Tot el que ens expliquen les fosses comunes de Catalunya

BarcelonaLa mare de Ferran Cabecaran Marginet, desesperada per trobar el fill, va arribar a escriure al mateix Franco, l'octubre del 1941. El secretari personal del dictador li va dir que no en sabia res, però que es posés en contacte amb els responsables dels camps de concentració i dels batallons de treballadors. I així ho va fer. Va persistir i, durant tres anys, va pagar anuncis a La Vanguardia per si algú li podia donar notícies del jove soldat republicà desaparegut al Segrià el setembre del 1938. Tot va ser debades. A casa del seu germà, del Ferran no se'n va parlar mai, però la seva fotografia sempre va ser allà, a la vista, i ha estat finalment la seva besneboda la que n'ha reprès la recerca: el va inscriure el novembre del 2021 al cens de persones desaparegudes de la direcció general de Memòria Democràtica de la Generalitat.

La recerca dels morts de la Guerra Civil i la repressió té una llarga història que reflecteix molt bé l'exposició On són? 85 anys d'exhumacions de fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya, que es pot visitar al Palau Robert fins al 26 de febrer, i que després recorrerà diferents municipis catalans. "La recerca d'aquestes persones va començar durant la mateixa guerra i va continuar al llarg de la dictadura franquista, en què es va mantenir la voluntat i necessitat de saber on havien estat enterrades", diu la historiadora Queralt Solé, que n'ha comissariat l'exposició i ha fet una recerca exhaustiva durant anys dels morts enterrats a les fosses.

"Si no fos per la pressió social, ni la Generalitat ni cap altre govern hauria reaccionat", diu Solé davant una instal·lació en què es reprodueix una fossa i s'exposen alguns objectes desenterrats, com un parell de pintes, un plomí, un rellotge de butxaca, una cantimplora i unes botes. De fons, se sent el soroll dels pics i les pales que desenterren els difunts.

Aquest dimarts l'han inaugurat la consellera de Justícia, Drets i Memòria, Gemma Ubasart, i el president Pere Aragonès, que ha afirmat: "Com a país i com a societat tenim el deure de treballar per la recuperació de la memòria històrica –ha dit–, perquè l'oblit pot fer que les condicions en què es van viure determinats fets de la nostra història es tornin a repetir". "Moltes generacions del nostre país han hagut de sobreviure mitjançant l’autoimposició de silencis", recordava, i assenyalava les "noves ideologies totalitàries que avui tornen a créixer arreu del món".

Avui en dia encara molts familiars no saben on estan enterrats els seus morts. El 2003 la Generalitat va crear el cens de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura. Actualment, hi ha 5.307 noms inscrits. El 2017 es va engegar el programa d'identificació genètica, que recull tant les dades dels perfils genètics de familiars com de les restes exhumades, i es va posar en marxa el primer pla de fosses. Des del 2004, quan la Generalitat va fer la primera exhumació, a petició de la germana i el besnebot de Claudi d'Arnó, enterrat fora del cementiri de Prats de Lluçanès, fins a l'actualitat s'han exhumat 844 restes i s'han identificat 25 persones. D'aquestes restes, amb l'actual tecnologia, només s'ha pogut extreure el perfil genètic de 565 difunts. Actualment, al mapa de fosses n'hi ha 831 de localitzades.

Abans, però, hi havia hagut altres exhumacions. "Durant la Guerra Civil, Catalunya va ser l'únic lloc on sistemàticament la Generalitat republicana va exhumar les fosses on es van enterrar les víctimes de la rereguarda republicana, i va obrir sumaris", explica Solé. Fins al novembre del 1937 es van exhumar 2.073 restes de fosses de Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Montcada i Reixac, el Prat de Llobregat, Sitges, Terrassa... i es va portar a judici els perpetradors. "Es van processar 175 persones i, d'aquestes, 128 van ser empresonades", detalla Solé.

De fosses comunes a la rereguarda republicana també en van sorgir als sis camps de treball que hi va haver a Catalunya i que van funcionar com a centres de detenció, de confinament i de càstig. "En aquests casos és més difícil identificar les restes perquè, arran dels Fets de Maig de 1937, són adversaris polítics, dins el mateix bàndol republicà, que ningú reclama", precisa Solé. Seria el cas, per exemple, d'un grup d'anarquistes presumiblement assassinats pels comunistes a la caserna Carles Marx de Barcelona i enterrats en una fossa a l'església de Sant Martí de Cerdanyola.

