90 anys del sufragi femení a Espanya: els falsos tòpics del vot de les dones

BarcelonaEl dret de les dones a votar va provocar una important topada entre els diputats d'esquerres de la Segona República. El debat, a les Corts Constituents de l'1 d'octubre de 1931, avui fa noranta anys, va ser molt encès, perquè hi havia la por que el vot de les dones provoqués un gir a la dreta. Es creia que l'Església tenia una gran influència sobre la població femenina. Miguel de Unamuno atribuïa aquesta creença a l'histerisme dels homes i afirmava en un article, El Confesionario y las mujeres en España, que en cap cas els capellans manipulaven les dones des del confessionari.

El mite, però, ha persistit perquè encara es discuteix sobre com la participació de les dones en la política, que es van estrenar com a electores a l'estat espanyol a les eleccions del novembre de 1933, va influir en el triomf de la dreta i el centredreta. Va ser l'inici del que es coneix com el "bienni radical-cedista" o Bienni Negre dels anys 1934 i 1935. "Els nostres estudis mostren que la participació de les dones no va causar aquest gir a la dreta. Van participar menys que els homes, uns 12 punts, i el diferencial més gran es produeix, de fet, entre les zones rurals, on hi ha més tendència a la dreta, i les urbanes, més d'esquerres", afirma el politòleg Jordi Muñoz.

Un país amb enormes desigualtats

Als anys 30, a Espanya es va acabar amb una monarquia i una dictadura, però l'activisme venia de lluny. En la lluita pel sufragi femení va ser pionera l'escriptora Carmen Burgos, que el 1906 va promoure la primera campanya a favor del vot de les dones. Però que les dones no poguessin acudir a les urnes no vol dir que no participessin en la política. No hi va haver sufragi universal al referèndum del 2 d'agost de 1931 -en què un 99% dels electors catalans van votar a favor de l'Estatut de Núria-, però les dones hi van prendre part amb més de 400.000 signatures. La participació de les dones en les vagues del sector tèxtil de les primeres dècades del segle XX va ser també molt important: moltes vegades eren les que lideraven les mobilitzacions.

Hi havia, per tant, i malgrat les enormes desigualtats de principis del segle XX, una consciència que la dona estava totalment subordinada a l'home. Depenia totalment del vistiplau del seu marit per poder obrir un negoci, practicar el comerç o establir qualsevol contracte amb tercers. A més, estava obligada per llei a posar el salari a disposició del marit. El Codi Civil anterior (de 1889) sotmetia la dona a l’autoritat del marit, que, alhora, era el seu representant en els negocis jurídics. En l’assassinat d’una dona, els "motius d’honor" es consideraven un atenuant.

Les tres primeres diputades, totes d'esquerres

Quan es va votar el sufragi universal, l'1 d'octubre de 1931, a les Corts Constituents, hi va haver resistència tant per part d'homes com de dones, i dels partits d'esquerra. En aquell moment hi havia només tres diputades, que havien estat escollides per un electorat exclusivament masculí a les eleccions de juny de 1931. Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken van ser les tres primeres diputades de l'estat espanyol, i totes tres representaven partits d'esquerra. Campoamor es va presentar pel Partit Radical de Lerroux, encara que ella va fundar i pertanyia a l'Acció Republicana d'Azaña, però els seus companys no la van voler com a candidata. Victoria Kent formava part del Partit Republicà Radical Socialista, i Margarita Nelken formava part de la candidatura del Partit Socialista. Sovint s'ha explicat el debat com un enfrontament entre dues d'aquestes dones, Campoamor i Kent. "És fals, i és una explicació superficial, però la versió patriarcal ho planteja així perquè és més fàcil i es treu de sobre la responsabilitat. Molts homes d'esquerres van dir grans barbaritats en aquell debat", defensa Laura Mora Cabello de Alba , professora del dret del treball a la Universitat de Castilla-La Mancha.

