La tradició ha atribuït les arquitectures megalítiques als gegants. Aquest fou l’origen de la naveta dels Tudons, a Menorca, segons conta l’escriptor Gabriel Sabrafín: Dos gegants que vivien prop de Ciutadella estaven enamorats de la mateixa geganta. Així que varen convenir que un construiria amb pedres una nau bolcada, i l’altre perforaria un pou al seu costat; aquell que primer conclogués la feina, “completant l’estructura o trobant aigua”, seria el guanyador de la batalla amorosa. Quan el constructor estava a punt de finalitzar, transportant la darrera pedra, va sentir la veu de l’altre gegant: “No cal que l’acabis. He guanyat jo: acab de trobar aigua!”. El rival, furiós, va llançar al pedra al forat, on quedà enterrat el pretès guanyador. És per això que, diu la història, a la naveta li manca una peça, i aquesta seria al fons del proper pou de la Barrina.
De característiques excepcionals, la naveta dels Tudons va ser objecte d’unes incíviques pintades el 2018. Juntament amb la resta dels 1.500 jaciments registrats –i les taules, lloses horitzontals superposades sobre altres de verticals, que són exclusives de l’illa– ha originat la candidatura de Menorca Talaiòtica a Patrimoni Mundial de la Unesco. El programa d’activitats amb el qual la promou el Consell de Menorca, Som Talaiòtics, s’ha reprès aquest mes, interromput per la pandèmia. El registre prehistòric menorquí resulta excepcional, tot i l’espoli que feu el franquisme de pedres de talaiots per construir, el 1939 a l’Esplanada de Maó, el monument als caiguts del bàndol revoltat que va causar la Guerra Civil.
L’Excalibur Talaiòtica
L’espasa de Puigpunyent incorporada al Museu de Mallorca era un símbol de poder i no una arma, ben igual que la del llegendari rei Artús
PalmaFa trenta segles una espasa es va fer servir al món talaiòtic no com a arma, diu l’arqueòleg Jaume Deyà, sinó com a símbol de poder: com la mítica Excalibur, que no es forjà per ferir, sinó per unir el regne del llegendari rei Artús. Això va passar en l’època de més de mil anys, fins a l’esplendor púnic i la conquesta romana, en què Mallorca i Menorca vivien en la cultura de les torres de pedra, mentre que les Pitiüses serien la base occidental dels fenicis i els cartaginesos.
Quan les Illes Balears es varen poblar d’humans per primera vegada, d’on venien aquests remots avantpassats? Si hem de fer cas a Estrabó, l’origen dels balears s’hauria de cercar ni més ni menys que a les històries d’Homer. Segons la seva versió, eren grecs procedents de la guerra de Troia els que s’hi haurien establert. Titus Livi no es quedà enrere i atribuí el nom ‘Balears’ a un tal Bali, company d’Hèrcules en un dels seus dotze treballs, que fou abandonat a les Illes. Com que Hèrcules es caracteritzava pel seu mal caràcter, ves a saber quin comentari inoportú li va amollar el pobre Bali. Per cert, que Miquel Costa i Llobera faria servir Homer per al seu poema Nuredduna, ambientat, justament, en una imaginada prehistòria mallorquina.
El cronista del segle XVI Joan Binimelis atribueix el nostre origen a Tubal, net de Noè -sí, el de l’arca. “Partí, idò, Tubal d’allí cap a Espanya amb algunes companyies; i com que vingués per mar a la terra ferma, es va trobar amb aquestes Illes Balears, que són de l’Àfrica a distància de dos dies de navegació, i va veure que eren aptes i convenients per a ramats, en què tota la seva riquesa consistia, i les deixà poblades”.
Però un estudi de la Universitat de Harvard, amb la col·laboració de l’Institut de Biologia Evolutiva, publicat enguany, revela el que tots sospitàvem: que la primera mallorquina coneguda -cova del Moro, Manacor, cap al 2.300 abans de Crist- era peninsular. Més concretament, era descendent dels pastors de les estepes de l’Europa de l’est, que en aquella època varen substituir pràcticament la meitat de la població anterior de la Península.
