Europa reviu la guerra amb homenatges i poques crítiques
Els principals països europeus implicats en la Primera Guerra Mundial recorden el final del conflicte amb homenatges i operacions pedagògiques força acrítiques. El Regne Unit evoca el seu passat imperial, Alemanya s’enfronta a una extrema dreta que qüestiona “la cultura de la culpa”, França multiplica els actes commemoratius a tot el territori i Bèlgica combina els discursos patriòtics amb les veus crítiques que conviden a la reflexió
Regne Unit
Entre l’honor, la tradició i l’atracció turística
Cada dia de la setmana que avui es tanca John West, de 78 anys, exmembre de les forces armades britàniques durant dotze anys, ha passejat amb el seu vistós uniforme per l’avinguda de Whitehall, des de davant les tanques que protegeixen Downing Street fins al Parlament. Ho ha fet per demanar diners per a la Royal British Legion (RBL), l’organització benèfica que assisteix els veterans de l’exèrcit des de l’any 1921. A canvi d’un mínim de dues lliures oferia la rosella del record -de paper, de plàstic, com a pin, etcètera-, el símbol amb què s’homenatja els soldats morts pel país, inicialment a la Primera Guerra Mundial, i ara al llarg de tots els conflictes bèl·lics en què ha participat el Regne Unit.
La tradició de la rosella s’inspira en el poema In Flanders fields, escrit el 1915 pel metge canadenc John McCrae després de veure la mort d’un amic al front belga. Els primers versos parlen de les nombroses roselles que van créixer sobre les tombes dels caiguts als camps de batalla.
El novembre, i especialment el dia 11, el Dia de l’Armistici, és el mes de les roselles. Tot el país se n’omple. I se’n poden veure als autobusos, als combois de metro i fins i tot als uniformes escolars. Els presentadors de televisió de les cadenes britàniques en porten, les escoles recorden la data amb especial èmfasi i es construeix així una identitat cultural i nacional, generalment del tot acrítica.
Veterà a Borneo, Xipre i Jordània
Mentre West -veterà de Borneo, Xipre i Jordània als anys 60 - va xino-xano cap al Parlament, explica a aquest corresponsal “l’orgull” que sent de ser membre de la branca del barri de Chelsea de la Royal British Legion, i de col·laborar per “obtenir recursos per als qui al llarg de molts anys han arriscat la seva vida per defensar la societat en què vivien”. “No hi van anar per fer la guerra sinó per defensar el que tenien”, afegeix. La mitjana d’edat dels associats al grup de Chelsea de la RBL és de 84 anys. “Recentment n’hem perdut un que va guanyar la Creu de la Victòria a Corea”. Històries èpiques o tràgiques, sens dubte, que els passavolants que s’aturen davant seu i li fan una donació no tenen al cap. El poppy man forma part del paisatge de la tardor britànica, una tradició gairebé turística. Ho demostra el ritual de les nombroses fotografies que demanen a John West des d’adolescents de tot el món fins als nens petits, als quals els pares forcen a posar-se al costat del senyor de vermell.
El centre de Londres, amb la presència de la reina, la primera ministra, el govern i l’oposició en ple, serà avui l’escenari de l’evocació del passat imperial britànic. L’actor global que havia sigut el Regne Unit, amb tot, està a punt de perdre aquesta condició, si no l’ha perduda ja, arran del Brexit. Les roselles, d’altra banda, són també un símbol polític de guerres com la de l’Iraq. Els últims anys hi ha hagut una tímida protesta en contra, però la tradició és ben viva.
Alemanya
El nou discurs nacionalista marca la commemoració
La relació d’Alemanya amb la seva història del segle XX és traumàtica. La derrota en les dues guerres mundials, el nacionalsocialisme i el consegüent Holocaust, i la posterior divisió del país provoquen que autoritats i intel·lectuals practiquin un concepte batejat en alemany com a Vergangenheitsbewältigung ; és a dir, la constant revisió del passat recent per evitar errors ja comesos. La fi de la Primera Guerra Mundial tampoc no escapa a aquesta lògica d’examen constant de la història moderna. La xifra rodona dels 100 anys provoca que aquest any es multipliquin els actes de commemoració, la producció de reportatges, la publicació de llibres i també les iniciatives polítiques.
El millor exemple de la rellevància simbòlica que té la commemoració és l’acte que tindrà lloc diumenge vinent a Berlín, en què el president de França, Emmanuel Macron, oferirà un discurs al Bundestag davant les principals autoritats polítiques de l’antic enemic continental: el president federal alemany, Frank-Walter Steinmeier, i la cancellera federal, Angela Merkel. En un moment en què els discursos nacionalistes i agressius amb el multilateralisme tornen a controlar importants centres de poder a tot el món, i amb els ulls posats en les eleccions europees del 2019, en què l’extrema dreta pretén obtenir un gran resultat, l’eix franco-alemany vol llançar un missatge clar: França i Alemanya, dos dels principals protagonistes del considerat primer gran desastre del segle passat a Europa, continuen apostant per la idea original del projecte comú europeu.
La commemoració de l’armistici de la Primera Guerra Mundial té a Alemanya, però, més que un sol significat simbòlic. Des de l’any passat el partit ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD) compta amb una facció pròpia al Bundestag, una situació insòlita des de la fundació de la República Federal l’any 1949. Més enllà de les conseqüències polítiques, l’arribada d’AfD suposa un nou escenari per a la Vergangenheitsbewältigung. Per primera vegada en setanta anys els líders d’un partit amb representació parlamentària a escala federal s’oposen obertament al que consideren una Schuldkultur (cultura de la culpa). Per a la nova ultradreta alemanya, la constant revisió de la història recent, per evitar per exemple noves guerres continentals, ha atorgat una connotació negativa al concepte de patriotisme i ha dinamitat l’orgull nacional alemany.
