cool Days Festival–, un trio de metalls d’Artà i Josep Francesc Palou faran sonar temes republicans vinculats a la Guerra Civil just al mateix Campament, al lloc concret on, el 1941 i el 1942, s’obligava els represaliats a cantar el Cara al sol. Reconeix Eugenio Merino que li ha costat trobar partitures de temes republicans del temps del conflicte i gent que els toqui. “És clar, els temes republicans, anarquistes, nacionalistes no espanyols i comunistes varen desaparèixer després de la guerra. Només sonaven els temes feixistes. Així, ara, al lloc del Cara al sol hi farem sonar els contrahimnes. Hi sonaran quan ja no hi ha presos, però hi ha memòria. Hi ha una energia que reapareix quan s’hi fa una acció”, afirma l’artista. Per triar el lloc s’ha guiat per les fotos que el català Paulí Pallàs, pres del Campament, va cedir al Fons Local de la Biblioteca Municipal d’Artà.

Del contrahimne al contramonument

El Concert per als presos, segons anuncia Eugenio Merino, és el preludi d’un contramonument a la memòria que el mateix artista està preparant per realitzar-lo tot just passat l’estiu, en un projecte a cura de Fernando Gómez de la Cuesta, comissari artístic del Cool Days Festival. Tot i que l’acció encara està per acabar de concretar-se, l’artista explica que voluntaris artanencs traslladaran una pedra grossa des del Campament dels Presos fins a un lloc dins el centre urbà d’Artà, on s’erigirà un contramonument en memòria dels republicans que hi varen ser represaliats. En el contramonument, una placa tindrà les coordenades geolocalitzades del Campament dels Presos, perquè no se n’oblidi l’emplaçament ni tampoc la repressió que s’hi va exercir.

L’artista hi insisteix: “El Campament dels Presos era un camp de concentració franquista, com ho eren la resta dels 26 que hi va haver a Mallorca a l’època; com ho varen ser els quasi 300 que documenta Carlos Hernández de Miguel al seu llibre Los campos de concentración de Franco. Al Campament dels Presos, com en qualsevol d’aquells camps de concentració, les condicions dels represaliats eren d’esclavitud. Als presos se’ls donava la culpa fins i tot de la brutor, i això que se’ls explotava, se’ls tenia sense forces, se’ls donava el mínim menjar possible i vivien amuntegats sense cap mesura de salubritat. Això no ho hem d’oblidar”. Per Merino, que en comptes de presos se’ls digués soldats; que es parlàs de camps de feina, quan ho eren de repressió violenta, “tot això fa part del rentat de cervell que es va fer durant 40 anys de dictadura i durant part de la democràcia”.

“Encara que no en quedi gairebé res, coneixent la història, realment Espanya és un gran camp de concentració: tot Espanya és plena d’aquestes energies negatives que han quedat perquè tampoc no hi ha hagut una reparació ni justícia. Així i tot, el Campament dels Presos és ara un espai preciós, amb unes pedres amb memòria, on a més hi ha el testimoni d’un acte d’una certa reparació”, afirma l’artista.

Entre el 1941 i el 1942, el Campament dels Presos va ser un camp de treballs forçats on almenys 1.399 represaliats republicans –s’han comptat els identificats– varen ser explotats fins a l’extenuació per construir carreteres i infraestructures defensives. Com en tants altres casos, era la manera de tenir-los victimitzats. Els testimonis coincidien en la descripció de les duríssimes condicions de feina d’aquest camp de concentració, amb càstigs físics i psicològics, una alimentació pèssima i un fred que feien acabar les forces dels reclusos.

La història, en evidència

Eugenio Merino, autor d’obres com Always Franco, que presentava a Arco2012 el dictador Francisco Franco dins una gelera de Coca-Cola i que per aquesta peça va ser demandat davant la justícia per una fundació franquista –“Vaig guanyar el judici; el vaig tenir en una època no tan complicada com l’actual”, remarca recordant que Pablo Hasél és a la presó i Valtònyc, a l’exili–, sap que la seva és una obra política centrada sobretot en les relacions del poder i els seus abusos en la història recent i l’actualitat. “Cal posar la història en evidència i situar damunt la taula les grans contradiccions del nostre passat i també del nostre present. Entenc que l’artista té una opinió, una ideologia. L’art no és innocu. I totes les ideologies l’han instrumentalitzat com a propaganda”.

Juntament amb Santiago Sierra, que aquesta setmana farà una acció-instal·lació reivindicativa també com a artista convidat al Cool Days d’Artà, Merino va ser el creador d’El ninot, una figura hiperrealista del rei Felip VI, de 5 metres d’alçada, que es va vendre amb la condició que fos cremada un any després d’haver-se exhibit a Arco. El 12 d’octubre de 2020, Dia de la hispanitat, els dos artistes varen decidir cremar la peça al poble barceloní de Berga.

A ambdós artistes, amb una obra de forta càrrega política, sempre els han qualificat de provocadors. Merino contesta taxatiu: “A mi, com a ateu, antifeixista i d’esquerres que som, no em provoca gens ni mica la crema de la figura del rei. Això provoca els conservadors”. I continua traslladant la reflexió cap al concepte de la provocació: “El concepte de provocació està implícit en qualsevol obra. Si no, malament. Ara bé, quan et diuen que ets un provocador, ho fan de manera banal, com si allò que fas no tingués cap sentit més que provocar, com si fessis el beneit. Però tota obra política és provocativa”.

A més d’aquest Concert per als presos i el contramonument que, com a acció, està acabant de definir per al poble d’Artà, Eugenio Merino darrerament ha convertit en pilotes de futbol els caps dels mandataris més dretans i dictatorials del món. Ha fet rodar els caps de Trump, de Putin i de Bolsonaro. A l’edició d’Arco d’enguany, l’artista madrileny va presentar un gran mosaic de postals dels principals monuments dedicats a Cristòfol Colom tant a Espanya com a Amèrica. De polemista, l’acusen. Ell no es mossega la llengua: “L’Estat sí que ha utilitzat l’art. A Arco se’n fa una utilització escandalosa. L’ambient a la fira d’art contemporani de Madrid és ultraconservador. Hi ha molt de defensor de l’statu quo en el món de l’art contemporani. La cultura, sincerament, hauria d’estar en un altre pla”. Segons Eugenio Merino, “a Espanya estam instal·lats en la cultura del turisme, dels toros i d’un art que és bàsicament innocu. Cal que hi hagi un art polititzat. No anam enlloc si ens quedam fent i venent objectes més o manco decoratius, perquè llavors allò que feim és perpetuar un sistema que és del tot tòxic”.

Tornam, en la conversa, a la seva participació al Cool Days Festival d’Artà: al Concert per als presos del proper divendres 13 de maig i també a l’acció que propiciarà la construcció d’un contramonument per a la memòria dels reclusos d’aquest camp situat a l’actual Parc Natural de Llevant. A Eugenio Merino li agrada pensar que “estam construint una història damunt d’una altra. En aquell escenari, on a les fotografies de Pallàs encara podem veure els noms immensos de Franco i Espanya –el franquisme sempre va tenir un vocabulari molt, molt reduït–, en el lloc on s’aixecava la bandera, allà on es cantava el Cara al sol, just allà hi sobreposarem els himnes que varen fer callar. El contramonument ens remetrà al treball forçat. Sabeu que aquells presos solien moure en un dia 1 m3 de pedra?”.