Existeix la inspiració?
Una part de l’obra literària es pot analitzar, es pot estudiar de manera més o menys tècnica a partir de recursos com el punt de vista, la velocitat o el desplegament del final: és la part que estudia la narratologia i que es divulga a les escoles d’escriptura. En canvi, una altra part és misteriosa, inefable, incomprensible i es resisteix a l’anàlisi. És absurd negar que aquesta segona part existeix, però és igualment absurd abordar-la de manera acadèmica. No és casual que per referir-nos-hi utilitzem vocabulari propi de les religions, ja que les religions intenten explicar el que escapa a la comprensió.
Quan parlem de les muses estem recorrent a unes entitats invisibles i intrínsecament capricioses que no es poden programar ni domesticar. Quan parlem de la inspiració fem una operació semblant, només que ens servim d’una terminologia d’origen bíblic: la metàfora de l’alè que penetra en el creador prové de la il·luminació que Déu projecta sobre els autors religiosos. Termes com do o gràcia tenen un origen semblant.
En un llibre recent, Si un dit assenyala la lluna, Toni Pou ens recorda que existeix un “mètode científic”, però admet que, també en la ciència, les idees “sorgeixen del mateix lloc d’on provenen els poemes, les novel·les, les cançons i les simfonies”. El matemàtic Henri Poincaré apel·lava a una mena d’il·luminació per explicar com trobava solució a problemes aparentment irresolubles. El científic Michael Faraday reconeixia que les seves descobertes havien estat inspirades per Déu, que és una manera de dir que no sabia d’on provenien.
Josep Carner, a la seva teoria de l’ham poètic, parla de la paraula donada que apareix de manera inexplicable, i que es pot atribuir a l’atzar. Sense aquest fenomen gairebé màgic, les aptituds de l’escriptor resulten malaguanyades. Quan el talent no té objecte, quan el llibre està escrit amb ofici però sense inspiració, ho anomenem pietosament “exercicis d’estil”, que és com dir “escalfament sense partit”. E. M. Forster s’hi refereix amb unes altres paraules: “El novel·lista que mostra massa interès en el seu mètode no pot ser mai res més que interessant”.
En un altre llibre recomanable aparegut en català aquest any que deixem enrere, La gravetat i la gràcia, Simone Weil escriu: “Sabem mitjançant la intel·ligència que el que la intel·ligència no copsa és més real que el que copsa.” L’oposició entre la voluntat entesa com una determinació conscient i la gràcia entesa com un do rebut de manera gratuïta travessa tot el llibre, i es pot aplicar sense gaires reserves a la literatura.
Quan era un estudiant universitari vaig topar amb dos llibres que sempre he relacionat: El plaer del text, de Roland Barthes, i La ciència del text, de Teun van Dijk. El primer era brillant i suggerent, feia la sensació que estava escrit en estat de gràcia, i amb un plaer que s’encomanava al lector. El segon, en canvi, era gris i interminable, i acabaves pensat que al mateix autor s’havia avorrit escrivint-lo, com si fos un tràmit burocràtic. Oblidem-nos de Van Dijk i recordem Barthes: “Sobre el plaer del text no és possible cap tesi; amb prou feines una inspecció (una introspecció) abreujada. Eppure si gaude!”
Hem d’admetre que no hi ha una relació directa entre les hores que dediquem a aprendre a escriure textos literaris, i la validesa literària que acaben tenint els textos que escrivim. La persona que ha llegit més llibres bons no escriurà indubtablement llibres bons. Llegir, estudiar i tenir bons mestres ajuda, però no és garantia d’èxit. Com deia André Breton, a mig camí entre el surrealisme i el messianisme, “cadascun de nosaltres ha estat escollit i assenyalat”. Les escoles d’escriptura no poden amagar els seus límits. Ni es pot ensenyar tot, ni es pot aprendre tot.
Fa segles que sabem que la millor manera d’aprendre a escriure és familiaritzar-nos amb diferents estils, imitar els mestres per superar-los, exercitar-nos de manera incansable perquè acabem trobant el nostre to i el nostre tema. És cert que en alguns moments o etapes estem més inspirats que en altres, que algunes circumstàncies o algunes persones o algunes aproximacions resulten més inspiradores que altres. L’escriptor –el candidat a escriptor– ha d’aprendre a esperar el moment. Llegir els mestres pot ser una bona manera d’esperar, potser la millor, però sense excloure el valor formatiu del tedi i els fruits de la paciència. Ja que la inspiració no sempre arriba, hem d’aprendre a conviure amb el silenci. No en diguem bloqueig, diguem-ne espera.
Raymond Chandler, el creador del detectiu Philip Marlowe, ho explica molt bé: “Sempre estic llegint articles d'altres escriptors que expliquen que ells mai no esperen la inspiració; s'asseuen davant l'escriptori cada matí a les vuit, tant si plou com si fa sol, encara que tinguin ressaca i un braç trencat, i posen fil a l'agulla. Encara que tinguin la ment en blanc o l'enginy afeblit, a ells que no els vinguin amb ximpleries sobre la inspiració. Els declaro la meva admiració i procuro mantenir-me allunyat dels seus llibres”.