Segons l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, la primera illa a ser poblada -el quart mil·lenni abans de Crist- fou Mallorca, “visible -en condicions òptimes, és cert-, des de les costes catalanes”. I la darrera, Menorca, de “nul·la visibilitat, sols perceptible des de Mallorca”, fa uns quatre mil anys. Pel que fa al lloc d’on venien aquells primers menorquins, “el més plausible és pensar que procedirien de Mallorca”. Així que els mallorquins són peninsulars, i els menorquins, mallorquins; almenys, els seus padrins més llunyans.
El conill de quinze quilos
Fins a l’arribada dels humans, l’amo i senyor de Mallorca i de Menorca -no n’hi havia, de vertebrats més grossos- era un animalot de mig metre d’alçada amb aspecte de cabra, però amb una dentadura de rosegador. El Myotragus balearicus -les seves restes- fou descobert el 1909 a la cova de na Barxa, a Capdepera, per Dorothea Bate, una d’aquestes pioneres britàniques de la ciència feta per dones, digna que la interpreti Meryl Streep en una pel·lícula. El divulgador Josep Terrassa li ha dedicat l’estudi Dorothea Bate i Capdepera, publicat recentment per Documenta Balear.
La cabra-rata (que és el que vol dir Myotragus ) era un nàufrag de l’evolució, manllevant el títol d’un excel·lent documental de Toni Escandell. La Mediterrània, després d’haver quedat seca, es tornà a omplir d’aigua i aquesta espècie quedà aïllada del continent i sobrevisqué al llarg de cinc milions d’anys i s’adaptà a les condicions de vida. A les Illes Balears existiren, abans que els humans, altres animals sorprenents, com el conill gegant de Menorca, deu vegades més gros que els actuals i d’uns quinze quilos de pes.
El pobre Myotragus es va extingir fa uns quatre mil anys, pràcticament coincidint amb l’assentament dels humans. Com que no sabia què era un depredador -no n’hi havia-, allò lògic és imaginar-se que els primers illencs es trobaren amb un aliment fàcil de caçar, la qual cosa en precipità la desaparició. Però ni tan sols s’ha pogut determinar sense dubtes si el Myotragus i els éssers humans varen arribar a conviure. Ha sobreviscut un parent seu, segons un estudi aparegut el 2019: el taquin, símbol nacional de Bhutan, a l’Himàlaia.
Els segles següents a l’arribada dels primers illencs s’enquadren dins el pretalaiòtic, és a dir, evidentment, abans del talaiòtic. Un terme, és veritat, una mica genèric, una mena de calaix de sastre. La prehistoriadora María Àngeles del Rincón assenyala que las ceràmiques campaniformes -en forma de campana- que elaboràvem en aquesta època “configuren un estil propi”, diferent dels peninsulars. Fèiem els enterraments en coves o cambres excavades a la roca. Segons el periodista Carlos Garrido, “és probable que es continuàs venerant la figura neolítica de la Gran Mare, coneguda a tota la Mediterrània”.
Les construccions en pedra dels nostres avantpassats sempre han estat anomenades com “dels moros”, que eren els temps més remots que el poble es podia imaginar. I no tan sols a les Balears: el guia que mostrà a l’escriptor Mariano José de Larra les ruïnes romanes de Mèrida, el 1835, li assegurava que eren del temps “dels moros”. D’aquí es passà a identificar amb els celtes tot allò que fossin megàlits -‘grans pedres’-, com els menhirs dels còmics d’Astèrix als nostres temps. Així que l’il·lustrat menorquí Joan Ramis i Ramis titulà el 1818 Antigüedades célticas de la isla de Menorca el primer estudi publicat sobre la prehistòria illenca. Casasnovas recorda que també el britànic John Armstrong, durant la dominació anglesa de Menorca, “no dubtava a atribuir als celtes les taules, talaiots i navetes que havia observat -i en algun cas dibuixat- a l’illa”.
