La "festa tranquil·la" d'Els Catarres a la Nit de l'ARA

BarcelonaEl 27 d’octubre del 2010 Jan Riera va enviar un correu electrònic a Roser Cruells per si volia tocar amb ell i Èric Vergés en “un projecte musical en català”. Va ser l’embrió d’Els Catarres. Aquell mateix dia la redacció de l’ARA, aleshores al carrer Diputació de Barcelona, era un batibull d’idees i neguits: només faltava un mes i un dia per a la publicació del primer número del diari. En el calendari, doncs, van coincidir els inicis de dues aventures, una de musical i l’altra de periodística. Tard o d’hora havien de tornar a coincidir, i va ser aquests dimecres a la festa del dotzè aniversari de l’ARA al Palau de la Música, on van actuar Els Catarres.

El concert va estar presidit per un evident esperit de celebració, d’acord amb el tarannà del grup i amb les paraules que va pronunciar just abans la directora de l’ARA, Esther Vera, mirant el públic: “Vosaltres sou molt de l’ARA. Moltíssimes gràcies per ser-hi sempre, també en aquesta nit per celebrar”. “Aquí tothom estima el diari i creu que val la pena fer un periodisme compromès per contribuir a fer un país lliure, culte, ric i, com deia el poeta, un país feliç”, va dir Vera.

El concert va engegar amb Honestament, la cançó que obre l’últim disc, Diamants, i que fa una crida a valorar com cal precisament les coses que et fan feliç. Cruells, Riera i Vergés van estar ben acompanyats per la banda de directe, convenientment ampliada, i, esclar, pel públic del Palau de la Música, ben predisposat a compartir una festa tranquil·la, o tan eufòrica com permet un context amb tothom assegut, o gairebé. Van desplegar una vintena de cançons administrant l’entusiasme, les forces i les tornades per arribar a l’últim terç de la nit amb el vent a favor. “Ens fa molta il·lusió tocar aquí. És un moment especial i portem un format ampliat”, va dir Vergés al principi, quan tot just eren visibles ells tres, Pep Terricabras a la bateria i el productor David Rosell a la guitarra. Tot seguit s’hi va afegir el quartet de corda amb el qual ja van interpretar Animals. És a dir, començava manant un color diferent, de vespre sense pressa... Aparentment. “No és un concert normal”, va constatar Riera. “Serà una mica més tranquil”, va completar Vergés, que tanmateix va convidar el públic a cantar.

No calia cap invitació, perquè de seguida van ressonar les picades de mans, i encara faltava la secció de vents, trombons i trompeta, que van anar fent feina a partir del tercer tema, Perfectes. Tot plegat, una dotzena de músics a l’escenari, tothom de negre, i una entrega incondicional a les butaques, especialment en cançons com Tokyo, una bona part de la qual va ser cantada només pel públic. La situació es va repetir més d’un cop, com a Estels al vent, la cançó en què Vergés allarga el vers “Sé que un dia tornarem a viure”.

La reina de diamants

La convivència de cordes i metalls a vegades era més o menys conflictiva, com a Setge, que Vergés va dedicar, “com sempre, als lluitadors i les lluitadores que defensen aquesta llengua nostra”, i que va acabar amb el crit de “Visca la terra!”. Altres vegades lligaven millor violins i trompeta, com a Invencibles, un dels moments més lluïts de la nit, juntament amb T’odio, Vell llop de mar –la preferida de Cruells, que la va dedicar a la seva germana Laura; després en va dedicar De pares a fills a la filla– i Tintín, un dels clàssics dels primers anys d’Els Catarres. D’aquells inicis no renuncien a Jenifer, que van aprendre a tornar-la a estimar quan van decidir remenar-la amb ritme de reggaeton, però ja fa temps que no és l’eix de la part final dels concerts, reservada per a temes com En peu de guerra i Fins que arribi l’alba. Per cert, Riera va dedicar Jenifer, “la reina de diamants i del brilli-brilli”, a la seva àvia, present a la sala.