Un festí d'art abstracte de Conca a la Pedrera

BarcelonaLa creació del Museu d'Art Abstracte Espanyol de Conca en ple franquisme va ser un fet insòlit: en lloc de les administracions o una fundació, el va endegar un artista, Fernando Zóbel (1924-1984), per exposar-hi la seva col·lecció d’artistes catalans i espanyols icònics com Antoni Tàpies, Antonio Saura, Rafael Canogar, Pablo Palazuelo, Eduardo Chillida i José Guerrero. El projecte de Zóbel va sorgir “en els marges de la cultura oficial del franquisme”, recorda Manuel Fontán del Junco, el director de Museus i Exposicions de la Fundació Juan March, la institució de la qual depèn el museu des de l’any 1980, quan Zóbel va donar la seva col·lecció de dibuix, pintura, escultura i gravats, la seva biblioteca, els seus diaris i més de cent trenta quaderns d’anotacions. 

El Museu d'Art Abstracte Espanyol de Conca també es va avançar als espais gestionats per artistes que van sorgir a Europa i els Estats Units uns vint anys després, i va ser una raresa perquè va triar per establir-se una ciutat perifèrica que aleshores només tenia 35.000 habitants. “La notícia d’un museu d’art contemporani en ple franquisme va tenir morbo, i el 1967 el Times li va dedicar tres pàgines. El museu va obrir les portes l’any de la Caputxinada. Manuel Fraga era ministre d’Informació i Turisme, però no es va assabentar que existia el museu”, explica Fontán del Junco. Com que el museu, ubicat a les conegudes cases penjades de la ciutat, està parcialment tancat perquè han de canviar la climatització, quaranta de les obres més emblemàtiques es poden veure a la Pedrera en una exposició que es pot visitar fins al 15 de gener i on dialoguen amb vint-i-set obres més d’artistes europeus i nord-americans com Jackson Pollock, Lee Krasner, Jean Dubuffet, Wols i Alberto Burri, provinents de diversos museus europeus, entre els quals hi ha el Centre Georges Pompidou, l’IVAM, el Macba i algunes col·leccions particulars. 

Aleshores aquells artistes espanyols eren més coneguts a fora que a l’Estat, i cada vegada que rebien algun reconeixement internacional el règim franquista l’intentava instrumentalitzar. Per a Fontán del Junco el museu va ser un precedent dels que es van construir a Espanya en democràcia, i aquesta mostra de la Pedrera permet “solucionar l’anomalia que l’abstracció espanyola no està tan present en l’art mundial en comparació amb corrents abstractes d’altres països”. 

Totes les línies de l'art abstracte

“Les obres exposades representen l’art abstracte de la segona meitat del segle XX en tots els seus vessants”, adverteix Marga Viza, la directora de Cultura de la Fundació Catalunya La Pedrera i comissària de la mostra juntament amb Fontán del Junco i diversos membres dels equips de totes dues fundacions. “Zóbel va organitzar el museu no com un museu enciclopèdic, sinó com una instal·lació que havia d’afavorir l’experiència estètica de les obres com a individualitats, que, alhora, havien de dialogar de manera constant les unes amb les altres”, expliquen al catàleg. La mostra porta per títol Els camins de l’abstracció 1957-1978. Diàlegs amb el Museu d'Art Abstracte Espanyol de Conca i és un festí: el recorregut arrenca amb l’escultura d’Eduardo Chillida que obre el recorregut a Conca, Abesti Gogorra IV, que vol dir “cant rude”. "L’obra de Chillida proposa sempre una certa reflexió, una certa meditació sobre l’espai", diu la fitxa. En aquest mateix àmbit es pot veure un tast de l’abstracció europea i nord-americana amb pintures de Pollock, Krasner i Dubuffet.

Com indica el títol, se succeeixen diàlegs entre artistes com Tàpies, de qui es pot veure l’obra més radical que tenen en aquest museu, Gran ics, i Dubuffet; Manolo Millares i Alberto Burri; Antonio Saura, representat per obres com la brutal Brigitte Bardot, i Emilio Vedova, i Albert Ràfols-Casamada i Mark Rothko. Precisament, un altre dels plats forts és una pintura propietat del fill de Rothko que tanca el recorregut. I al mateix temps el recorregut està dividit en diferents àmbits, com l’informalisme català, l’art cinètic, el Centro de Cálculo i els camps de color. Un altre dels punts àlgids arriba poc després de veure una pintura monumental que Pablo Palazuelo va trigar nou anys a acabar, Omphale cinc. I poc després n’hi ha un altre, que supera la tesi de l’exposició: veure penjar un mòbil d’Alexander Calder dins un espai d’Antoni Gaudí i penjant d’un fals sostre de Josep Maria Jujol. 

Zóbel i Suñol

Aquesta exposició inaugura la nova línia d’exposicions de la Pedrera, que també inclou expandir la mostra a altres equipaments de la ciutat. En aquest cas, hi participaran amb activitats diverses el Gran Teatre del Liceu, la Fundació Antoni Tàpies, la Fundació Suñol, la Filmoteca, la Fundació Foto Colectania, l’Esmuc i la Biblioteca de Catalunya. En el cas de la Suñol, es presenta una exposició que representa un gir, conceptual i amb un punt lúdic, de la mostra de la Pedrera. La mostra es titula Memòries creuades. Les col·leccions com a territori de creació, i la comissària, Glòria Picazo, posa en paral·lel les figures de Fernando Zóbel i Josep Suñol com dos col·leccionistes atípics que van donar un vessant públic als seus fons. L'important de la seva proposta és que fa dialogar obres de totes dues col·leccions, d'artistes com Zóbel, Palazuelo, Guinovart i Susana Solano, amb els treballs d’alguns dels artistes d’ara més destacats de les joves generacions: Antònia del Río, Pep Vidal, Oriol Vilanova, Joana Moll, Julia Spínola, Arnau Sala Sáez i Asunción Molinos Gordo. El resultat és molt sucós, ja que posa damunt la taula qüestions molt diverses, com ara com es trasllada una col·lecció d’art, la despesa energètica d’una exposició i altres de caràcter ecològic i polític.