"El primer feixisme espanyol va néixer a Barcelona"

BarcelonaEl novembre de 1918, les Rambles de Barcelona poc tenien a veure amb les del 2023. Cada capvespre, cap a les vuit, durant els sis dies laborables de la setmana, quan tancaven les botigues, els dependents, estudiants i alguns obrers s'hi trobaven per cridar consignes independentistes i cantar cançons catalanistes. No acostumava a acabar massa bé: els manifestants s'enfrontaven amb la policia i els oficials de l'exèrcit de la guarnició de Barcelona. Els manifestants eren agosarats i competien a veure qui estripava algun informe o trencava algun sabre. Aquella pugna va anar a més amb la creació de la Liga Patriótica Española (LPE), que al desembre va començar a acudir a les Rambles amb garrots i pistoles per enfrontar-se als catalanistes.

A la LPE s'hi van sumar altres grups parapolicials com el Somatén o el Sindicato Libre. A aquest últim, des de l'esquerra, se'l va anomenar "el fascio de les Rambles". "Hem utilitzat aquest nom com a títol del llibre, perquè les Rambles van ser escenari i aparador de les primeres trames feixistes barcelonines", explica l'historiador i expert en ultradreta Xavier Casals, que firma amb el catedràtic emèrit Enric Ucelay-Da Cal, El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español (Pasado & Presente).

Els dos feixismes d'Espanya

Els dos historiadors defensen al llibre una tesi trencadora: "Hi ha dos feixismes a Espanya. Un feixisme de primera generació, que neix a Barcelona i que té una arrel a Cuba, i un feixisme de segona generació vinculat a Madrid i a Valladolid als anys 30. No hi ha un trencament entre els dos sinó una continuïtat", insisteix Casals. Els dos historiadors argumenten que el model cubà es va importar a Barcelona. A Cuba, a finals del segle XIX, hi havia un buit legal. En aquest context, la capitania de l'Havana es va empoderar. "El capità general de l'Havana es va convertir en virrei i tècnicament en un dictador. Aquesta dictadura militar que es va configurar a l'Havana, un virrei que tenia el suport de les elits i del Cuerpo Voluntario de la Habana, que era una milícia civil armada, es va acabar exportant a Barcelona", detalla Casals.

Quan Cuba va aconseguir la independència, el 1898, l'exèrcit espanyol va ser repatriat. A Cuba, per a aquells militars hi havia dues amenaces: una revolta social protagonitzada per esclaus i l'amputació de la pàtria. A Barcelona es van esverar perquè també hi van veure perills semblants: el separatisme català i l'obrerisme. "Tots aquests militars compartien un nacionalisme espanyol integrista", explica Casals.

"A Cuba és on es van inventar els nacionalismes moderns. Sovint s'oblida que una de les guerres que més van influir en el segle XX i XXI és la de Cuba", emfatitza Ucelay-Da Cal. "Va ser una guerra civil identitària, racista i social", afegeix. A Barcelona, la capitania militar va fer tot el possible per depredar competències dels governadors polítics. "Hi va haver la voluntat de crear un poder militar regional i aquest poder militar va anar creixent per fer front a la revolta obrera i a l'eclosió del catalanisme", diu Casals. Entre 1918 i 1923, la capital catalana era un lloc força convuls. Eren els anys del pistolerisme: hi havia molta violència, però desigual, perquè la patronal tenia molts més diners per pagar els seus pistolers. Es calcula que en aquells quatre anys a Barcelona hi va haver 424 víctimes mortals, de les quals 168 eren sindicalistes i anarquistes, 76 obrers de filiació desconeguda, 40 patrons, 29 encarregats i 30 agents de l'autoritat.

Hi va haver un moment, però –sobretot després de la vaga de la Canadenca–, que els catalanistes més conservadors, com la Lliga Regionalista, van tenir un dilema perquè temien els obrers. El 1918 la CNT tenia 54.572 afiliats, xifra que, segons dades de Josep Termes, es va quadruplicar l'any següent. Als carrers hi havia conflictes i la Lliga volia ordre. "Van donar suport a Capitania, però Capitania no simpatitzava gens amb el catalanisme, més aviat al contrari. Com que anhelaven l'ordre i consideraven que Madrid no destinava prou recursos a Barcelona, van pensar que calia una "solució catalana" per gestionar l'ordre públic. Sempre s'ha parlat de la Mancomunitat i d'un poder regional, però en realitat hi havia dos poders regionals, el catalanista i el militar", defensa Casals.

Les Rambles, una convivència impossible

Al llibre, els dos historiadors mostren un mapa de les Rambles i fins a 20 emplaçaments relacionats amb les esquerres, les dretes, la ultradreta i els militars: a dalt de tot hi havia el Casino Militar i, al final, Capitania. Entremig la revista Cu-Cut!, La Veu de Catalunya, Unió Catalanista, CADCI, la Liga Patriótica Española, el Govern Civil, la Federació Patronal, els Sindicats Lliures... Hi podia passar de tot i, de fet, hi van succeir moltes coses.

L'intel·lectual marxista italià Antonio Gramsci va arribar a afirmar que Barcelona va donar a llum un feixisme que va precedir el de Mussolini. ¿Però quin feixisme era el que va tenir les Rambles com a aparador i escenari? "El feixisme és l'única ideologia dels segles XIX i XX que assumeix la seva pròpia demonització. Sí, som dolents... I què?, venen a dir", diu Ucelay-Da Cal. En aquest feixisme de primera generació, argumenten els historiadors, l'acció estava per sobre de la reflexió. "La teoria es va improvisar sobre la marxa i potser ni tan sols hi va haver intenció d'elaborar-la. En el cas de la Liga Patriótica española era la defensa de la unitat indissoluble de la pàtria", afirma Ucelay-Da Cal. "Entre els membres de la LPE hi havia molts oficials de la guarnició militar de Barcelona i policies", diu Casals. A diferència del què va succeir, però, a Itàlia i Alemanya, aquí aquests grups feixistes sempre van estar supeditats a l'exèrcit. "A Itàlia i Alemanya hi va haver un feixisme creat des de baix que va conquerir el poder; aquí va ser un feixisme creat des del poder per mantenir l'ordre", diu Casals.

Franco en va prendre bona nota. De tot el que va succeir a Barcelona i dels errors de Miguel Primo de Rivera, el dictador que el va precedir entre 1923 i 1930. "En el fons, el franquisme, si ho mirem amb una perspectiva de llarga durada no va ser altra cosa que un desenvolupament més ampli del que havia estat la capitania cubana a Barcelona. Un poder militar centralitzat. D'altra banda, Franco va prendre bona nota dels errors de Primo de Rivera", resumeix Casals. Entre altres coses, va reprimir molt més i no es va associar amb el monarca.