Una febrada juvenil revifa el llegat de Guillem d’Efak

TerrassaGuillem d’Efak va morir el 15 de febrer de 1995, ahir en va fer 24 anys, i aquesta distància permet observar els clarobscurs del reconeixement popular de la seva figura. Encara que no és a l’Olimp musical dels territoris de llengua catalana, els darrers anys es multipliquen els projectes juvenils que en revisiten l’obra, que en recuperen i revifen el llegat. Són sobretot propostes musicals, però també teatrals. D’Efak ha despertat una febrada entre el jovent de les generacions que ara ronden la trentena.

La companyia Corcada Teatre encetava el 2010 a la sala Petita del teatre Principal de Palma la recuperació de la memòria de l’escriptor, cantant i actor mitjançant Negret de Guinea, amb guió de Joan Fullana -ara darrere de la sèrie Mai neva a Ciutat -, actors com Joan Tomàs i escenografia de Xesca Salvà. Poc després, quasi en paral·lel, Joana Gomila posava veu de dona a les cançons del manacorí en un Projecte d’Efak amb músics com Miquel Fili. Si bé es considerà D’Efak com un bluesman, li arriba el torn ara de ser impregnat pel jazz.

La manacorina Joana Gomila, actualment embarcada al disc Folk Souvenir, explica: “Guillem d’Efak va ser un personatge que va generar tota una mitologia al seu voltant: neix a l’Àfrica, fill d’un guàrdia civil de Manacor, probablement el roben de la mare i el duen cap a Mallorca, viu l’esclat de la Guerra Civil, creix i es forma al poble gairebé sense tenir consciència de ser negre, i acaba sent un dels primers que enregistra material musical en català...”. Justament és aquesta mitologia la que encisa la jove colla de manacorins que compondran Projecte d’Efak. Gomila remata la llista afegint més arguments al perquè de la mitificació de D’Efak: “El llenguatge que inspira i remou, la veu avellutada i la mescla de música popular de Mallorca amb aquests arranjaments a l’estil del jazz americà”.

El disc Malapesta

El disc Malapesta

Es publica el disc Malapesta i, entre d’altres, el fan sonar al Jazz Voyeur del carrer Apuntadors de Ciutat -mentre que un altre insigne local ara desaparegut, el Bluesville, oferia música en directe a pocs metres-. Era el 2008 i els independentistes i esquerranosos de Palma, la gent del rotllo, freqüentaven el triumvirat de la Bodega Bellver, el Lórien i Es Pinzell. L’algaidí Francesc Antich comandava al Govern i José Ramón Bauzá només era un batle de poca anomenada. Aquest diari encara no existia, però encara s’imprimia el Diari de Balears.

És en aquest ambient, a cavall entre la primera i la segona dècada del segon mil·lenni, quan una mateixa quinta de joves, un terç manacorins, un terç de Ciutat i un terç d’altres pobles de l’illa, prenia el control de la situació. Era també, potser, una mena de reivindicació generacional. Ara arribam nosaltres.

Taverners

Un altre projecte musical, Taverners, versionava poc més tard, el 2013, cançons de D’Efak al disc No hi ha temps que no torn. Ho feren amb la veu de Marcel Pich i les tonades de la incombustible parella Pau i Càndid, a més de Pere Llabrés. D’aquesta manera, temes com Sa cançó de Son Coletes va guanyar dues visites (en veu de Gomila i de Pich) en poc temps. Pich, temps més tard, encetà un cicle de concerts en solitari amb tot el repertori del manacorí. Un cicle que el portà a Sabadell l’any 2015, on la periodista local Maria Manyosa -que havia treballat a Mallorca, on connectà emocionalment amb D’Efak i la generació Manacor- va fer un documental sobre els anys en què D’Efak va viure a la ciutat del Vallès. “El pas de Guillem d’Efak per Sabadell no va deixar indiferent ningú. Tots els qui el varen conèixer n’expliquen històries sensibles, converses humils, actuacions brillants”, explica Manyosa.

