Extraordinari (s). Esdeveniment Pons

Trui/Auditorium/Palau de Congressos.- Ha costat un parell d’anys aconseguir-ho, però ja és aquí. La dimensió de l’esdeveniment: sideral. Musicalment, ben segur que estam en el moment més important de tots els que han succeït en aquesta terra des de fa molts anys. Potser tan sols comparable a quan Eaktay Ahn es va fer càrrec de l’orquestra o quan Luis Remartínez va sembrar la llavor del que és ara la Simfònica. Des de la Fundació de l’Orquestra s’ha tornar a conrear un guaret inabastable. Així, a partir del pròxim diumenge tindrem el guanyador del Primer Concurs de Cant Joan Pons, a qui mai, per molt que ho intentem, no li retrem suficient compliment en comparació amb els mèrits adquirits, per la importància de tot el que ha significat i per tot el que ha aconseguit dins el món de l’òpera a escala universal. Joan Pons ha estat un dels millors barítons de la història. Poca broma. Si el comparessin amb un esportista, per dimensionar-lo en la justa mesura, tan sols amb un podria compartir peanya amb ell. Ni un mil·límetre per davall. Si, per una altra banda, volem saber, sense dubtes, la importància del concurs tan sols cal donar un cop d’ull als integrants del jurat. Directors artístics, de càsting o de programació del Colón de Buenos Aires, de l’Òpera de Stuttgart, de l’ABAO de Bilbao, de San Carlo de Nàpols, de La Maestranza, de l’Òpera de Los Angeles, del Bolxoi de Moscou, de l’Òpera de Viena, de l’Òpera de Washington i de l’Òpera d’Hamburg. Presideix el jurat Joan Pons Álvarez. Serà diumenge, 19 de juny. Han estat un centenar els candidats. Finalment se’n varen seleccionar quaranta-un. Diumenge serà la final. Que no hi falti ningú. Serà important poder dir “jo hi era”.

Per obrir boca, la Simfònica ha organitzat una sèrie de concerts i els ha batejat com a extraordinaris. No tant pel fet que no estan inclosos ni dins la temporada ni dins el cicle de Bellver, sinó perquè els dos primers són un digne prolegomen del realment extraordinari. L’ esdeveniment Pons. El primer concert, al Trui, va tenir com a protagonistes sis solistes del Festival de Salzburg. Adriana Ferfekta, Serafina Stark, sopranos; Nicole Chirka, mezzo; Miggjie Lei, tenor; Nikolai Zemlyanskikh, baríton; Gabriel Rollinson, baix-baríton. Dirigia l’orquestra Pablo Mielgo. Vint-i-dues àries, deu de Mozart, cinc de Donizetti, dues de Bizet… Crida l’atenció que tan sols n’hi hagués una de Verdi i una altra de Puccini, Caro nome, de Rigoletto i O mio babbino caro, de Gianni Schicchi, les quals, amb Una furtiva lacrima, varen posar el llistó molt alt. Per fer-ho curt, les sis veus varen mostrar color, tessitura, tècnica, presència, gràcia… Ho tenen tot per arribar. No és senzill. El camí és llarg. Prendrem nota dels noms.

Dels qui no cal prendre nota són els que ocuparen l’Auditòrium del passeig Marítim a la segona jornada, com és el cas de Pretty Yende i Xabier Anduaga, juntament amb la Simfònica dirigida de bell nou per Pablo Mielgo. Anduaga va ser l’encarregat d’obrir el foc amb Tombe degli avi miei. Marcant territori i el nivell de la vetllada. Donizetti havia quedat segon a la primera nit extraordinària, però a la segona va agafar embranzida i es va convertir en el rei de la festa, ja des del començament del concert. El concert es va iniciar amb l’Obertura de Don Pasquale, i el festival del versàtil compositor de Bèrgam va continuar amb La fille du regiment, Lucia di Lammermoor, Linda du Chamounix, i va repetir amb Una furtiva lacrima i Caro elisir! Sei mio! Lallarallará, de L’elisir d’amore. Puccini va descansar i Verdi aparegué de rebot. Bizet va treure el nas amb Je crois entendre encore, de Les pêcheurs de perles, però de quina manera. Anduaga, després d’haver exhibit potència i color, va treure de la cistella de les exquisideses uns pianíssims estratosfèrics. Per la seva banda, Pretty Yende va interpretar Les oiseaux dans la charmille, d’Els contes de Hoffmann, amb una Olympia que va col·locar els aguts en el seu corresponent punt àlgid. Els duets, imprescindibles, per a Verranno a te sull’mare, que es va endur l’ovació de la vetllada, amb molta competència, i Caro elisir!, que va substituir Depuis l’instant ou dans mes bras. Després d’una mica de sarsuela, on no podia faltar l’Intermedi de La boda de Luis Alonso, aterrà després una versió belcantista de Me llaman la primorosa, de Yende, seguit d’una poderosa No puede ser, d’Anduaga. Com a traca final per part d’aquests dos qualitatius torrents de veu, varen canviar el Tonight, de West Side Story, pel Brindis de La traviata, com a homenatge als quaranta-un cantants que han pugnat pel I Concurs de Cant, Joan Pons i on les ovacions varen ser de nit de gala. Una gala on també va brillar, i no és notícia, la Simfònica de Mielgo, encomanda de passió i eufòria. Una vetllada que els que hi varen esser no oblidaran.