Una exposició imprescindible sobre l'eterna admiració entre dues grans de la música catalana

BarcelonaAixí, sí. De quina manera tan brillant han muntat l'exposició dedicada a la pianista Alicia de Larrocha (1923-2009) i la soprano Victòria dels Àngels (1923-2005) que es pot visitar al Palau Robert de Barcelona fins al 7 de gener. Criteri, rigor i sensibilitat guien una mostra comissariada pel musicòleg i periodista Pep Gorgori i amb escenografia de Rafael R. Villalobos que homenatja el llegat de dues de les personalitats més rellevants de la música catalana, totes dues reconegudes i premiades internacionalment. "Volíem que s'expliquessin elles mateixes, i que coneguéssim el seu món a través d'elles", diu Villalobos. I aquesta és la sensació que transmet l'exposició: que hi ha dues dones que estan explicant la seva vida i la seva obra; les llums, resplendents, i les ombres, també tan humanes.

El dispositiu és clar, amb molt de material interessant exposat amb molta intenció, com quan en una paret hi ha tres portades de disc –un d'òpera, un de lied i un de música antiga– per mostrar subtilment però amb contundència tot l'espectre artístic en què excel·lia Victòria dels Àngels, i que la feia tan única. O aquella altra paret esquitxada d'elogis a Alicia de Larrocha signats per Arthur Rubinstein, Pau Casals, Claudio Arrau, Xavier Montsalvatge i Joan Lamote de Grignon, entre d'altres; o la vitrina amb els quatre premis Grammy que va guanyar la pianista. "Més que la Rosalía", diu Gorgori, murri, i segurament recordant titulars que ignoraven aquesta realitat.

Les proves de l'amistat

Cadascuna podria tenir una exposició pròpia, però també en calia una de compartida perquè amplifica la magnitud del llegat de totes dues, però sobretot perquè il·lustra la fondària de l'amistat entre elles. "Té tot el sentit fer l'exposició conjunta perquè van ser amigues pràcticament des que es van conèixer a principis dels anys 40", diu Gorgori, un dels millors periodistes musicals del país i autor de la biografia de Victòria dels Àngels que es publicarà al desembre. De fet, l'exposició es titula Aquella eterna admiració, una expressió que va fer servir la soprano en la targeta que acompanyava unes flors que va enviar a la pianista, totes dues de pas per Nova York el 1989. "Amb aquestes flors hi van la meva gran estima i aquella eterna admiració pel teu art i la teva força de voluntat", diu la targeta. Així comença el recorregut a la sala 3 del Palau Robert, que acaba amb una altra mostra d'amistat, més emocionant i trasbalsadora: la carta que Alicia de Larrocha adreça a Victòria dels Àngels el 2003, quan la soprano està sent colpejada per la depressió i és incapaç de contestar les trucades de la pianista: "Si en res t'he ofès, de genolls et demano perdó. Que Déu et beneeixi i et convenci de tot el que t'admiro i t'estimo".

Entre la targeta i la carta, l'exposició segueix un relat alhora cronològic i temàtic. Hi ha, esclar, el concurs de Ginebra del 1947 que catapulta la carrera de Victòria dels Àngels i els vestits que va lluir la soprano en alguns dels seus papers operístics més emblemàtics, i també una vitrina amb les gravacions pirates dels recitals d'Alicia de Larrocha que el seu marit, Jorra Torra, es feia portar d'arreu del món. Cada àmbit és una finestra a moments importants, tant els professionals com els íntims, relacionats amb diferents aspectes: l'aprenentatge, l'escena, l'estudi de gravació, els viatges... És aquí on cal treure's el barret davant de Villalobos. Quina bona idea el disseny d'espais com el dedicat als viatges, on hi ha un tros d'avió recuperat d'un desballestament: les finestres mostren fotografies, partitures, fulls de ruta... I a la paret del davant destaca una flor seca carregada d'història. "En un dels viatges a Puerto Rico, l'Alicia va visitar Pau Casals i va agafar una flor que va assecar i va conservar", explica Gorgori. Cada detall és una història, en aquesta exposició.

Les ombres, tal com diu Gorgori, no s'amaguen. Són allà, a la vista però mostrades amb elegància, fugint de truculències i sensacionalisme. Per exemple, en un racó hi ha l'informe del detectiu privat que Victòria dels Àngels va encarregar per esbrinar si el marit, i mànager, li era infidel. També queda palesa la depressió de la soprano, que el 1998 no va poder aparèixer al recital que Alicia de Larrocha va organitzar per ajudar-la. En un altre racó hi ha les radiografies de les mans de la pianista, reflex de l'ensurt que va patir el 1968 arran una lesió en un dit i que el doctor Josep Trueta va intervenir amb èxit.

"És una exposició molt maca, una molt bona feina, i mira que no és fàcil fer un resum de dues vides tan intenses", diu Alícia Torra, la filla de la pianista. Al seu costat, Helena Mora, presidenta de la fundació de la soprano, comparteix l'elogi: "És un regal". Per a tothom.