Ferran García Sevilla: “No faig pintures per vendre. Pinto perquè els altres pensin i sentin“
L'artista dona una cinquantena d'obres al MNAC i protagonitza una gran exposició al Centre d'Art Tecla Sala
BarcelonaFerran García Sevilla (Palma, 1949) és un artista irreductible i incombustible. Un creador que parla sense pèls a la llengua, encara que la sinceritat li pugui fer perdre amistats o oportunitats. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ja es poden veure les obres que l'artista ha donat al museu, i a partir d'aquest dimecres el Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat n'ofereix una gran exposició retrospectiva. Al final de la visita al Tecla Sala amb la premsa, García Sevilla s'ha rebel·lat, davant la mirada sorpresa del conservador del MNAC i comissari de la mostra Àlex Mitrani: "Estic rabiós amb el món del galerisme, amb curadories i intel·lectuals que deixen aflorar l’art emergent, que moltes vegades jo deixaria submergit perquè la pressió el polís una mica més", ha dit l’artista. Aquesta ràbia prové del fet que considera que els gestors donen prioritat a uns treballs que són "com les estupideses que Joan Brossa va fer amb les arts visuals", basades en associacions d’elements aparentment allunyats, en lloc d’unes creacions més ambicioses. “S’hauria d’exigir que el discurs artístic tornés a tenir una mica més de nivell i perplexitat, perquè si no és fast food”, ha advertit García Sevilla, entre referències constants a filòsofs, científics i poetes de totes les latituds i èpoques.
Per al director del Tecla Sala, Antoni Perna, García Sevilla és una força incontrolable: “És un volcà que ha esquitxat Barcelona i l’Hospitalet”. Durant la visita al MNAC, García Sevilla també ha estat punyent: reclama que els museus siguin unes institucions on es “deseduqui”, perquè “totes les ideologies hi siguin possibles”. També ha rebutjat els diàlegs entre obres històriques i contemporànies, que és justament el que el MNAC ha fet amb els paisatges fotogràfics de García Sevilla. En lloc d’això, ha reclamat que posin al costat de l’abassegador Pantocràtor de Taüll un exemplar de L’origen de les espècies i un llibre sobre la teoria del Big Bang, per confrontar-lo amb dues obres que tinguin una força semblant. “L’exposició de Romànic m'abaixa el to vital”, ha lamentat l’artista.
Un artista sempre incòmode
A Ferran García Sevilla probablement no li agradaria sentir que aquesta operació conjunta del MNAC i el Tecla Sala és un reconeixement merescut o un acte de justícia, sobretot després del projecte d’una gran exposició al Macba que no va arribar a bon port perquè es va oposar al fet que la dirigís “un curador protocol·lari o d’ofici”. La seva actitud i la seva manera de parlar recorden un quadre protagonitzat per una metralleta que es pot veure al Tecla Sala. “Vaig deixar de pintar perquè tot el que m’envoltava era políticament correcte”, recorda García Sevilla.
Com diu l’historiador Joan Maria Minguet en un dels textos del futur catàleg, l'artista s’ha resistit a qualsevol cotilla. “L’obra de Ferran García Sevilla s’ha convertit en un problema –diu Minguet–. O potser ho ha estat sempre. Un problema, remarquem-ho, per als qui els agrada modelar l’artista des de posicions institucionals: els museus, la crítica, les fundacions, el galerisme, la universitat, també les associacions de creadors que procuren que els artistes d’una certa edat s’avinguin a la funció de padrinatge, de testimoniatge, però poca cosa més”.
Malgrat tot, amb el títol de Donació Ferran García Sevilla. Tensions i revoltes, al MNAC donen un to patrimonial a una selecció de les 54 obres d’entre els anys 1966 i 1974 que els ha donat, com es pot veure en una sala on hi ha obres conceptuals en què domina la denúncia del franquisme. Al mateix temps, la presentació del museu és experimental, perquè han posat uns paisatges mallorquins de García Sevilla al costat d’uns altres de Mir per fer-los dialogar. "El que més defineix García Sevilla és la independència –afirma Àlex Mitrani–. En ple debat del conceptual, va ser l’únic que no va signar el manifest del Grup de Treball contra Antoni Tàpies, i quan a partir dels anys 80 es fa pintor i es converteix en un dels grans noms de l’esclat i aquella eufòria que va haver-hi amb pintors neoexpressionistes com Miquel Barceló i Juan Uslé. Mai és un pintor postmodern, no és un pintor lúdic ni narcisista. I això explica el fet que als anys 90 i els 2000 hagi quedat una mica al marge dels circuits oficials".
“La donació que ha fet el Ferran és extraordinària per a la col·lecció del país –assegura el director del MNAC, Pepe Serra–. Les obres demostren el caràcter troncal i central que té en aquest mapa més complex de l’art de la postguerra. La nostra col·lecció és totalment diferent després de la donació”.
La gran exposició del Tecla Sala, que es pot visitar fins al 28 de maig, porta per títol Ferran García Sevilla. Cosmos-Caos, i és una oportunitat imperdible per repassar la trajectòria de l’artista, des d’algunes altres peces conceptuals fins a un mural que García Sevilla i el pintor Víctor Jaenada han fet en un dels murs durant els últims és dies. És impactant l’afany que té García Sevilla per no acomodar-se i experimentar constantment i perquè el públic no deixi de sorprendre’s. "No faig pintures per vendre. Pinto perquè els altres pensin i sentin", conclou l'artista.
