Fermin Muguruza: “És paradoxal que hi hagi qui cerqui refugi per les seves idees”
El director de cinema i músic visita Eivissa dins del V Festival Mal del Cap
EivissaAprofitant la recent visita a Eivissa de Fermin Muguruza dins del V Festival Mal del Cap, l’ARA Balears ha parlat amb aquest polifacètic autor -més conegut per la seva faceta musical com a líder de Negu Gorriak i Kortatu- del seu darrer projecte audiovisual, la pel·lícula d’animació per a adults Black is Beltza, la qual es va projectar divendres passat a Sant Josep de sa Talaia amb gran èxit d’assistència.
Black is Beltza pren com a punt de partida una desfilada de la comparsa de Pamplona per la Cinquena Avinguda de Nova York el 1965, en la qual es vetaren dos gegants negres. Per què això va encendre la metxa de la vostra història?
Em va impactar veure la foto dels gegants de Pamplona desfilant per la Cinquena Avinguda de Nova York, però sobretot em va imantar el peu de foto, en el qual s’explicava com, a causa de la discriminació racial de l’època, es va prohibir als gegants negres que prenguessin part en la desfilada. Aquesta notícia la vaig llegir l’any 2001, i de seguida em va venir al cap la idea d’escriure una història que es pogués convertir algun dia en pel·lícula d’animació. Però no va ser fins al 2009, quan vaig telefonar a Harkaitz Cano per escriure’n a quatre mans el guió, que tot això va començar a caminar de debò.
Del film en destaca especialment la banda sonora.
La banda sonora de Black is Beltza em va tornar a unir amb Raül Refree, després de la gira teatral Guerra que vàrem fer amb Albert Pla. Raül signa alguns temes de la banda sonora, a més d’exercir d’arranjador i productor. L’artista català ha estat una mena de mèdium a través del qual he canalitzat totes les idees que s’amuntegaven en el meu cap en imaginar l’acompanyament musical de les imatges, des de Nova York fins a Cuba, passant per Mèxic i Alger. Tal quantitat d’escenaris i personatges exigia uns altres ritmes, gèneres i intèrprets, i per això vàrem cridar grans amics com la mallorquina Maika Makovski, The Sey Sisters, Manu Chao, Ana Tijoux, Iseo i Anaripara perquè cantassin en els temes que anàvem creant.
Com s’afronta una obra que treballa àmbits tan diferents com la música, la novel·la gràfica i el cinema?
Amb molta emoció i perseverança alhora, perquè el temps és un factor que juga en contra teva. Els temps es dilaten i de vegades sents que perds el control de les ramificacions que està tenint l’obra, però la metodologia en el treball i la passió en la creació és el que aconsegueix que tot tingui una direcció i un sentit.
Per què vàreu optar pel gènere de l’animació per a adults?
L’animació per a adults o animació no infantil, com es denomina el gènere a França, és una cosa fascinant, un recurs fantàstic per oferir la imatge de la Cinquena Avinguda de Nova York plena de gent, amb els gegants de Santfermins desfilant-hi el 1965. I, després, volar de ciutat en ciutat com ho fa el nostre protagonista, visitar el festival de Monterrey el 1967, passejar pel bulevard d’Alger a la nit… Persèpolis, Vals amb Bashir, Chico i Rita, i el clàssic Ghost in the Shell són referències d’un gènere que solament pot continuar creixent.
Com funciona la pel·lícula als cinemes? Us esperàveu tota la repercussió mediàtica que té?
És increïble que una pel·lícula independent, completament allunyada del mainstream, de gènere d’animació per a adults amb subtítols i signada per un indesitjable es mantingui en cartellera set setmanes! Vàrem dir que pintaríem l’octubre de negre i se’ns n’ha anat la mà fins a gairebé tot novembre en vermell-negre. I no, no esperàvem tota aquesta repercussió.
En el Festival Mal del Cap d’Eivissa, on s’ha exhibit aquesta pel·lícula, es tractava precisament la mescla de disciplines artístiques i narratives. En el vostre cas, us considerau ja un artista integral o és alguna de les vostres facetes creatives la que continua predominant?
Des de l’artefacte creatiu que va ser Zuloak m’he anat interessant més i més per les narratives transmèdia o com explicar una història a través de diferents plataformes i formats. Al voltant de l’artefacte Black is Beltza hem creat tot un univers creatiu amb la novel·la gràfica en les seves diferents versions lingüístiques, la música que hem anat proposant durant aquests anys, el projecte expositiu que proposa al públic el mateix viatge que realitza el nostre protagonista, tot posant l’accent en la contextualització de l’època; les activitats paral·leles i, ara, la pel·lícula d’animació amb la seva banda sonora, el llibre The Art of Black is Beltza i el documental Beltza Naiz. Però… continuo sent un músic activista que s’expressa multidisciplinàriament.
El relat de Black is Beltza transcorre en molts llocs diferents. Què tenen en comú?
Són els punts calents d’una època imprescindible de la història de la humanitat.
Els personatges també són molt dispars. Crida l’atenció la catalana exiliada a Mèxic anomenada Laia Sabaté, a qui posa veu Emma Suárez. S’inspira en Anna Gabriel. Què tenen en comú tots dos personatges i les seves situacions d’exili?
Intentam donar noms a tots els personatges fent l’ullet a algú. És clar que Amanda és un homenatge a la cançó de Víctor Jara Te recuerdo Amanda, i en el cas de Laia Sabaté, pel fet de ser una catalana refugiada a Mèxic després de la Guerra Civil, assenyalàvem Anna Gabriel Sabaté, gran amiga. Això va ser molt abans que la mateixa Gabriel hagués d’exiliar-se. En aquest moment, és paradoxal que al 2018 hi hagi gent que també hagi de cercar refugi per les seves idees en altres països per no sofrir la repressió en forma de presó d’un estat que es diu democràtic.
Aquesta història narra un període històric molt concret però, no obstant això, tracta temes d’actualitat. Quin és el missatge principal de Black is Beltza i per què és necessari parlar d’aquests assumptes en ple 2018?
Black is Beltza és un crit contra el racisme, contra la censura i per la llibertat d’expressió. Ja gairebé en el 2019, aquests temes continuaran sent centrals per a l’esdevenir de la història.