Una excepció molt recomanable en una Barcelona erma de cabarets i cafès

Diuen els utilitaristes que la nostàlgia no serveix de res. I s’equivoquen. La nostàlgia té el poder d'evocar i traslladar-nos sense altre vehicle que les emocions d’un lloc a un altre, d’un moment a un altre. I ben segur que la nostàlgia d’uns moments feliços i d’un gènere, el cabaret literari, que ha desaparegut d’un mapa teatral barceloní cada cop més homogeni, han estat els detonadors del retorn de Zentral Cafè, vint-i-cinc anys després del seu naixement.

En el cabaret literari d’origen berlinès, amb arrels a la nostra Cova del Drac, es donaven la mà la poesia, la música i el desig, mullats amb alcohol i fum de cigarretes. De fum no n’hi ha. Però al petit Teatre La Gleva de Barcelona, transformat per unes setmanes en un càlid cabaret de prosa i música, hi ha copes de vi, cerveses i taules rodones. 

Ramon Simó, al capdavant del Quintet Lisboa (Joan Alavedra, Eduard Altaba, Salvador Boix, Oriol Camprodón i Xavier Maureta), ens ofereix setanta minuts de cançons i bocins d’intel·ligència d’il·lustres poetes, en un viatge per la vida, l’amor i els cafès de Nova Orleans, Buenos Aires, París, Berlín, l'Havana... I és que “en el cafè hi pots rebre visites, com feia Paul Valéry, o mirar els vianants, com Baudelaire”, que escrivia Jean Genet. I són també “el territori dels apàtrides de l’ànima, el centre immòbil de la roda, l’únic lloc on atrapar-te a tu mateix mentre corres”, que imaginava Julio Cortázar.

Simó, ben acompanyat per un quintet molt compenetrat, s’atreveix amb la bossa nova, amb el tango, amb la chanson i fins i tot amb Tom Waits. Amb la prudència i habilitat de qui manega una veu prima però ben modulada, i amb la soltesa d’un actor que sap dir i té presència escènica, Simó és el mestre d’un ritual senzill i càlid, d’una vetllada que celebra la música popular i les paraules dels poetes en una Barcelona erma de cabarets i cafès, més enllà de la marca americana o dels bars servits per propietaris xinesos. Molt recomanable.