Centenari Antoni Tàpies

Una exposició excepcional per entendre i estimar Tàpies

El Museu Tàpies inaugura la gran retrospectiva del centenari amb més d'un centenar d'obres

BarcelonaLa gran retrospectiva que inaugura aquest divendres el Museu Tàpies és com un viatge de retrobament amb un vell amic, tant plaent com ple de sorpreses. Per al públic que domina l'abecedari Tàpies és un festí excepcional, amb 135 peces, en què es pot gaudir d'algunes de les obres més icòniques al costat d'unes altres que mai s'havien exposat a Barcelona. El gran públic que tingui nocions més superficials d'un dels grans artistes de la segona meitat del segle XX hi trobarà una ocasió única per resseguir, comprendre i estimar el conjunt de la seva obra. No hi ha cap peça sobrera, totes són especials i espectaculars, i ocupen tota la seu del carrer Aragó.

Manuel Borja-Villel, el primer director del Museu Tàpies i gran coneixedor de l'obra i l'artista, és qui s'ha ocupat de construir l'exposició que culmina el centenari de l'Any Antoni Tàpies (1923-2012). La mostra, titulada La pràctica de l'art, ja ha passat pel centre de belles arts Bozar de Brussel·les i pel Museu Reina Sofía de Madrid (que n'és coproductor i va impulsar la mostra quan el mateix Borja-Villel n'era director). Però, per aterrar a Barcelona, on l'obra de Tàpies s'ha exposat molt més, necessitava un gir de guió i un as a la màniga: una dotzena d'obres mai vistes.

El comissari planteja a l'espectador un joc de pistes: descobrir com els motius claus de l'obra de Tàpies (les bombolles, els ulls, les ales, els penis...), els seus materials i formats apareixen ja en les primeres obres dels anys 40, 50 i 60, i reapareixen al llarg dels setanta anys de carrera amb noves mirades i interpretacions. "Tàpies va reflexionant contínuament sobre quin és el seu paper, tant al món com dins la seva obra, que té vida pròpia i de vegades se li escapa", explica Borja-Villel. "Vaig començar pintant ulls i acabaré pintant ulls!", escrivia Tàpies per explicar els motius que van reapareixent amb diferents formes.

Cargando
No hay anuncios

La mirada a tota una obra completa des de la distància del temps la dota de més sentit, fins i tot la fa més pròxima i diàfana. "La seva obra és de total actualitat, Tàpies podria haver nascut el 1993. És un artista humanista, que no separa subjecte i matèria, i, per exemple, parla d'espiritualitat, que avui és un tema que té més interès que mai", exposa Borja-Villel. La mostra espera aixecar un gran interès popular fins al 12 de gener del 2025 i va acompanyada d'un programa d'actes intens, que inclou dos simposis internacionals, un concert de Jordi Savall i una peça documental d'Albert Serra, a més de tallers i activitats familiars.

El temps espiral

El comissari convida a fer una mena de "coreografia" per les sales del museu, rodant per aquest "temps espiral" que permet fer connexions temàtiques, simbòliques i polítiques. Per exemple, es pot observar la mirada directa de celles poblades de Tàpies en els primers autoretrats figuratius, i després retrobar els mateixos ingredients en una peça sobre cartró del 1988, però on l'artista ja prestigiós i madur té els braços deformats, els ulls tancats, emboirats i plujosos. És el mateix joc de miralls que es pot traçar entre el quadre iniciàtic de Personatge amb gats (1948), on es veu una pintura rabiosa d'un home despullat amb el penis a primer pla, i l'obra sobre fusta Cames i AT (2011), datat poc abans de morir, en què es veu un cos de cintura cap avall envellit i amb dues cames-pilars: Antoni i Teresa.

Cargando
No hay anuncios

La mostra comença redescobrint alguns dels quadres més imprevisibles d'Antoni Tàpies, el de l'etapa figurativa i surrealista de Dau al Set. Hi ha el bou alat i la muntanya-assassina d'Homenatge a Federico Garcia Lorca, que va viatjar a Milà en ple franquisme, el 1951. O Somac, el lleó (1949), un quadre que ni el comissari havia vist mai en directe. El pas de l'artista cap a la matèria va suposar el seu esclat internacional immediat, i tot just amb 39 anys li va dedicar una retrospectiva el Guggenheim de Nova York. L'exposició ha aconseguit reunir quadres poc o mai exposats a Barcelona perquè justament són en museus com el Guggenheim (Gran pintura, 1958) i el MOCA de Los Angeles, en centres de Colònia, Basilea i Dinamarca, a més de museus estatals i col·leccions privades de tot el món. "La seva obra es torna a revalorar internacionalment", afirma el comissari, i museus com el MoMA han fet tornar la seva obra a la col·lecció permanent.

