'El Federal'

PalmaEl primer que us puc dir d’en Pere Caimó és que estimava la seva dona. Devia pensar en ella l’hivern de 1870, quan era tancat al penal de Girona, esperant la mort. De l’escó del Congrés als murs argilosos del penal.

Ens deixen tot el dia oberta la porta de la cel·la, escrivia en Pere Caimó a les cartes que mai havia d’enviar a la Isabel Batalla. La tanquen a les nits, amb el so del forrellat quan passa com un ganivet. Ho fan, tan sols, amb el propòsit de fer-nos patir més. No hi ha escapatòria, aquest és un lloc tan absurd que no se’n pot fugir. D’ençà que he arribat, només hi ha fang i pluja. La pluja, com una cortina que no para de caure. I aquests murs d’argila que de vegades somio que s’esfondren i ens enterren a tots en vida, presoners i guardes. Fins que quedi només la pluja, furiosa, formant bombolles i grumolls damunt el fang.

Somio tothora, despert i adormit. De vegades somio casaques i levites, barbes, barbes, espases enlaire. Sabres, espases i dagues, oferint-se les puntes, acarades, ansioses de començar el ball, just abans d’encendre el foc.

Us puc dir que, al penal de Girona, en Pere Caimó era pres, sobretot, de la tristesa.

Hi ha un guarda a qui anomenen Judes, no sé per quin motiu. Per traïdor, m’imagino, tot i que ignoro de qui o de què. Tant se val, en Judes es diverteix fent-nos patir. A mi em diu ganxó, i només em parla per donar-me ordres: ganxó, vine aquí, em diu. I hi vaig, i quan em té al davant em crida, què hi fots aquí, ganxó? I jo no dic res, perquè una vegada li vaig respondre que ell m’havia enviat a demanar i el que va fer va ser tancar-me a la cel·la sense menjar ni aigua. Tres dies. Per haver-li contestat, deia. Quan finalment em va deixar sortir, en Judes em va dur al mig del pati, entre empentes i insults. Els altres van fer rotllana entorn nostre, i en Judes em va fer caure damunt el fang d’un cop de culata. Tens set, ganxó?, va riure. Em va escopir a la cara: un gargall espès, que es va fer sortir de ben endins. Els altres, presoners i guardes, s’ho van mirar amb atenció, en silenci. Ningú es movia. Només se sentia la pluja damunt el fang i en Judes, que s’escurava el coll preparant una altra escopinada.

Hi ha vegades que et somio a tu, Isabel, i a les nostres filles, i altres vegades somio el mar. Revisc la travessia de Puerto Rico, quan vaig tornar a Catalunya. Hi havia roselles a Puerto Rico, unes roselles grans a les quals acudien unes papallones amb les ales tan grans com les flors. També hi havia un desig de ser lliures que es tocava amb les mans, a Puerto Rico. Hi havia música. Vaig créixer així, en una casa amb una sequoia roja just al davant. A l’ombra de les branques de la sequoia hi jugàvem els nens, negres i blancs, perquè a casa hi era benvingut tothom, sense distincions. Els pares tenien diners, eren ben considerats, i cridaven l’atenció perquè parlaven contra l’esclavitud, a favor de la igualtat dels homes. També eren sufragistes, la mare ho era i el pare la secundava. Sostenien que un negre valia tant com un blanc, que el vot d’una dona havia de valdre tant com el d’un home. Alguns dels seus amics s’afligien i s’irritaven en sentir-los parlar, d’altres somreien, alguns els abraçaven. Hi havia els esclavistes, que no eren amics seus, sinó que els odiaven. Odiaven els meus pares, odiaven els porto-riquenys, odiaven tothom. Recordo jugar al gronxador amb una nena mulata que es deia Amalia i amb el seu germà, que no estic segur si es deia Ricardo o Guillermo. Els dies eren la música a la gramola, els cants dels negres al capaltard, quan tornaven dels camps de cotó del meu pare, i les ales tan grans de les papallones que es bellugaven entorn de les roselles de Puerto Rico.