El talaiot -augmentatiu de talaia-és l’element essencial d’aquella cultura, emparentada amb altres de Còrsega i Sardenya i que va sobreviure fins a la conquesta romana de les Illes. Torres probablement no tant de caire defensiu com de símbol d’autoritat del cap del clan. “Representaven el prestigi del ‘gran home’ i el seu llinatge, tant davant el seu poble com enfront d’altres comunitats (...) Era l’exaltació del poder tribal, el monument que realçava el carisma del cap del grup”, diu Garrido.
L’espasa de bronze que s’ha incorporat a la col·lecció del Museu de Mallorca, i que hi protagonitzarà una exposició la pròxima tardor, va aparèixer el 2019 al talaiot del Serral de ses Abelles, a Puigpunyent. És curiosa per diversos aspectes. Perquè es va trobar en un context arqueològic rigorós, a diferència d’altres peces escampades -totes procedeixen de fora de les Illes. Perquè no es trobava en un punt d’enterrament -com a acompanyament per al més enllà-, sinó en una zona d’habitatge. I perquè qualcú l’havia recolzada a la paret del talaiot. Com si l’hagués deixada allà -com l’espasa a la pedra de la llegenda artúrica-, esperant que algú la trobàs.
La cultura dels talaiots es desenvolupà a Mallorca i a Menorca, però no a les Pitïuses, per alguna raó que, fins ara, ningú no ha sabut donar. De fet, un treball dels prehistoriadors Benjamí Costa i Jordi Fernández, a les Jornades d’Estudis Històrics del 1991, assenyalava per a Formentera 35 jaciments prehistòrics, i per a Eivissa, només set. Segons Garrido, “Eivissa pogué estar pràcticament despoblada durant una part de la segona meitat del segon mil·lenni abans de Crist”.
Probablement, les peces més cèlebres del període talaiòtic són els tres caps de bronze coneguts com els Bous de Costitx, pel municipi on varen ser trobats, a final del XIX. S’hi ha d’afegir, per cert, que el jaciment en qüestió (Son Corró) va ser remogut posteriorment, en el que ha estat al llarg del temps una pràctica tan lamentable com habitual. A Eivissa, encara els anys seixanta del segle passat, es va buidar un avenc amb nivells arqueològics “amb la finalitat de construir-hi una discoteca”, i la carretera al far del cap de Barbaria, a Formentera, “va causar la destrucció total o parcial d’un bon nombre de jaciments”, segons Costa i Fernández.
La Societat Arqueològica Lul·liana, creada poc abans, va moure cel i terra per aconseguir que la institució illenca del moment, la Diputació Provincial, afluixàs les 3.500 pessetes (una quantitat molt important, el 1895) que demanava el propietari del terreny on s’havien trobat els Bous. Impossible. La Diputació només acceptà abonar 20 pessetes per fer-ne unes reproduccions. Com que el govern central sí que acceptà la inversió, els caps de bronze foren traslladats a Madrid i allí continuen, al Museu Arqueològic Nacional. És difícil determinar si aquestes peces havien estat foses a Mallorca o si procedien de l’exterior.
Tots els intents per fer-los tornar han estat debades. El 1995, coincidint amb el centenari de la seva troballa, el Museu de Mallorca aconseguí el préstec de les peces, que hi foren exposades al llarg d’unes setmanes, en una mostra temporal. El darrer intent data del 2018 a càrrec de Francesc Miralles, llavors vicepresident i conseller de Cultura de Mallorca, que va obtenir una nova negativa per part del secretari d’Estat de Cultura, Fernando Benzo. Segons Benzo, els Bous “formen part del discurs museístic” de l’entitat estatal, la qual cosa n’exclou la devolució.