'Expulsió': tots necessitem un niu

Dues germanes i un germà es reuneixen a la casa d’estiueig de la família, a prop de Barcelona, arran de la mort del seu pare en circumstàncies poc clares. El retrobament els abocarà a parlar de les relacions entre ells i amb els seus progenitors. És una situació teatral força clàssica perquè aflorin els records d’infància i les velles cuites i, a la fi, perquè cadascú desveli qui és ara.

El que distingeix l’obra de Pau Miró d’altres amb plantejaments tan semblants –com per exemple Germanes de Carol López (Sala Villarroel, 2008)– és que no és una obra sobre les relacions fraternals i paternofilials. En fi, sí que ho és, però és sobretot (i d’aquí el seu valor) una obra sobre la necessitat dels éssers humans, i també dels animals, de tenir un niu, un refugi, un lloc al qual anomenar casa. Ja sabem que a Pau Miró els animals li serveixen com a metàfores de la vida humana (Girafes, Búfals i Lleons). Aquesta obra arrenca amb la història d’un ocell (una merla, per ser exactes) que els pares van trobar ferit al camp i van voler guarir. Allà, després, construirien la casa d’estiueig. Una casa no, moltes cases, perquè el pare en va fer centenars per als ocells.

Un pare arquitecte i solidari i una mare que escrivia contes. Dos personatges absents que diria que tenen més interès que els tres germans insatisfets de la vida. La gran (Montse Germán), també arquitecta, ha estat acomiadada de l’Ajuntament per defensar uns llogaters del desnonament; l’altra (Anna Alarcón) és advocada d’una gran corporació immobiliària, i el noi (Xavi Sáez), separat amb una filla adolescent que es cola a la casa, té seriosos problemes de diners i ja imaginareu el que voldria fer amb la casa. A la filla (Mia Sala-Patau) s’hi resumeix la violència de la societat. Ella, a la fi, reclamarà també el niu que no ha tingut fins ara. I és així com Pau Miró connecta amb la realitat més actual de les grans ciutats que expulsen els ciutadans de les seves cases i els converteixen en refugiats.

Com acostuma a passar a les obres de Miró, el que és evident amaga el que és important sota un alè de realisme màgic que el distancia del naturalisme i recobreix la funció d’un cert misteri. No sé si tant com suggereix l’espai escènic conceptual de Pol Roig, que em sembla que condiciona el moviment dels intèrprets. Els actors estan ben dirigits per Toni Casares en una posada en escena que, al final, exhibeix efectes teatrals amb trons i tempestats que ho acaparen tot.