Els primers a obrir fosses van ser els soldats

La gran majoria de fosses i de morts, però, són de soldats morts al front o que no van sobreviure a les operacions dels hospitals militars i de víctimes de la repressió franquista. Abans que la Generalitat engegués qualsevol exhumació, ja en democràcia, a Catalunya també se'n van fer per iniciativa dels que havien anat al front. El 1982, 307 soldats de la Lleva del Biberó, els que van enviar a combatre quan no havien complert ni 21 anys, i 412 familiars de 52 municipis es van trobar a Capellades i, un any després, van constituir l'Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41. Es van dedicar a buscar companys desapareguts i ho van pagar de la seva butxaca. El 1987 van obrir una fossa al costat del cap de pont de Balaguer i van exhumar fins a 30 soldats que van enterrar al cementiri de Camarasa. La primera exhumació, amb metodologia científica, la va fer el 1999 la Diputació de Barcelona. Van desenterrar Ramon Vila Capdevila, més conegut com a Caracremada, a qui la Guàrdia Civil va matar el 2 d'agost del 1963 i va enterrar despullat, recobert de plàstic i amb les botes col·locades sobre el cap.

Han passat 83 anys des del final de la Guerra Civil, però els morts no s'obliden. Fa molt poc, el departament de Memòria de la Generalitat va col·locar un cartell en una creu de ferro que hi ha en una zona erma, al marge d'uns camps de conreu de Bellprat (Anoia), perquè la persona que des de fa anys deixa flors en aquella tomba es posi en contacte amb ells. Cap veí sap res de qui és qui encara el recorda i visita la tomba. Fa deu anys, algú també va col·locar a la tomba "Julio Lizarra Rodríguez 1907-1939". Segons el testimoni dels veïns, el soldat va morir el 16 de gener del 1939 per les ferides provocades per un morter, i els habitants de la masia Cal Janot el van enterrar on és ara. Se sap que la mare de Julio Lizarra, que era de Terrassa, va anar a viure a prop d'on havia mort el fill, a la masia de Cal Coromines, i visitava sovint la tomba acompanyada d'un infant.

A l'exposició s'expliquen també altes històries de familiars que fa anys que busquen els seus morts. En la recerca ha estat important l'obertura de fosses però també els testimonis que van deixar metges i capellans que van anar apuntant i registrant els noms dels que no havien sobreviscut a les ferides de la guerra. I tot el que van anar explicant els veïns i que van anar apuntant els historiadors locals.

Identificacions amb fotografies

Les anàlisis genètiques no són l'única informació que permet posar nom i cognom a alguns d'aquests difunts que porten vuit dècades enterrats sense nom. "Amb una fotografia també podem obtenir informació; se sobreposa al crani i podem identificar la víctima", diu l'antropòloga Eulàlia Subirà, que forma part de l'equip de la UAB que analitza les restes exhumades. "És també força útil tot l'historial mèdic que pot aportar la família sobre les patologies que havia tingut en vida la víctima i és molt important que els familiars aportin mostres d'ADN", afegeix Subirà. "La política de localització i identificació de persones és una qüestió de drets humans, que busca donar compliment als principis de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició", detalla el director de Memòria Democràtica, Alfons Aragoneses.

Les fosses expliquen moltes coses de la Guerra Civil: com van morir els soldats i les víctimes de la repressió, com van ser inhumats i perquè es van dur a terme certs rituals, o com se'ls va intentar guarir. "Amb tota la informació que tenim s'obren moltes possibilitats per fer estudis. Des de com es van tractar les seves ferides o com van ser els tractaments quirúrgics, que després s'aplicarien a la Segona Guerra Mundial, fins a la ritualitat dels enterraments", assenyala l'antropòloga Antònia Díaz-Carvajal, que treballa al mateix equip que Subirà. Són estudis que no només tractarien de la guerra sinó que també es podrien ampliar per fer una valoració de la salut o de les peculiaritats físiques de la població masculina durant el primer terç del segle XX.

El nou mapa de fosses

Tres dies abans de la inauguració de l'exposició es va actualitzar el mapa de fosses. "Abans de fer la revisió de tota la documentació i actualitzar-la, en teníem 530 i ara ja en són 887", assegura Eulàlia Mesalles, de la direcció general de Memòria. "Ara hem incorporat tota la informació de la qual disposem de tots els departaments, es poden consultar des dels informes antropològics i arqueològics fins a tota la documentació que hi ha relacionada amb la fossa", afegeix Mesalles.