El trasllat a un estudi més gran al carrer Saragossa i els encàrrecs públics posteriors a la Documenta de Kassel del 1964 van fer que desplegués la matèria, les formes i les pintures ocres i blaves. La seva obra es va tornar monumental.

Un artista polític

"Tàpies no era un artista fora de la societat", diu Manuel Borja-Villel. Un aspecte que es pot resseguir a partir dels anys 60 i 70 és un ferm posicionament polític sobre el seu temps. A L'esperit català (1971) hi ha gravat, sobre les quatre barres, paraules com "democràcia" i "dret al tiranicidi". En un monotip es llegeix Assassins (1974), i també va fer una pintura dedicada A la memòria de Salvador Puig Antich (1974). A l'exposició hi ha la que considerava la seva obra més política: la Pila de plats (1970) que evocaven els fets de la Caputxinada, en la qual va participar el 1966. L'artista va quedar impactat per la vida frugal dels monjos que els servien l'àpat.

Cargando
No hay anuncios

En paral·lel a aquests murs-proclama, que l'artista volia fer servir com "un crit contra la tirania", Tàpies també aborda els mateixos conceptes d'una manera més metafòrica i poètica per alliberar-se de la "tirania de llenguatge". Al costat de L'esperit català hi ha Caixa de la camisa roja (1972), un jersei vermell penjat sobre un fons negre dins una caixa de transport que sembla un taüt. A Gran relleu negre (1973) directament amaga un objecte sota la manta negra com si fos un mag.

Una obra íntima i juganera

L'artista treballava als seus grans estudis del carrer Saragossa i de Campins de manera paral·lela en diferents obres alhora. Això es pot observar en les notes amb xifres que passava a la seva dona i col·laboradora, Teresa Barba, que s'ocupava de comprar els llenços, i també en els esbossos que feia abans de posar-se a treballar i que s'exposen per primera vegada.

Les referències a la seva muller són constants al llarg de l'obra de Tàpies, però a La pràctica de l'art es pot veure una de les peces més íntimes, la Sèrie Teresa (1966), tot un seguit de dibuixos que es despleguen com un diccionari, ple de símbols íntims i al·lusions explícites al sexe i a la vida compartida: penis, vulves, culs, copes, escatologia... El sentit de l'humor i el dadaisme de l'obra de Tàpies tampoc no es pot passar per alt. Mentre era capaç de fer les obres més sublims i abstractes, també podia estampar el seu cul com una empremta a un quadre o jugar amb altres símbols irreverents.

Cargando
No hay anuncios

Artista de llums i ombres

"Als anys 80 ja era l'artista reconegut, seriós i transcendent que coneixem", recorda Borja-Villel. És quan apareix l'home que reflexiona sobre la mort i l'amor amb "malenconia i introspecció". Un dels grans quadres que és nou a Barcelona és Pintors malvats (1988), fruit del seu interès per Ramon Llull, on hi ha el símbol de la creu. En el tram final de la mostra, els llenços enormes acosten el visitant a un món ple de llums i ombres: les llums són els seus fons blancs formals, i les ombres, els temes que tracta, com la vellesa i la mort. La llum és guanyar el Lleó d'Or a la Biennal de Venècia, i l'ombra és que a pocs quilòmetres d'allà hi hagués la Guerra de Bòsnia, que tant li recordava els fantasmes de la Guerra Civil. El comissari fins i tot creu que no es pot deslligar l'ús dels vernissos marronosos de l'epidèmia de la sida que a finals dels 80 i als 90 causava estralls.

És aquí on veiem de nou la figura enorme d'un llit i un llençol, Ni portes ni finestres (1993), però ja sense escapatòria. El llit ja apareixia en els primers dibuixos, en record del nen tísic que va ser, però també en una de les seves instal·lacions més conegudes, Rinzen, penjada al Macba. I, malgrat tot això, Tàpies creia que la pintura sutura. "Reflecteix la tragèdia de la societat, però no es recrea en el dolor, sinó que fa servir l'art com un dol que ens transforma. És un artista amb esperança", diu Borja-Villel. També per això necessitem que Tàpies encara ens parli com ho farà els pròxims mesos al seu museu.