Pierce Brosnan, un altre cop d’etiqueta i amb llicència per assassinar

"Si s’assembla al que ja he escrit, ho torno a escriure", afirmava el novel·lista pulp Elmore Leonard en el seu assaig Elmore Leonard’s ten rules of writing. Leonard va ser el gran retratista del crim del sud de Florida, malgrat les seves incursions en altres gèneres literaris, i resulta impossible no recordar-lo veient Fast Charlie. Primer, perquè aquest noir que suposa el retorn de Pierce Brosnan al cinema d’acció té com a escenari el sud de Florida i l’àrea de Nova Orleans i, segon, perquè la pel·lícula dirigida per Phillip Noyce (Salt, Joc de patriotes), basada en la novel·la Gun monkeys amb què Victor Gischler debutava en el gènere, s’assembla a moltes, moltíssimes pel·lícules que ja hem vist i, contra tot pronòstic, és entretinguda i fins i tot pot presumir de certa personalitat.

Brosnan, com cal esperar, apareix impecablement elegant en el paper de Charlie Swift, un d’aquells sicaris amb un codi d’honor propi que mai es despentina en un tiroteig. Ja fa gairebé vint anys que el protagonista treballa a les ordres de Stan (James Caan), el cap de la màfia d’Orlando, i fa també uns anys que somnia fugir d’aquesta vida, però mai ha tingut l’ocasió d’escapar del forat en què es troba. Fins que les seves rutines criminals es capgiren quan un dels seus aliats els traeix i el Charlie busqui venjar-se amb l’ajuda de la Marcie (Morena Baccarin), l’exdona de la seva última víctima. No cal dir que el plantejament narratiu de Fast Charlie és previsible i la posada en escena tampoc dona per a filigranes visuals, però el film es beneficia d’aquestes carències perquè sap reconvertir-se en un exercici d’amor al gènere gràcies a un guió amb un munt de diàlegs afilats, un particular to d’humor negre, bastants girs argumentals i assassinats a tort i a dret.