Festa, bacanal… epidèmia
Liceu.- Entre representació i representació de L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti, el Gran Teatre del Liceu ha programat un dels títols menys -injustament- coneguts del mateix compositor, amb la qual cosa s’estableix un triangle programàtic estrany i lògic. En el vèrtex superior hi podem trobar el Tristany i Isolda, d’Àlex Ollé, d’alguna manera gènesi de la història d’amor entre Nemorino i Adina, que ha propiciat la quarta reposició de l’eficaç muntatge de Mario Gas. En tercer lloc, una joia de grans dimensions que resta incomprensiblement oblidada, fins i tot als llibres que recopilen la història de l’òpera, o si més no ho solucionen amb una minsa referència, que li resta qualsevol importància, quan, per exemple, podem trobar una gravació en directe des de la Scala amb Maria Callas i Franco Corelli de protagonistes d’aquesta meravella belcantista. També és cert que no gaire més. Potser això vol dir que no és gens senzill trobar voluntaris per encarar una partitura amb tantes dificultats. De totes maneres, no crec que sigui aquest el principal motiu de l’ostracisme que viu la composició. Segur que l’explicació no és tan complicada. Ha quedat oblidada i prou. Per tant, més mèrit que el Liceu la rescati després de més de quaranta anys des de la seva darrera representació. Dues funcions i versió concert. Cap problema. A la segona, la del dia 13, el públic ja es va entusiasmar des de Di quai soavi lagrime, la primera intervenció de Sondra Radvanovsky , interpretant Paolina. No és que Gregory Kunde no hagués avisat del nivell de l’espectacle, però la master class belcantista de la soprano va ser el que va donar el tret de sortida d’una explosió pirotècnica per part dels protagonistes. Ella va posar el llistó al més alt i tots el varen voler assolir. Un Kunde poderós va evidenciar les seves qualitats i virtuts en una demostració que encara hi és, i sobretot per poder replicar una Radvanovsky sublim, que va encomanar tutti quanti, com per exemple també a Gabriele Viviani, cantant a l’altura exigida, incommensurable a Di tua beltade immagine, que tampoc no era senzill, tant pel nivell dels seus companys d’escenari com per les exigències del paper de Severo. El mateix podem dir d’Alejandro del Cerro com a Nearco o un cor que tampoc no es deixava trepitjar. Era una infecció de qualitat en tota regla, fins al punt que el contagi va afectar Daniele Callegari, el director musical, l’encarregat de controlar la situació, que no va voler ser subjecte passiu de l’esdeveniment i es va sumar a la bacanal, fet que va afegir encara més intensitat a la festa. Més de deu minuts d’aplaudiments per a una nit epidèmica.
Ocimax.- Des de Londres i en directe, una altra orgia operística, comandada per la garantida espectacularitat escenogràfica signada per David McVicar, que va dibuixar un Rigolet to impecable, a qui donava vida Dimitri Platanias, que el va cantar aconsseguint tota la gamma de registres imprescindibles per assolir la grandesa del personatge, la víctima de la maledizione. Segurament estam davant el Verdi que conté més àries que qui més qui manco pot reconèixer sense gaire dificultat. Des de la Questa o quella … que posa en no poques dificultats el tenor encarregat d’interpretar el crudele duc de Màntua, per a l’ocasió un correcte i eficaç Michael Fabiano, fins al tràgic i expressiu duet final, Lassú in cielo, que protagonitzen el bufó i la seva filla, Lucy Crowe, i entre i entre, Caro nome, Cortiginai, vil razza dannata, i, per descomptat, La dona è mobile. Realització esplèndida, a càrrec de Francesca Kemp, que dona més intensitat a la tragèdia, posada en escena imaginativa i sense sortir dels cànons més clàssics, marca de la casa, sota la batuta d’Alexander Joel.
PS.- Ambdues i per diferents motius varen tenir problemes amb la censura.
