I es va fer la festa a Pedralbes, amb Natalia Lafourcade

BarcelonaAls jardins del Palau de Pedralbes hi ha centenars de buguenvíl·lies. Buguenvíl·lies roses, com les que evoca la cantant mexicana Natalia Lafourcade a De todas las flores (2022), la cançó que dona títol al seu últim disc. No sempre passa, que el paisatge d’un concert acompanyi directament l’artista. Lafourcade va inaugurar ahir l’auditori del festival Les Nits de Barcelona, al Palau de Pedralbes, davant més de dues mil persones. Semblava fet a mida. “Amb aquest disc he descobert els meus jardins interiors”, va explicar Lafourcade, que va donar les gràcies al públic en català. “Bona nit, Barcelona”, va dir al principi del concert.

Tot i que s’ha convertit en una institució, amb temes que ja són clàssics de la música mexicana, la cantant no deixa de banda les entranyes de la tradició llatinoamericana. El concert va començar amb un poema de la xamana María Sabina, que encarna la força de la naturalesa primigènia, de “la muntanya i la terra molla”. Lafourcade va aparèixer al mig de l’escenari amb una faldilla negra, desmesuradament llarga, i va entonar amb la guitarra Vine solita, De todas las flores, Pasan los días i Llévame viento, les quatre primeres cançons del disc, sense gaires artificis accessoris. No en necessita, d’ornaments: en fa prou amb la sinceritat d’una veu fonda, amb la saviesa mil·lenària que carrega a l’esquena.

A la primera part del concert, va presentar les cançons del nou disc, que encara no havia interpretat a Barcelona. Després de cantar El lugar correcto, un homenatge a la ciutat de Veracruz, va dedicar unes paraules als fans “de Mèxic, de Cuba i d’altres llocs de Llatinoamèrica”. Una de les cançons més emocionants va ser Pajarito colibrí, en què va convidar el públic a cantar de fons una tonada d’aire íntim mentre ella celebrava la “dolça llibertat” de qui sap viure sense por. “No m’importa si ets home o dona”, va dir a Mi manera de querer, un cant a l’amor incondicional. De fet, l’amor és el leitmotiv de les cançons de Lafourcade, però sovint l’aborda des de les ruptures sentimentals. Els dolors de Lafourcade són lluminosos, fins i tot reveladors. No és estrany que Lo que construimos fos una de les cançons més ballades del concert, tot i assumir, amb una duresa insòlita, que “el que vam construir ja no existeix”. Per a Lafourcade, la vida i la mort són dues cares de la mateixa moneda. “Dono gràcies a la mort per ensenyar-me a viure”, va cantar a Muerte, també amb un to sorprenentment alegre.

Després de Muerte, Lafourcade va desfer-se de la faldilla negra que l’havia acompanyada durant la primera meitat del concert i va aparèixer amb un vestit taronja, bastant més curt, que anunciava un canvi de registre. De la lentitud poderosa a l’eufòria desenfadada. El contrast va deixar clar, un cop més, la versatilitat de l’artista, que segons Judit Neddermann “inspira llibertat”, perquè ha fet discos de caràcters ben diferents. Amb clàssics com Hasta la raíz, Mi tierra veracruzana i Tú sí sabes quererme, va fer aixecar massivament el públic, que va ballar fins al final del concert. A Nunca es suficiente ja no va haver de convidar ningú a cantar. La festa ja estava servida. I quina festa.