Fernando Trueba: "No oblidar el passat i remoure'l són coses diferents. Remoure’l pot ser perillós"

BarcelonaAlfred Hitchcock i Patricia Highsmith són els referents que remena Fernando Trueba (Madrid, 1955) a la pel·lícula Isla perdida, que s'estrena aquest divendres. En aquest thriller romàntic ambientat el 2001, l'actor nord-americà Matt Dillon (Nova York, 1964) fa el paper d'un home misteriós que té un restaurant en una illa grega. El passat inquietant del personatge sortirà a la llum amb l'arribada d'una cambrera catalana interpretada per Aida Folch (Reus, 1986). Trueba i Folch en parlen amb l'ARA.

Aida, ¿com ha anat aquest retrobament amb Fernando Trueba dotze anys després d'El artista i la modelo [2012]?

— Aida Folch: Bé, no ens hem retrobat perquè no ens hem separat, perquè fa dotze anys que tenim una amistat. Retrobament artístic sí, i en tenia moltes ganes, de tornar a rodar amb ell després de l'última experiència. És com estar a casa, en família, amb algú amb qui t'entens molt bé.

A casa, però amb un convidat especial: Matt Dillon. ¿El coneixies personalment abans de fer la pel·lícula?

— A.F.: El vaig conèixer després de saber que rodaríem aquesta pel·lícula. Vaig aprofitar un dia que era a Roma rodant i li vaig trucar. Era just després de la pandèmia, i vam estar tots dos passejant per Roma, que estava buida. Després ell va anar a Chinchón a rodar Asteroid City, de Wes Anderson, i vam quedar a Madrid per sopar. És molt amic del Ray Loriga, que també és amic meu, i hem sopat diverses vegades. O sigui que tot ha anat d'una manera molt natural.

En una entrevista a l'ARA, Matt Dillon comparava Fernando Trueba amb Lars von Trier, en el sentit que aconsegueix que els actors confiïn cegament en ell. Aida, ho veus així?

— A.F.: Jo hi confio cegament, en el Fernando, però perquè el conec. Matt Dillon no sé per què confia cegament en tu.

— Fernando Trueba: Bé, ens havíem vist algunes vegades abans, a Los Angeles, a Nova York, a Madrid, i hi havia un bon feeling. I xerrem de pintura, cinema, música. No hi havia una relació rígida, sinó, al contrari, molt normal.

— A.F.: Em sembla fonamental confiar en el director amb qui has accedit a treballar, perquè si no confies en la seva mirada, en la manera com vol explicar la seva història, em sembla una pèrdua de temps i és millor no fer-ho.

Heu fet una pel·lícula on el passat és un fora de camp molt inquietant, com passa en algunes novel·les de Patricia Highsmith i en pel·lícules d'Alfred Hitchcock.

— F.T.: Sí, jo m'imaginava que el personatge que interpreta Matt Dillon tenia un passat, en aquella època tan dura de finals dels anys seixanta i els setanta, quan les drogues, els crims, etc. s'havien acarnissat amb el món del jazz, del rock i fins i tot del cinema, com amb el cas de Sharon Tate. M'imaginava el passat del personatge en aquella època, i a la pel·lícula som trenta anys després, el 2001, una època en què ja tenim els telèfons mòbils, però encara no hi ha aquesta comunicació tan gran que hi ha ara.

Era difícil traslladar la història al 2024, oi?

— F.T.: No hauria funcionat. S'hauria d'haver explicat d'una altra manera o fer una altra història. M'agradava aquesta mena de pel·lícula d'època, però no tant.

¿Chet Baker era un referent musical per perfilar el personatge de Matt Dillon?

— F.T.: Més que musical. Chet Baker, pobre, també va tenir una vida turmentada. Va ser algú molt atractiu, els fotògrafs adoraven fotografiar-lo, i a tothom li agradava com cantava, però també que va ser víctima de les drogues i de la violència; li van trencar totes les dents d'una pallissa perquè no pogués continuar tocant, i després va acabar caient per una finestra. Encara avui n'hi ha que pensen que va caure perquè estava drogat, i d'altres que pensen que el van empènyer. O sigui, que mai no es va acabar de saber exactament com havia mort Chet Baker.

A la pel·lícula hi ha un personatge que busca l'amor, el que interpreta l'Aida, i un altre, el del Matt, que busca la pau.

— F.T.: Busca l'oblit.

La pau en l'oblit?

— F.T.: L'oblit fins i tot de si mateix. Crec que viu en una mena de buit. Fugint dels seus propis dimonis, viu suspès en una mena de buit, tancat en si mateix, tancat als sentiments, a les relacions. És un misantrop, algú que fuig de si mateix, però a qui el passat tornarà a enxampar.

¿El passat d’ell com ha determinat la manera d’aproximar-te al personatge que interpretes tu, Aida?

— A.F.: L'ésser humà té una necessitat intrínseca de comprendre l'altre, de travessar-lo d'alguna manera. Sobretot dins de les històries d'amor, vols arribar a comprendre qui és l'altra persona, per què és com és, què li passa, per què no s'obre, i moltes dones, pels segles dels segles, han volgut sanar aquella ferida d'aquell home que, pobret, no sap explicar-se. El meu personatge es troba amb un home que és difícil, que no s'obre, i a sobre anirà descobrint parts del seu passat que són molt greus.

Quines són les vostres pel·lícules preferides de Hitchcock?

— F.T.: És que en té tantes, de bones... Diria que Encadenats, La finestra indiscreta, Psicosi, Vertigen (D'entre els morts), L'ombra d'un dubte, Perseguit per la mort...

N'has dit dues que potser són les que tenen més a veure amb la teva pel·lícula: L'ombra d'un dubte i Encadenats.

