'Eva contra Eva': veterania contra joventut

'Eva contra Eva'

Teatre Goya. Fins al 31 d'octubre

Pau Miró és sens dubte un dels autors més brillants d’ara mateix, ja sigui amb obres pròpies, fent adaptacions d’obres literàries, com la recent i magnífica Pedro Páramo, que es va veure al Romea aquest estiu, o fent versions de clàssics com Terra Baixa. Aquesta Eva contra Eva està inspirada en l’obra mestra del cineasta Joseph L. Mankiewicz All about Eve, però bé podem dir que per trama i intencions és una magnífica original de Miró.

De fet, l’autor conserva la idea global del guió amb la confrontació entre una veterana gran actriu ofegada pel pas del temps i una jove actriu que aspira a l’èxit, així com el perfil dels personatges que les acompanyen (l’ajudanta i representant, l’autor i marit i el crític) en una proposta de contingut força diferent en què caben fins i tot certs apunts d’humor. I és que si l'Eva del film és una mentidera i manipuladora capaç de qualsevol cosa per assolir el triomf, la de Miró és tan sols una grimpadora de bons sentiments amb una mica de sort. No hi ha, doncs, cap gran combat perquè l'Eva veterana està molt per sobre d’una joveneta que sense males arts (per què no intenta res amb el marit?) resulta dramàticament innòcua per alimentar el conflicte que es desplaça, doncs, cap a la personalitat de l'Eva diva, a qui Miró brinda una escena que provocarà l’aplaudiment espontani del públic uns minuts abans de l’autèntic final de l’obra.

Eva contra Eva ens parla d’un conflicte permanent en el teatre (els taps generacionals que en diuen), de la fragilitat d’una actriu malgrat ser coronada com a diva en un text al servei d’una grandíssima Emma Vilarasau que ens ofereix una creació plena de detalls sense res a envejar a la de Bette Davis a la pel·lícula. És ella qui porta l’obra i és ella qui ens regala un genuí retrat de les pors de les actrius a una certa edat amb un seguit d’emocions farcides de veritat. Nausicaa Bonnín li dona la rèplica amb tota credibilitat i brilla tant a l’esplèndid diàleg amb Vilarasau quan van en cotxe com en el simpàtic monòleg del càsting.

Brillant també la posada en escena de Sílvia Munt per la precisió i l’esplèndida direcció d’intèrprets (només Míriam Alemany hauria de buscar una mica més el seu paper) en un espai escènic al mateix temps evocador i funcional d’Enric Planas.