Pep Ramis: "Fer feina amb la memòria no vol dir fer-ho amb malenconia"

PalmaUn redescobriment, una nova vida, un present viu. Mal Pelo. Before the Words. Refugi temporal és el títol de l’exposició que la companyia de dansa va inaugurar dijous a Es Baluard, on fa més d’un mes que fan feina. És la tercera vegada en més de 30 anys de trajectòria que la companyia canvia l’escenari per un espai expositiu, una manera de convidar els cossos dels visitants a habitar llocs incòmodes, diferents, nous. És una mostra de l’univers de Mal Pelo a partir de materials vells ressignificats i ressituats, especialment centrada en la col·laboració amb altres creadors, com l’escriptor i pintor John Berger i el poeta Mahmud Darwish. María Muñoz i Pep Ramis, fundadors de Mal Pelo, han dirigit aquesta aventura. L’ARA Balears entrevista Ramis, que assenyala, entre altres coses, la importància de l’equip creatiu, format per Pep Aymerich, Leo Castro, Catalina Julve, Llorenç Julve, Adrià Miserachs, Eduard Teixidor, Fanny Thollot, August Viladomat, Steve Noble i Fanny Thollot. 

Dels escenaris a un museu. Ja ho havíeu fet altres vegades. Per què aquest canvi d’hàbitat? 

— Està clar que un museu no és el nostre territori, ho és l’escena. Però de tant en tant feim processos com aquesta exposició, que permet reconduir tots aquells materials que han format part d’un espectacle, o bé que han quedat pel camí i no han arribat mai a un escenari. És una manera de recuperar materials. N’hi ha de tot tipus, més de pensament, dibuixos, material sonor, literatura, vídeo… La idea és recontextualitzar-ho. Fer feina amb la memòria no vol dir fer-ho amb malenconia ni amb ànim retrospectiu. És més una qüestió de posar el material ja existent en present i disparar-lo al futur. Al final, tot adquireix una nova vida i és una nova creació. 

Per què, però, canviar d’escenari? 

— És divertit, estimulant i sa. I és una feina col·lectiva, en què participa molta gent, tot un equip d’artistes. Prèviament a la feina que feim dins el museu, construïm una maqueta, que ens serveix de referència. Una vegada a l’espai, cal escoltar-lo; la mateixa construcció et va guiant. Per a nosaltres és important aquest procés de construcció, que té a veure amb la construcció d’un espectacle. Ara bé, sempre hi ha un moment que has de dir prou.

Estau a la planta baixa i heu creat dos espais diferents: el primer és més expositiu, amb molt de vídeo i espais que obliguen el visitant a asseure’s, caminar o escoltar.

— Sí. A la primera sala hi ha els materials que formen part de la imatgeria de més de 30 anys de Mal Pelo. És un espai més caòtic perquè així és el nostre procés. Hi ha diferents tipus de materials, especialment molt d’àudio i paraula. La memòria és un terme especial per a nosaltres, perquè és clau per recordar els vincles amb altres creadors amb els quals hem col·laborat durant aquests anys… Aquesta sala és com la nostra cuina, el nostre laboratori. Intentam mostrar com feim feina, un laboratori, un taller. 

L’altra és més espectacular.

— L’altra sala és un desplegament més escenogràfic. Intentam que la gent entri en un lloc que ha d’habitar: has de passar un bosc per arribar a una altra construcció, que és com una balena o un vaixell girat. Allà hi ha una seqüència d’uns 15 minuts amb il·luminació canviant, videoprojeccions… Representa el que tenim a escena en un espectacle però, en aquest cas, els nostres cossos no hi són; els visitants ens substitueixen. 

En 30 anys s’acumula molt de material. Com es fa la tria per saber què s’usa i què no?

— Cal que hi hagi algú que t’ajudi a posar un filtre, perquè tu estàs tan connectat amb tot aquest material que costa molt elegir. En aquest cas vàrem optar per una instal·lació que fos documental, des de línies diverses. Hi ha blocs de diferents col·laboradors. És un procés divertit i dur. Quan tornes a tot aquest munt de coses que un dia vares descartar, descobreixes que són bones, que t’agraden. Els motius pels quals no arriben a l’escenari sempre són diferents. L’ecologia dels materials ens interessa. 

Com sabeu que una peça està acabada? 

— De vegades és molt fàcil i altres, no tant. S’ha de trobar un punt d’equilibri. Qualque pic hi ha urgències, com les dates d’entrega, que no et permeten fer més feina amb un projecte tot i que en faries més. Els projectes s’adapten. Nosaltres, per a aquesta exposició, teníem pensada una altra cosa en un espai concret. Però un dia, a les quatre de la matinada, vàrem dir que no hi arribàvem. 

El fet que les lectures del públic mantinguin l’obra viva calma una mica aquesta tensió de no haver pogut fer el que voldríeu?

— Encara que hi hagi públic, sempre poliries i canviaries coses. Per això està bé tenir una data límit perquè, si no, no acabaries mai. El que entregues té una conseqüència amb el que fas després, perquè segueixes la línia de l’anterior o bé la trenques. El paisatge del procés creatiu és el que ens agrada viure.