Exilis amb nom de dona: d’Antònia Adroher a Enriqueta Gallinat

Girona48 homes contra 7 dones. Aquesta era, fins ara, la desequilibrada proporció de gènere de la sala El Llegat del Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera. De totes les biografies d'exiliats que s'hi explicaven, entre la majoria aclaparadora de personatges masculins, els panells només destacaven les figures de Neus Català, María Zambrano, Frederica Montseny, Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Margarida Xirgu i Victoria Kent. Cap més. Des de fa unes setmanes, però, el MUME ha volgut corregir aquest greuge comparatiu i ha afegit nous plafons a la sala sobre la vida i obra de 23 exiliades més.

“La qüestió de l’exili, com tantes altres, s’ha enfocat sempre des del paper dels homes, així que cal incorporar la perspectiva de gènere a la història, ja que sense aquesta mirada global s’escapça una part important de la fotografia”, argumenta Miquel Aguirre, director del MUME. I acaba: “Les dones van viure un triple patiment –com a perseguides, exiliades i dones– i, per la seva condició, moltes van haver de renunciar a la seva feina i la seva carrera”. La remodelació de la sala incorpora noms de molta rellevància, que inexplicablement no havien estat referenciats abans, com les escriptores Montserrat Abelló, Aurora Bertrana o Anna Murià, a més de l’actriu María Casares o la política Dolores Ibárruri, coneguda com la Passionària. També d’altres de menys mediàtiques però rellevants, com la periodista Irene Polo, la metgessa Aurèlia Pijoan o l’activista Conxita Grangé. A continuació destaquem quatre noms més, que no són dels més coneguts però que igualment són interessants.

Mestra de professió, durant tota la seva vida va combinar la vocació pedagògica amb un activisme obrer compromès amb els drets dels treballadors. Fundadora del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), va impartir classes a les comarques gironines fins que, un cop va començar la Guerra Civil, va allistar-se a les Milícies Antifeixistes per lluitar al front juntament amb el seu marit, mort en combat. Durant el conflicte bèl·lic, de 1936 a 1937, amb tan sols 23 anys, es va convertir en la primera dona a ocupar el càrrec de regidora de Cultura i Propaganda de l’Ajuntament de Girona, des d’on va posar en pràctica un sistema educatiu progressista, basat en els principis de l’escola pública, gratuïta i en català. Amb la victòria de les tropes franquistes, es va veure obligada a exiliar-se cap a França. Després de passar pels camps de concentració fronterers, va aconseguir establir-se a Tolosa de Llenguadoc i, més tard, a Perpinyà. Després de la mort de Franco, juntament amb antics militants del POUM, va ingressar al nou Partit Socialista Català (PSC) i va tornar a Catalunya. L’alcalde de Girona, Lluc Salellas, va citar-la en el seu discurs d’investidura.

Margalida Comas va ser una de les científiques més importants de la primera meitat del segle XX a Espanya, amb llarga trajectòria acreditada en múltiples revistes acadèmiques i en la Reial Societat Espanyola d’Història Natural. Quan va esclatar la Guerra Civil era a Madrid per feina, va quedar aïllada de la família i li va costar molt arribar a Barcelona. Un cop a la capital catalana, el 1937, gràcies a la Universitat de Barcelona, on impartia classes de biologia, va poder viatjar comissionada per fer tasques de propaganda antifeixista al Regne Unit. Allà es va convertir en delegada del govern espanyol republicà i va dedicar-se a ajudar els milers de nens bascos refugiats dels bombardejos a Anglaterra, a través del National Joint Comittee for Spanish Relief. El 1939 va tornar a Barcelona i, acorralada pel front franquista, va fugir per la frontera francesa fins a tornar al Regne Unit en condició de refugiada. Va passar els primers anys de dictadura a Anglaterra, treballant a l’escola Dartington Hall, famosa pels seus mètodes avançats en l’ensenyament de la ciència, fins que, el 1955, va tornar a Mallorca i va passar els últims anys de vida entre els dos països.

Durant la seva estada a Mèxic com a exiliada, va consolidar un estil artístic molt singular, pintant sempre dones segures i seductores, amb colors vius i símbols metafísics. Interessada en les ciències ocultes, la bruixeria i les al·lucinacions, la seva obra recorda els quadres místics de mestres espanyols com el Bosco, el Greco o Goya. Es va formar a l’Escola de Belles Arts de San Fernando, a Madrid, va passar per París i, el 1932, es va establir a Barcelona per treballar com a publicista. Durant tot aquest temps va tenir contacte amb l’avantguarda catalana dels Amics de l’Art Nou (ADLAN) i el cercle surrealista parisenc d’André Breton. El 1936, amb l’esclat de la guerra, i aprofitant els seus contactes, va marxar a París, fins que el 1940, quan la capital francesa va ser ocupada per les forces nazis, va fugir a Marsella, des d’on va viatjar cap a Algèria i Casablanca. Finalment va travessar l’Atlàntic fins a Mèxic, on va consolidar la seva vocació artística i va fer molta relació amb altres europeus exiliats, com Leonora Carrington. El 1963 va morir sobtadament per circumstàncies que es desconeixen, sota la sospita de suïcidi.

Enriqueta Gallinat, per proximitat familiar, des de ben petita, va tenir contacte directe amb la política. El 1931, amb 22 anys, va afiliar-se al moviment femení d'Esquerra Republicana de Catalunya i va participar activament en la campanya de recollida de signatures a favor del sufragi femení i per l'Estatut d'Autonomia. Poc després va ser la secretària personal d'Hilari Salvadó, últim alcalde republicà de Barcelona. El 1936, juntament amb altres dones de diferents partits i organitzacions, va fundar la Unió de Dones de Catalunya, fins que, amb la victòria del bàndol franquista el 1939, va emprendre el camí de l’exili. Un cop a França, va col·laborar amb la Resistència participant en les xarxes d'evasió de refugiats catalans i espanyols que fugien de l'ocupació nazi. Llavors, el 1943, com que temia ser deportada als camps nazis, va decidir tornar a Barcelona, on va ser detinguda per la policia franquista i empresonada durant un any a les Corts. Al sortir de la presó, malgrat que va ser constantment vigilada pel règim, va continuar la lluita clandestina. En temps de democràcia va seguir estretament vinculada al partit republicà i es dedicà intensament a la difusió de la memòria de les dones exiliades.