El primer dia de la travessia vam veure passar les balenes. Deixàvem enrere Los Indios, però encara es podia albirar la costa amb la ullera de llarga vista, i aleshores van aparèixer davant nostre. La mare va ser la primera a adonar-se’n: saltaven, i amb cada salt es veia emergir una lenta, enorme roca de dins l’aigua, com un tros d’espadat que s’aixecava amb un llarg esforç i que després es tornava a capbussar a gran velocitat. Balenes geperudes, va exclamar algú de la tripulació. Recordo —ho recordaré sempre— que la meva mare reia com una enamorada. Crec que n’estava. Amolleu la burda, va ordenar, darrere nostre, un dels mariners. I van afluixar la corda que anava del masteler fins a les taules de guarnició, i d’aquesta manera van alentir la marxa perquè poguéssim dedicar uns minuts a contemplar les balenes.

La nit d’aquell dia no vaig dormir bé. Em vaig aixecar del llit i vaig sortir del camarot a la coberta. Caminava amunt i avall, d’una punta a l’altra del vaixell, que era generós d’eslora. El cel, el silenci, sense començament ni final, obscurs. Sentia el xipolleig de l’aigua insistint contra el buc de la nau, la resta callava. No bufava gens de vent i el velam, desinflat, es desdibuixava amunt. Feia l’efecte que dormís, com ho feia tothom dins el vaixell. Hi havia d’haver mariners de guàrdia, però no els veia.

Una comprovació de la posició dels estels em va permetre saber que navegàvem per la fossa de Puerto Rico, el límit entre el Carib i l’Atlàntic. Una extensa, vasta depressió tectònica, que els mariners anomenen graben. Els mapes més seriosos afirmen que té una extensió de més de mil quilòmetres, i que fa més de vuit mil metres de profunditat. D’altres veus, potser menys fiables, adverteixen que aquest abisme no té fons, sinó que desemboca a les portes mateixes de l’Infern, on tota l’aigua de l’oceà es converteix en foc. Un vaixell que aconseguís baixar la fossa fins al final passaria del fred sobrehumà al foc infinit, i la seva única companyia seria la de les ànimes en pena i els dimonis que viuen a les fondàries abissals. Al sud del graben, i de la zona de falles tectòniques, es troba l’illa de Puerto Rico, i per això algunes contarelles afirmen que, un dia, l’Infern obrirà la boca i engolirà l’illa, com si fos una llaminadura dins la boca d’un infant. La ciència i la superstició van plegades quan es tracta de la mar. El pensament de la fossa de Puerto Rico em va dur al d’altres abismes que apareixen descrits als mapes del Pacífic Nord, a prop de les Marianes, on sembla que hi hauria un graben de més de deu mil metres de fondària, segons el report de l’expedició britànica del vaixell Challenger.

Quan vaig aixecar el cap i vaig mirar lluny, enllà de la proa del vaixell, vaig descobrir una llumeta que titil·lava a l’horitzó. Em va semblar que s’acostava i s’allunyava, i, quan la tenia més a prop, sentia una alenada d’aire fred damunt la coberta, que m’arribava com si algú hagués obert dins les aigües la trapa d’un celler. Havia de ser el vaixell maleït de l’Holandès Errant, va murmurar l’endemà el contramestre de la nostra nau, amb els ulls ben oberts, en sentir-me narrar l’aparició. Que potser tens visions, ganxó?, em repetia després, burleta. Vols tornar a passar dos dies sense pa ni aigua, ganxó? I obria els ulls i m’adonava que encara era al penal, que la memòria de vegades es desfà dins el somni i dins el desig de tornar a ser el que ja s’ha estat, o potser de no ser més. Argila i fang, pluja que queia vertical com la fulla del sabre. Penso en tu i en les nenes, Isabel Batalla. De vegades, també, en les Juntes Revolucionàries, en els consells, en el comitè. I en Isabel Vilà.

Condemnat a mort, us puc dir que en Caimó esperava sense esperança.