Félix Murcia: “Els directors no fan res, ho fem tot els altres”

BarcelonaEls cinc premis Goya guanyats per Félix Murcia s’exposen en una de les sales de la mostra que la Fimoteca dedica fins al 16 de juny al director d’art, un referent de la seva professió. “És el millor”, resumia amb admiració l’actor José Sacristán, que dijous presentava 'Formentera lady' a la Filmoteca i es va deixar caure per la inauguració de 'La realitat imaginada'. “El Félix va dirigir les meves dues primeres pel·lícules com a director –'Soldados de plomo' i 'Cara de acelga'– i si no va dirigir la tercera –'Yo me bajo en la próxima, ¿y usted?'– és perquè em va obligar a retallar 150 milions”.

L’exposició és un recorregut per una trajectòria que reflecteix les transformacions d’una indústria en què el pes de la direcció d’art es va anar desplaçant dels decorats a les localitzacions. Murcia va dominar totes les tècniques, però el que desplega 'La realitat imaginada' a través d’estudis de color, 'storyboards' i dissenys d’escenaris és la seva sensibilitat artística, sempre al servei de la història. De vegades, imaginant exòtiques naus alienígenes com les d’'El caballero del dragón' però també escollint amb molta cura els escenaris naturals. A 'El rei pasmado', per exemple, va fer servir cinc localitzacions de ciutats diferents en una seqüència d’un parell de minuts per capturar la grandesa de la cort de Felip IV, i a 'El perro de l’hortelano' per reproduir el Nàpols del segle XVII va estudiar la semblança de les rajoles napolitanes i portugueses de l’època i va marxar cap a Sintra. “No vaig arribar arribar a treballar amb el cinema digital, però m'és igual –afirma–. Ja m’he espavilat amb el que tenia a mà”.

Entre Almodóvar i Verhoeven

Un dels seus treballs més icònics dona la benvinguda al visitant: l’'skyline' de Madrid que es veia des de la terrassa de 'Mujeres al borde de un ataque de nervios'. “Vam construir el decorat en un estudi perquè a fora era impossible –recorda–. Almodóvar no estava content, però a mi em sembla que funciona. Al cap i a la fi, no era una pel·lícula naturalista, sinó un vodevil, pur artifici”. A l’exposició també hi ha peces d’armadures i dissenys de les màquines de setge d’'Els senyors de l’acer', el visceral i amoral drama medieval d’un Paul Verhoeven que, segons Murcia, quan no s’entenia amb els actors “s’enfurismava tant que es tirava al terra i es posava a menjar herba”.

En els seus quaranta anys de carrera Murcia ha treballat amb directors com ara Jaime Camino ('Dragon Rapide'), Imanol Uribe ('Días contados'), Montxo Armendáriz ('Secretos del corazón'), José Luis Cuerda ('El bosque animado')... Tanmateix, es resisteix a destacar-ne un. “Tots tenen talent, però el cinema no és cosa d’una persona, és una feina col·lectiva –afirma–. Al final, els directors no fan res, ho fem tot els altres. Ells diuen «Acció», «Talleu» i «Mireu el 'combo'», poca cosa més”. Durant la seva carrera Murcia ha alternat cinema i televisió i, de fet, assegura que mai ha tingut tants recursos com treballant per a la televisió pública espanyola. “Eren altres temps, esclar”, diu amb un somriure nostàlgic, tot recordant la recreació de la Gran Via madrilenya de principis de segle XX que es va construir el 1990 per a la sèrie 'La forja de un rebelde'.