Una de les que més va batallar per aconseguir que les dones poguessin votar va ser Campoamor, que va tenir el suport de diputats homes com el socialista Manuel Cordero, que recordava com s'havia donat vot a les classes treballadores masculines: "Aquells que van pensar en implantar el sufragi universal no es van aturar a pensar en els perills que podria comportar, perquè sabien molt bé que implantar el sufragi era obrir una escola de ciutadania per anar formant la capacitat i la consciència dels treballadors. El mateix passarà amb el sufragi femení". Campoamor no només defensava el vot femení sinó també el divorci i l'abolició de la pena de mort. Kent, en canvi, es va pronunciar a favor d'ajornar el vot femení i esperar un temps perquè les dones s'entusiasmessin més amb els ideals republicans. "Campoamor va ser capaç d'anar per lliure i ser més autònoma, i Kent es va sotmetre a la disciplina de partit", diu Mora Cabello de Alba.

Amb la Constitució de 1931 es van aconseguir moltes més fites a part del vot femení: es van prohibir els privilegis jurídics per motius de filiació, sexe, classe social, riquesa, idees polítiques o creences religioses. La Segona República considerava que, en el matrimoni, homes i dones tenien els mateixos drets, reconeixia el divorci, establia la igualtat de drets per a fills nascuts fora o dins del matrimoni i preveia la investigació de la paternitat. A més, prohibia qualsevol declaració sobre la legitimitat o il·legitimitat dels naixements i sobre l’estat civil dels pares en el Registre Civil.

Campoamor, el 1936, va argumentar que el triomf de la dreta el 1933 no havia tingut a veure amb la participació electoral de les dones: "La causa fonamental de la derrota de les esquerres i el triomf de les dretes va ser que les primeres estaven desunides i les segones unificades, justament el contrari del que havia succeït a les eleccions de 1931 i del que va succeir el 1936, quan va guanyar l'esquerra sota el Front Popular". Al seu llibre El voto femenino y yo: mi pecado mortal, Campoamor afirma. "El vot femení, a partir de 1933, va ser el millor lleixiu per rentar les matusseries polítiques masculines. Si una vegada rentats amb lleixiu, els polítics d'esquerra no han quedat més resplendents i impol·luts... la culpa és del teixit". El mateix pensa Mora: "L'esquerra dels barons sosté encara aquesta versió perquè és més fàcil que assumir la seva responsabilitat. Creien que tots sols podien guanyar les eleccions i es van equivocar".

Cada vegada més cap a l'esquerra

A la majoria de països, la tendència ha sigut que les dones participessin cada vegada més en la política i votessin més a l'esquerra. "Potser en un moment inicial eren més conservadores, però això es reverteix. En països com Suècia aquest canvi es produeix sobretot a partir dels anys 60, amb l'entrada de la dona al món laboral", diu Muñoz. Mentre la dona no podia treballar i no hi havia divorci, depenia en gran mesura de la institució familiar per sobreviure i per això els interessava preservar-la. Quan va tenir més alternatives i sortides, la seva tendència va canviar. "Votar és també una qüestió d'hàbit, i sempre passa que a l'inici la participació és menor, no només amb les dones sinó també amb tots els grups perquè normalment parteixen d'una posició de desavantatge", resumeix Muñoz.

La incorporació de la dona com a votant ha anat canviant les polítiques. Quan van començar a votar, moltes organitzacions no estaven preparades i van haver de modificar les estructures per arribar al nou electorat. "Van haver de fer un procés d'aprenentatge per mobilitzar les dones", diu Muñoz. La incorporació de les dones va capgirar també les prioritats dels governs, i es va incrementar la despesa en temes com educació o sanitat.

La dona s'ha incorporat a la política, però no tant als llocs de poder. "Les dones tenen menys temps i més pressió, perquè s'han incorporat al món laboral però no s'han distribuït equitativament les feines de la llar", lamenta Muñoz. En aquest sentit, hi ha diferències molt grans amb els països nòrdics, on les feines domèstiques sí que estan més repartides. "Un altre factor a tenir en compte és que en general la política es presenta als mitjans de comunicació com un espectacle, una competició pel poder, una cosa conflictiva: s'assembla a un partit de futbol o una lluita de gladiadors i això fa que les dones hi perdin l'interès; en canvi, sí que s'hi interessen molt quan es parla de polítiques concretes", explica el politòleg.