Èxit al Liceu de la 'Pelléas et Mélisande' d'Àlex Ollé i Josep Pons
Un espectacle operístic sobre els silencis de l'ànima humana
'Pelléas et Mélisande'
Gran Teatre del Liceu. 28 de febrer del 2022
Naixem i morim sols. I les ànimes s’encenen i s’apaguen en silenci. Però Claude Debussy els va posar música, en complicitat amb el text simbolista de Maurice Maeterlinck en una de les òperes més tristes, fosques i llòbregues del repertori: Pelléas et Mélisande. I, tanmateix, aquesta és una obra amb escletxes de llum que, sinuosa, s’encén i s’apaga enmig de textures orquestrals d’encant immarcescible. No és, però, una òpera fàcil: ni de dirigir, ni de posar en escena, ni de cantar ni d’escoltar. Demana tres hores de concentració i dies i setmanes d’assajos.
Al Liceu, les coses no han estat fàcils i els dies previs a la primera funció de l’espectacle han estat carregats de dificultats i de tensions. Però el resultat final ha valgut molt la pena. En primer lloc, per la concepció de l’espectacle (estrenat a Dresden fa set anys) que signa Àlex Ollé i que al Liceu ha reposat Susana Gómez. El director català posa èmfasi en l’element oníric, amb recursos narratius com el flash-back (genial la relació entre l’inici de l’òpera i el quart acte) per reflectir el clima de terror que envolta la família de Pelléas: el seu avi, el rei Arkel, abusa de Mélisande i aquesta també serà brutalment agredida pel seu marit, Golaud, que també maltracta el fill Yniold. Una excel·lent traducció visual dels pentagrames de Debussy, carregats de tensió i que palesen per la seva ambigüitat tonal el terror psicològic de què és víctima la protagonista. Al final, la seva ànima silenciosa és la que roman a la cambra mortuòria, mentre la Mélisande diguem-ne real expira sola en un llit, prèviament vetllat per l’esperit de Pelléas, que també l’abandonarà.
Ollé recorre a un terror que pot tenir analogies amb l’univers d’un David Lynch o del film de Daniel Myrick i Eduardo Sánchez sobre la bruixa de Blair. I ho fa amb una bona direcció d’actors i en el marc de l’escenografia monumental d’Alfons Flores, que grinyola en excés damunt d’una plataforma giratòria –caldria revisar-ho per a futures funcions– però que reforça el caràcter sòrdid, fosc i turmentat que travessa la partitura.
Una partitura que Josep Pons concerta bé des del fossat, buscant els detalls d’una música tan subtil com hipnòtica, tan estàtica com extàtica, davant d’una feliç orquestra titular. Els temps eren lents, lentíssims, però carregats de la tensió necessària. I el gest de Pons, precís, demostrava el treball a fons que ha fet amb la pàgina debussyniana.
El Liceu ha aplegat dalt de l’escenari el millor repartiment possible per a una òpera com aquesta: Julie Fuchs és una Mélisande tan forta com fràgil, capaç de traduir el sofriment del personatge amb una musicalitat de gran puresa. El Pelléas de Stanislas de Barbeyrac té prou fusta per a una part gens fàcil i que demana robustesa i lleugeresa a la vegada. Majúscul el Golaud d’un baríton superlatiu com Simon Keenlyside, amb dicció impecable i matisos interpretatius senzillament magistrals. Rotund, impecable i incisiu l’Arkel del baix Franz-Josef Selig. Feliç el retorn al Liceu de la sempre gran Sarah Connolly. Delicada Ruth González en la pell d’un Yniold de qui va saber transmetre la infantil fragilitat del personatge. I, finalment, tot un luxe el metge de Stefano Palatchi.
