Fernando Trueba: "He perdut dos germans i això ha marcat cada dia de la meva vida"

BarcelonaA les pel·lícules de Fernando Trueba no hi acostuma a haver herois. Hereu del realisme tragicòmic d'Azcona, al madrileny sempre li han interessat més els defectes que les virtuts dels personatges. Però més que un heroi, el protagonista d'El olvido que seremos –que s'estrena aquest divendres– va ser un home bo. Héctor Abad Gómez era un metge colombià que es va deixar la vida lluitant per millorar la salut pública i les condicions higièniques de la seva ciutat, Medellín. “L'aigua potable salva més vides que totes les teràpies”, repetia sempre, i es va acabar convertint en un referent de la lluita pels drets humans en un país travessat per profundes desigualtats socials. Això el va posar en el punt de mira de grups paramilitars d'extrema dreta i el 1987 el van assassinar.

No sembla a priori un material per a Trueba, però sí quan arriba filtrat per la mirada d'un fill que recorda el seu pare amb tota la dignitat i tendresa que aboca Héctor Abad Faciolince en el llibre que inspira la pel·lícula, un llibre que Trueba diu que ha regalat més que cap altre (“En diversos idiomes i països, a més”). Tot i així, quan l'autor va proposar-li adaptar-lo, s'hi va negar. “M'afalagava molt, però els vaig dir que era un llibre impossible d'adaptar i que, de fet, no s'hauria d'adaptar mai –recorda amb un somriure irònic–. Ell ho van acceptar a contracor però em va demanar que en fes un última lectura, per si trobava la clau. I va ser llavors que vaig veure la possibilitat de concentrar l'acció en dos moments: la infància del narrador i les circumstàncies que van envoltar l'assassinat”.

El olvido que seremos reconstrueix la figura d'Abad Gómez en dues parts –la primera en color, la segona en blanc i negre– parant especial atenció a la seva vida domèstica i l'amor pels fills que omplia una casa familiar sempre bulliciosa i plena de dones: les cinc germanes del narrador, la mare i dues empleades domèstiques. Esclar, no es pot explicar la magnitud d'una mort sense entendre la dimensió de la vida que es perd. Trueba també ve d'una família de molts germans, en el seu cas la majoria nois. “Però, vulguis que no, he crescut en un ambient similar, amb aquesta alegria, els àpats, l'amuntegament de gent... M'han dit que la pel·lícula recorda Belle Époque i jo no me n'havia adonat, però segurament sí, m'agraden molt aquest tipus d'atmosferes”.

La connexió emocional no es limita a l'evocació d'ambients familiars, sinó que arriba a l'experiència traumàtica i irreparable de perdre un familiar abans de temps. “Òbviament. Jo he perdut dos germans i això ha marcat cada dia de la meva vida, la meva personalitat i la meva feina”, diu Trueba. Un era l'escultor Máximo Trueba, mort en accident de cotxe el 1996 i a qui està dedicada El artista y la modelo; l'altre, el cirurgià Juan José Rodríguez Trueba, mort el 1979, el mateix any que es rodava Opera prima, el debut de Fernando Trueba. “No sé si té a veure amb això, però m'he fet molt meva la pel·lícula. En realitat no sé dirigir una pel·lícula si no ho faig de manera molt personal. Hi ha directors que saben fer pel·lícules d'encàrrec i les fan molt bé, però jo no”.

De Madrid a Medellín

Molts directors espanyols s'ho haurien pensat dos cops abans de dirigir una història tan arrelada en la realitat colombiana com El olvido que seremos, però no Trueba. “Això no em va frenar perquè, com sap tothom, no soc un cineasta nacionalista, soc feliç rodant a tot arreu: Madrid, Barcelona, Estats Units, Xile, Brasil, Cuba... Ara bé, soc conscient que no em puc comportar com un turista, que haig de ser humil i estar sempre estudiant, aprenent i escoltant les advertències que em facin”. Més radical encara que la seva tria com a director és la de Javier Cámara com a protagonista. Trueba reconeix que el nom de l'actor li venia al cap llegint el guió –escrit per David Trueba– i el descartava pel fer de no ser colombià. “Però resulta que Héctor Abad Faciolince també havia pensat en el Javier, i em va dir que li recordava molt el seu pare”, diu. La clau va ser treballar l'accent colombià d'Abad Gómez: “Per sort teníem moltes gravacions, dels programes de ràdio i de les cintes que enviava als fills quan estava de viatge. I l'home no parlava el colombià tòpic de les pel·lícules de narcos, sinó una cosa diferent amb matisos subtils”. El resultat és segurament la millor pel·lícula de Trueba d'aquest segle, un treball ple d'amor com el que sentia Abad Facionlince pel seu pare. Tant, que quan li van dir que l'home aniria a l'infern per ateu, el nen va decidir deixar de pregar perquè un cel sense el pare no tenia sentit per a ell.