Ferran Aguiló : "Cerc les reverberacions d'allò real"

L'escultor Ferran Aguiló (Palma, 1957) inaugura avui a la galeria Espai d'Art 32, a Pollença, l'exposició Biometries , una selecció de les escultures que ha realitzat els darrers anys i que mostren l'evolució del seu treball cap a formes cada vegada més abstractes tot i que referenciades sempre a alguna mena d'essers vius. La mostra s'hi podrà veure fins al 12 de desembre.

Què veurà l'espectador de Biometries?

L'exposició es titula Biometries perquè la majoria d'escultures són geometries de cossos vius. No són formes d'animals -cigonyes, grumers, rates- com he fet altres vegades, sinó que més aviat són estructures -circulars, o esquelètiques- que poden fer pensar en animals molt petits, o fins i tot en formacions cel·lulars. En conjunt, són obres bastant abstractes. La meva obra, en general, cada pic tendeix a ser-ho més, abstracte.

Per quina raó?

Per una voluntat d'eliminar ornaments i floritures, d'alliberar-me d'anècdotes i anar cap a allò més depurat. O més essencial. Moltes de les escultures que present a l'exposició són com reverberacions de la realitat que es concreten en unes formes no identificables del tot. Com fòssils. O com impressions -les restes- de coses que van ser i que ja no són.

Sona una mica pessimista.

Aquests darrers anys he viscut moments difícils, i les escultures són expressions d'aquestes experiències personals doloroses. A causa d'aquestes circumstàncies, no he estat gaire d'humor per embolicar-me en processos d'investigació, i per tant he fet servir els materials i les tècniques de sempre: ferro vell que vaig tallant i soldant i utilitzant per construir noves formes. Al cap i a la fi, el més simple que es pot fer. No crec que siguin unes obres pessimistes ni encara menys deprimides, però. Tenen un aire melancòlic, sí, i juntes creen una atmosfera d'espessor. Una de les obres, per exemple, és una calavera i una poma daurada al costat, representant el tema barroc de la vanitas .

L'exposició també inclou una sèrie d'obres titulada Baules , que fa pensar en un contrapunt, potser no més optimista ni vitalista, però sí més de plantar una mica de cara a l'adversitat.

Sí. Són escultures fetes amb anelles encadenades, o amb fragments d'anelles que se salden i configuren noves formes. Jo les anomèn "estratègies de màxima resistència". I d'alguna manera remeten a la solidaritat i a la cooperació entre les persones.

Diríeu que l'exposició té un sentit global, que totes les obres comparteixen uns trets que apunten cap a una mateixa idea?

Jo no som gaire de pensar en els significats globals de les exposicions. Som més de fixar-me en la naturalesa concreta de cada obra. M'interessen més les sensacions i les ressonàncies que les idees i els raonaments. Som més de la música, diguem, que de la poesia. En aquest cas, el que més m'interessava era cercar les estructures bàsiques dels éssers vius. Per això, moltes de les escultures semblen maquetes. O esquelets. O cercles i arcs. Jo mai no pretenc reproduir la realitat, sinó que cerc les reverberacions essencials d'allò real.

El món de l'art està patint considerablement tant els estralls de la crisi com els resultats de les noves polítiques culturals. Com viviu la nova situació?

Me'n faig creus, de tot el que està passant. Les vendes s'han reduït a la meitat o fins i tot més. Les institucions polítiques i culturals s'han enretirat totalment del món artístic i ja no fan res de res. Ens hem resignat a ser un país no productiu. En general, estam fent passes enrere que fins fa uns pocs anys ens haurien semblat impensables.