'Fantàstic Ramon': una aposta arriscada

Donada l'especialitat professional de Clàudia Cedó com a psicòloga i dramaturga que treballa amb persones discapacitades, podríem pensar que el títol de la seva nova proposta fa referència al procés de superació del tal Ramon, però no és així. De fet, el Ramon és el protagonista al mateix temps omnipresent i absent d’un conte fantàstic. Omnipresent perquè des del seu naixement fins a la fi de la llarga funció és el detonant de tot el que els passa als habitants de Santa Aurora de la Pietat. I absent perquè la seva presència sobre l’escenari, entre tendra i inquietant, és la d’un objecte sense ànima. I és que el Ramon és un ninot de drap, fill del Josep (Francesc Ferrer) i la Clara (Anna Moliner), que ve al món en un petit poble de tradicions arrelades.

A Santa Aurora de la Pietat, el locutor de la ràdio local parla amb llengua de signes, la fornera oblida cada dia de posar el pa al forn i els vilatans no saben gaire bé com acceptar el nou veí, tan diferent de tots. Aquesta confrontació li serveix a Cedó per mostrar els problemes als quals ben segur s’enfronten els pares i mares de nens i nenes amb diversitat funcional a la nostra societat. Cedó excel·leix pel que fa a l'expectant normalitat amb la qual els habitants —en especial el metge (Xicu Masó) i la professora (Vanessa Segura)— es prenen l'existència i el creixement del petit, silent i inert Ramon (tot descartant una manipulació més orgànica), però no així quan vol desenvolupar la qüestió fantàstica que arrenca amb la notícia d’un crim. L'autora planteja una intriga que no queda ben resolta i aboca a un final poc clar, malgrat la grandiositat de l’últim quadre.

Seguint les petjades de la magnífica Mare de sucre, actors professionals sense més limitació que les mancances pròpies (tots som limitats) i professionals discapacitats comparteixen escenari, si bé són els primers els que controlen la major part de l'abundant text, mentre que als segons se’ls reserven unes accions i entrades d’aire humorístic (fantàstic Marc Buxaderas fent de capellà). Diria que a l’espectacle li manca ritme i que li va gran la Sala Fabià Puigserver. Això no treu la importància social de la primera aposta del Lliure en un projecte que vol impregnar “el teixit escènic del coneixement i la perspectiva dels artistes amb diversitat funcional fins a aconseguir que ja no sigui notícia la inclusió d’aquestes persones en la creació, producció i exhibició d’espectacles”. Que així sigui.