El dimoni torna a la pantalla per partida doble

Curiosa trajectòria, la de David Gordon Green. Els seus inicis el perfilaven com un heroi del cinema independent, però amb la comèdia cannàbica Superfumats va entrar a Hollywood sense mirar enrere. Més recentment, va fer un nou gir per acostar-se al cinema de terror, dirigint per a la productora Blumhouse una trilogia de seqüeles de Halloween que pretenien restaurar la resplendor de la franquícia i que comptaven amb el beneplàcit i la participació de John Carpenter i Jamie Lee Curtis, la icònica protagonista original. Ara el director aplica el mateix tractament, entre la reivindicació de l’essència i la renovació, a L’exorcista, segurament la saga d’horror amb diferències de caràcter més pronunciades entre cadascuna de les seves entregues.

Com l’obra mestra de William Friedkin, El exorcista: Creyente es presenta com un drama contingut en l’entorn familiar, però en aquesta ocasió són dues les nenes posseïdes pel diable, fet que permet contraposar les maneres d’assumir l’inexplicable. El film torna a demostrar el talent de David Gordon Green per dirigir els seus actors de manera que en tinguin prou amb unes pinzellades per caracteritzar els personatges, però en aquesta ocasió l’extensió del dramatis personae no busca una estructura coral com la de la notable Halloween kills, sinó simplement plantar la idea que no existeix una creença única per combatre el mal. Malgrat la falta d’ortodòxia, la posada en escena de la por que proposa la pel·lícula resulta conservadora i previsible. Com també ho és la idea de recuperar els personatges i actors dels relats fundacionals, en aquest cas Ellen Burstyn; un peatge que situa l’ambició de Gordon Green més a prop de la fanficció que de la instauració d’un nou cànon.