Fi de festa. Guarneri a Pollença
El Festival de Pollença es clou amb una actuació espectacular de l'Orquestra de la Comunitat Valenciana
PalmaFi de festa, de traca i mocador. La conclusió del Festival de Pollença va ser un altre fast a l’altura de la resta de concerts que han conformat l’edició, però amb valor afegit. Aquest no va ser altre que el número d’integrants –vuitanta– de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, la qual convertí el Claustre de Sant Domingo en un gran castell de focs musicals amb l’ordre tradicional del programa capgirat. Si estam acostumats que comenci amb una obertura, un solista i una simfonia com a darrera peça, el concert de cloenda es va iniciar amb la Simfonia núm. 3 en fa major, de Johannes Brahms, continuà amb el solista, el violinista armeni Sergey Khachatryan, interpretant el babèlic Concert per a violí en re menor op. 47, de Jean Sibelius, i acabà amb l’Obertura Leonora, núm. 3, de Beethoven. Aquest ordre va propiciar dues circumstàncies, també i com a mínim, poc habituals, com és el fet que el solista no fes cap bis, i l’orquestra regalàs dues Danses hongareses, de Brahms. Una circumstància que esdevenia el festival en gairebé un palíndrom, o si més no amb una edició capicua, ja que es va iniciar amb una gran orquestra, la de Luxemburg, la qual saldà la seva intervenció amb la interpretació de l’Interludi de Rosamunda de Schubert com a bis, seguint l’ordre del programa establert, mentre que l’orquestra de la cloenda ho va fer a l’inrevés. En qualsevol cas, una edició a l’altura de les moltes que han fet de l’esdeveniment un festival històric, i esquer perfecte per a noves entregues, que, naturalment, ja estan de camí.
L’Orquestra de la Comunitat Valenciana, dirigida pel seu expressiu i grandiloqüent director titular, James Gaffigan, començà a davallar la barrera del festival amb l’exquisida Simfonia núm. 3, de Brahms. Poderosa i continguda alhora, en condicions normals podria ser com un concert que aniria de més a menys pel que fa a la intensitat, però no hem d’oblidar que la composició de qui tenia molta cura amb no assemblar un ximple ventríloc del seu mestre Beethoven, tot i que no dubtava a qualificar-se com a hereu, va fer d’aquesta peça, homogènia i d’indiscutible solidesa, un vehicle per a la reflexió que s’inicia amb uns compassos de majúscula subtilesa. Una composició tan delicada tota que Clara Schumann la va definir com a “la simfonia de l’encís silvestre”. En Brahms tot sembla senzill, com ha de ser, amb cada cosa al seu lloc, però tot plegat resulta d’una complexitat que propicià que Gaffigan deixàs la batuta per donar al segon moviment tanta expressivitat com es necessita per un crescendo en el qual resulten fonamentals el clarinet i el fagot, després un oboè i una trompa, tots envoltats per un dolce de les cordes que perfumaven de profundes subtileses tot el claustre, un altre cop ple de gom a gom. Semblava que tot el que vindria després no superaria una primera part tan eclèctica com encisadora.
La previsió se’n va anar en orris, tot just Sergey Khachatryan, empunyant, ni més ni menys, que el Guarneri del Jesu amb nom propi, Yzaÿe, inicià la interpretació del Concert per a violí en re menor, de Jean Sibelius. Un compendi de dificultats sense treva, que fa difícil destacar un moment o un altre de la seva intervenció, sempre una mica més enllà del triple salt mortal amb tirabuixó. El tirabuixó elegit podria ser aquest impressionant final del segon moviment, Adagio di molto, amb una sèrie de pianíssims estremidors, amb tanta finezza i precisió que semblaven a punt de trencar-se en qualsevol moment. Una meravella que fins i tot feia angoixa, veure fins a on arribava la infal·libilitat del protagonista, recolzat en tot moment per una orquestra al seu servei i sense màcula.
I ara com ho milloram, això? Idò ara l’Obertura Leonora núm. 3, de Beethoven, el gran Mestre. I aquí, d’alguna manera, l’orquestra es va transformar per exhibir tota la seva omnipotència. Catorze minuts d’ostentosa creativitat i potència per a una peça que tampoc no va servir com a prolegomen de Fidelio, l’òpera a la qual havia d’anar destinada. Per a l’ocasió, va servir per rodar el pany i la clau a una edició inoblidable.