França
La gran trobada a París dels líders mundials
Si bé França celebra cada 11 de novembre solemnement des del 1922 -data en què es va inscriure per llei- com a Dia del Record, aquest any del centenari del final de la Primera Guerra Mundial és especialment fastuós. Des de fa una setmana el president Emmanuel Macron ha recorregut més d’una quinzena de ciutats del nord de França, des d’Estrasburg fins a Compiègne, per commemorar l’armistici del 1918 als territoris que llavors van ser camps de batalla. Macron culmina avui aquesta commemoració institucional als peus de l’Arc de Triomf de París, al costat d’Angela Merkel, Donald Trump, Vladímir Putin, Recep Tayyip Erdogan i 120 dignataris estrangers més, representants dels estats bel·ligerants de la Gran Guerra, les institucions europees i les Nacions Unides, entre d’altres.
París també inaugura avui el seu monument als morts a la paret exterior del cementiri de Père-Lachaise, on s’agruparan els noms dels 94.415 parisencs morts en combat. La capital francesa té plaques, esteles i escultures referents a la Gran Guerra, però encara no tenia aquest monument amb el qual compten la majoria dels municipis de França. És en aquests gairebé 30.000 monuments repartits per tot el país que cada 11 de novembre s’homenatja els poilus, el malnom dels soldats francesos de la Primera Guerra Mundial.
França també ha multiplicat els projectes culturals, pedagògics i científics per recordar el centenari de l’armistici amb més de 2.000 projectes commemoratius per tot el territori francès, als quals s’ha atribuït el certificat oficial de la Missió del Centenari de la Primera Guerra Mundial. El govern francès va crear aquesta agrupació d’interès públic el 2012 per, precisament, preparar i executar el programa commemoratiu d’aquest aniversari. El 2013, per exemple, la Missió va iniciar la Gran Col·lecta. L’objectiu d’aquesta operació, que s’ha efectuat juntament amb el servei interministerial dels Arxius de França i la Biblioteca Nacional, és reunir i digitalitzar els documents personals -d’aquells que vulguin prestar-los- relacionats amb la Gran Guerra, per enriquir la memòria col·lectiva d’un conflicte que va tocar totes les famílies franceses.
Homenatge a Clemenceau
Ja sigui amb exposicions, publicacions, projeccions, obres de teatre, concerts o cerimònies, gairebé totes les regions de França participen en el centenari. A més a més, l’any 2018 està dedicat a Georges Clemenceau, llavors ministre de Guerra i considerat encara avui com el “pare de la victòria” del 1918. A banda d’homenatges a combatents i polítics, altres projectes destaquen el paper de figures menys reconegudes, com ara el de les infermeres. És el cas del documental Croix Rouge: des femmes dans la guerre, de Valérie Jourdan, que es projecta a la Societat Civil dels Autors Multimèdia de París.
Bèlgica
L’esforç pel record permanent a Flandes
La complexitat i diversitat de Bèlgica es fa notar en la seva manera de commemorar l’armistici de la Primera Guerra Mundial. D’entrada, com a país que acull la capitalitat de la UE, cal tenir en compte que les institucions europees no el commemoren de cap manera perquè, com explica una treballadora de les institucions, “no se celebra la derrota d’un estat membre [Alemanya]; el projecte europeu es va crear precisament per acabar amb aquestes guerres”. Però a Bèlgica passa tot el contrari. L’armistici és festivitat nacional i cada any s’hi fan commemoracions de tota mena, sobretot a la ciutat flamenca d’Ieper (Ypres, en francès), on van tenir lloc diverses batalles que van acabar amb centenars de milers de morts. L’àrea es coneix com els Camps de Flandes.
Entre els belgues és una data molt present. Com diu Pieter Troght, historiador del Museu dels Camps de Flandes, “la necessitat de recordar el que va passar és tan present que s’han generat milers d’iniciatives: locals, regionals i estatals, individuals i col·lectives”. Ieper acull actes des del 2014, quan es va commemorar el centenari de la primera batalla. El president del govern belga, Charles Michel, va començar divendres l’agenda d’actes commemoratius amb una visita de la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, al cementiri militar de Saint-Symphorien. Es fan homenatges a soldats, s’inauguren memorials i es fan concerts i desfilades militars. Però Troght és crític amb l’enfocament oficial. Creu que des de les institucions no es té l’objectiu d’educar i reflexionar sobre les conseqüències de les guerres ni de la necessitat de col·laboració, sinó per pronunciar discursos patriòtics.
El museu compta amb diverses iniciatives que busquen la reflexió. Una són les cadires arribades de països que van deixar morts a Bèlgica i que per això van quedar buides a casa seva. La cadira espanyola ve de Gernika. Però és realment impactant la iniciativa ComingWorldRememberMe, en què 600.000 escultures representen tots els morts civils i militars que hi va haver a Bèlgica per fer una crida al món perquè no es torni a repetir. Troght també critica la “hipocresia” de commemorar l’armistici com si fos el final de la guerra. “La guerra no es va acabar el 1918, es va acabar el 1919 amb un tractat dels vencedors sobre els vençuts que explica una bona part dels conflictes de l’últim segle i que encara s’arrosseguen. És irònic que vulguin ignorar-ho ara que parlem de Brexit i proteccionisme”, etziba.