— F.T.: Encadenats? No ho havia pensat, que pogués tenir a veure amb aquesta. Potser L'ombra d'un dubte una mica. El gènere aquest de l'amor sospitós probablement és molt present a Rebeca, a Sospita, que no són de les meves favorites de Hitchcock. I d'alguna manera, Vertigen també és un suspens romàntic. En el fons, Hitchcock era molt romàntic. Sempre tenia aquella cosa tan bonica que va escriure Truffaut: filmava les escenes d'amor com si fossin crims, i els crims com escenes d'amor.

Passa una mica això a la teva pel·lícula.

— F.T.: Doncs potser sí. Hi ha aquest costat francès, de Truffaut i Chabrol, que pot estar-hi flotant.

I encara que passi a Grècia, els paisatges recorden els d'Atrapa un lladre.

— F.T.: Sí, perquè aquesta costa europea mediterrània va inspirar força escriptors i alguns cineastes en una època, com Preminger, Hitchcock... I m'interessa aquest tema de l'americà perdut fent tombs per Europa, que és un tema molt Patricia Highsmith; el que passa és que aquí està tractat potser d'una manera més de Hitchcock que de Patricia Highsmith, perquè està explicat a través del personatge d'ella, no del personatge pertorbat, que seria més l'estil de la Highsmith.

Veient la pel·lícula vaig tenir un dubte sobre com interpretar el passat. Vens d'unes pel·lícules anteriors en què el passat era important per reivindicar una memòria perduda. I, en canvi, a Isla perdida sembla que el passat és millor no tocar-lo.

— F.T.: Bé, hi ha casos en què és millor no obrir la capsa de Pandora i que surtin una altra vegada els dimonis. Com diu la frase tan repetida de George Santayana, el passat cal no oblidar-ho per evitar que es repeteixi. Però crec que no oblidar el passat i remoure'l són coses diferents. Remoure'l pot ser perillós.

No en fem lectura política?

— F.T.: No, no estic fent una lectura política, perquè aquesta no és una pel·lícula política.

Aida, les pel·lícules preferides de Hitchcock...

— A.F.: Hitchcock m’agrada molt. La meva preferida és La finestra indiscreta. Però, potser per ser d’una altra generació, m’he inspirat en altres coses. Sabia que les referències del Fernando eren Hitchcock i Patricia Highsmith, però jo em fixava més en pel·lícules dels noranta que m’havien tocat i que tenien una temàtica semblant per alguns motius com poden ser Misery, Atracció fatal, El cap de la por, Bitter moon de Polanski, pel·lícules que tenen aquesta energia.

Aida, en la teva trajectòria, ¿quin va ser el paper amb el qual vas entendre que ja no hi havia pla B, sinó que el pla A i únic era ser actriu?

— A.F.: Mai he tingut aquest pensament de pla A, pla B. Moltes vegades penso que, si no em truquessin, tinc un pla B? No el tinc, no sé fer una altra cosa. Mentre pugui, continuaré fent el que sé fer.

Fernando, tu tens cap pel·lícula amb la qual diguessis: "A partir d'aquí sí que ja soc un cineasta"?

— F.T.: No, no. Tinc pel·lícules en què vaig dir: a partir d'aquí, el que a mi m'agradaria fer és cinema, vull dedicar-me al cinema. Però no eren pel·lícules meves. Em va passar quan vaig veure L'infant salvatge, de Truffaut, que vaig dir això és el que vull fer a la vida. Però que em senti més cineasta per una pel·lícula que per una altra no m'ha passat així.

No n'hi ha cap en què diguessis, aquest és el camí, a partir d'aquí ja no em plantejaré una altra professió?

— F.T.: No. És que mai m'he plantejat el cinema com una professió. El cinema ha estat per a mi un amor, una passió. No em veig com un professional. Molts dels directors que admiro eren grans professionals del cinema, els contractaven i tan aviat feien una cosa com una altra. Això és ser un professional. Però jo he fet les històries que m'agradaven, les que volia fer; he fet totes les pel·lícules molt convençut i d'una manera molt personal, fins i tot en les dues o tres vegades que ha vingut un encàrrec de fora, que normalment acostumo a dir que no; però les dues o tres vegades que n'he acceptat, era perquè podia fer-les meves, perquè em sentia com si fos jo qui m'estava fent l'encàrrec. Totes les meves pel·lícules són personals, les millors i les pitjors.

Aida, tens projectes que es puguin explicar?

— A.F.: A part d’estrenar Isla perdida el 23 d'agost, estrenaré una pel·lícula comercial de terror, la meva primera de terror, que es diu Historias de Halloween, que segurament estarà al Festival de Sitges. I també he fet una altra pel·lícula filosòfica surreal amb el Lluís Miñarro, Emergency exit: hi treballo amb l’Oriol Pla, l’Albert Pla, l’Emma Suárez, la Marisa Paredes... En fi, pel·lícules totalment diferents. Una comercial, una altra d’autor, un thriller.

I tu, Fernando?

— F.T.: Estic treballant en un documental. I de ficció, ja he escrit el guió d'una comèdia que m'agradaria que fos la meva pròxima pel·lícula.

Per cert, com ha anat l'experiència de ser actor a Volveréis, la pel·lícula del teu fill Jonás que s'estrena el 30 d'agost?

— F.T.: Ha sigut molt bonic, perquè que et dirigeixi el teu fill és una cosa que mai et podries haver imaginat. Va ser una experiència molt bonica, molt senzilla. Com que ell és una persona molt afectuosa i molt entranyable, em va cuidar. Ell i els del seu equip em van tractar molt bé. Em va agradar fer-ho.