Universitaris a Barcelona

Els 20 anys de la mort de D’Efak serviren com a revulsiu i arribà l’homenatge del grup d’universitaris residents a Barcelona Illencs al Tradicionàrius de Gràcia. Amb el lema La revolució del bon gust, artistes de tots els territoris de parla catalana participaren en la iniciativa. Molts coneixien la figura del manacorí; d’altres, no. L’acte servia així per homenatjar, però també per difondre. Justament el que un any abans havia fet Illencs amb els poetes Marià Villangómez i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, popularitzant al Principat versos com “Voler l’impossible ens cal/i no que mori el desig” i “Tota la meva vida em lliga a tu/com en la nit les flames a la fosca”. Irene Jaume, llavors membre d’Illencs i actualment llibretera a La Ciutat invisible de Barcelona, es demanava aleshores en aquestes mateixes pàgines: “Un dia qualcú em va dir que D’Efak és com Ovidi Montllor fa 15 anys, quan el coneixia molt poca gent. I per ventura és així, però, per què? Com pot ser que un negre que feia blues i jazz en català no hagi cridat mai l’atenció de més grups i cantants que n’hagin recuperat la figura?”. I matisava: “Ep! No pretenc que D’Efak esdevingui mainstream i acabem avorrint-lo, sinó que se’m fa injust que no formi part de la imatgeria cultural col·lectiva dels Països Catalans”.

Països Catalans?

Una reivindicació de les perifèries amb què enllaça Marcel Pich: “La manca de coneixement de D’Efak és la mateixa que la dels poetes: com que són mallorquins, tampoc són gaire cèlebres arreu dels Països Catalans. I el mateix, amb la política, els activistes, el món del teatre...”. Pich hi afegeix: “Fins que no passes per Barcelona, sembla que no ets ningú”. D’Efak va arribar a ser més reconegut musicalment al Principat que a Mallorca. Pich conclou: “Es predica Països Catalans, però després no s’executa”.

No és una taca de Taverners. “Nosaltres començam a descobrir la figura de D’Efak cap al 2010, però fins llavors no teníem gaires ímputs per conèixer-lo bé”. Spotify no existia. Youtube era incipient. Resultava difícil trobar-te’l si no el cercaves a posta”. Però els agafà la curolla de descobrir-lo. Per això al disc No hi ha temps que no torn adaptaren Sa cançó de Son Coletes i posaren música als versos d’ El regne enmig del mar, alhora adaptació teatral efakiana d’un vers (un crit?) més curt de Costa i Llobera: Siau qui sou.

La biografia

En la versió d’aquesta segona cançó hi ha una notable diferència: modifica el darrer vers. Si a l’original diu “i que no hi hagi guerres entre germans”, a la versió tavernaire hi diu “i que si hi torna ha haver guerres, les guanyem els catalans”. Algunes veus hi varen reparar i varen preguntar-ho als membres del grup, que contestaren remetent-se a la biografia feta per Tomeu Mestre, més conegut per Balutxo. I és que a Balada d’en Guillem d’Efak (Menjavents, 2007) Balutxo explica una reveladora anècdota: “Sent a l’Hospital General, un molt emmalaltit malalt Guillem reconeix al seu interlocutor que si tornàs a cantar la cançó, l’acabaria diferent: ‘Parlar que no hi hagi guerres és una utopia. No es barallen, els germans? Si es barallen les persones, com no ho han de fer els pobles?”, deia, mentre intentava fumar d’amagat.

Una icona estètica

La febrada per D’Efak ha arribat al marxandatge. El jove estudi de disseny gràfic Melicotó -que s’encarrega, entre d’altres, de la línia estètica de l’Orgull Llonguet- ha tret camisetes amb el lema ‘Siau qui sou’. “Responem així als cèlebres versos de Costa i Llobera, malgrat que popularitzats veritablement per Guillem d’Efak”, explica Jaume Vich.

També es varen editar làmines amb motiu del documental de Sabadell, fet ex professo per al Correllengua d’aquell any. A càrrec de l’artista gràfic Milvietnams, el primer i únic tiratge de làmines es va exhaurir en pocs dies. Igualment, el col·lectiu juvenil Xítxeros amb empenta li va retre homenatge el 2015 amb el festival 20 anys, 20 dies. Més recentment, la banda musical Xarxa també va adaptar una versió, en aquest cas Blues & Soul.

I encara cal esmentar la iniciativa de Pep Tosar, artanenc resident a Barcelona, amb el seu espectacle Tots aquests dois. Ben caracteritzat, ben cantat, deixà bocabadats -entre d’altres- el CaixaFòrum de Palma. I fa tan poc com un any nasqué el documental Guillem d’Efak, l’ànima negra de l’illa, emès amb èxit tant a IB3 com a TV3. Mancaria espai, de fet, per glossar tota la memòria del manacorí, i encara més per publicar-ne l’obra. Estam de sort, però: a les llibreries trobareu la reedició de La gran ponentada.