L'In-Edit 2020 serà exclusivament online

Barcelona100% online. Així serà l'edició 2020 de l'In-Edit, el Festival Internacional de Documental Musical, que se celebrarà del 29 d'octubre al 8 de novembre. L'equip que dirigeix Uri Altell va descartar fa mesos tant el format presencial tradicional com la solució híbrida "per sortir del pas" que han adoptat altres festivals de cinema. "No hi haurà sessions presencials. Seria absurd negar que és a causa de la pandèmia", ha dit Altell aquest dimarts en roda de premsa a la Fàbrica Moritz de Barcelona. A més, quan l'In-Edit va tancar la programació al juny, totes les previsions epidemiològiques ja parlaven de la possibilitat d'una segona onada a la tardor. Tanmateix, Altell també considera que aquesta edició pot servir per "provar què vol dir fer un festival online".

A favor de l'In-Edit hi ha l'experiència acumulada des de fa vuit anys amb la plataforma de vídeo en demanda www.in-edit.tv i amb l'acord, també des de fa vuit anys, amb Filmin. Els cinquanta documentals programats (un més que el 2019), inclosos els de l'homenatge a la realitzadora Marie Losier, es podran veure a In-Edit.tv i alguns també a Filmin. Les projeccions seran a unes hores determinades per mantenir la dinàmica pròpia d'un festival, i el cost de cada film oscil·larà entre els 3 i els 4,5 euros; també hi haurà abonaments (de 8 a 45 euros) i paquets de visionats (de 14 a 50 euros).

És a dir, l'In-Edit seguirà el camí obert aquest any per altres festivals com el D'A i el Docs Barcelona, a més del model que va impulsar Filmin fa anys per a l'Atlàntida Film Fest. La peculiaritat és que l'In-Edit prioritza la plataforma pròpia. "No arribarem a les xifres que va tenir el D'A durant el confinament [més de 200.000 visionats]. Nosaltres podem estar al voltant dels 80.000 o 90.000 usuaris", diu Altell, que té entre els seus objectius fidelitzar els usuaris a la plataforma del festival. En l'edició del 2019 el festival va tenir 34.000 espectadors presencials.

Per fidelitzar cal oferir un contingut atractiu, que és el que ha procurat el director artístic del festival, Luis Hidalgo. Conscient que l'any és estrany a tots els nivells, ha volgut "transmetre la convicció que l'In-Edit és un festival de caràcter social". Ho il·lustra amb dos exemples: la inauguració amb White riot, un documental sobre el moviment Rock contra el Racisme que van protagonitzar a l'Anglaterra dels anys 70 i 80 grups com The Clash, Steel Pulse, The Specials i X-Ray Spex; i la cloenda amb Sisters with transistors, un treball de Lisa Rovner sobre les pioneres de l'electrònica, sovint oblidades, com ara la compositora de música concreta Delia Derbyshire.

Imprescindibles de l'In-Edit 2020

'My darling Vivian'

"A l'In-Edit també ens agrada desmitificar", assegura Luis Hidalgo per introduir un documental que reivindica la memòria de Vivian Liberto, la primera dona de Johnny Cash. "Mentre ell començava a triomfar, ella era la que li rentava els calçotets", diu Hidalgo. El film és un retrat construït a partir dels records de les quatre filles de Liberto i Cash.

'El caso Love Parade'

Crònica periodística sobre el desastre del Festival Love Parade del 2010, en què van morir 21 persones. El documental, dirigit per Dominik Wessely, segueix el cas i el judici posterior a través de l'experiència dels pares d'una de les víctimes, la tarragonina Clara Zapater.

'El que la lleva la entiende' i 'Palabra de capitán'

Doble aproximació al Carnaval de Cadis. Una és celebradora, de bracet del Selu, un dels personatges més carismàtics del món de la chirigota. L'altra, Palabra de capitán, ofereix una visió més crítica a partir del retrat de Juan Carlos Aragón, el Capitán Veneno.

'Nou set dos'

El prefix telefònic de les comarques gironines titula el documental sobre l'escena electrònica anterior al Sónar que es va desenvolupar al voltant de discoteques com Blau, La Sala del Cel i Le Rachdingue. Temples del techno abans que la cultura de clubs omplís suplements de tendències.

Tres retrats stonians

Sembla una minisecció dins de l'In-Edit: tres documentals sobre tres components dels Rolling Stones. N'hi ha un sobre la vida i la mort de Brian Jones dirigit per Danny García, el responsable del documental Autosuficientes sobre Parálisis Permanente. Un altre, Somebody up there likes me, està centrat en el guitarrista Ronnie Wood i el dirigeix Mike Figgis, director de pel·lícules com Leaving Las Vegas i Timecode. I el tercer és The quiet one, retrat en profunditat del baixista Bill Wyman.

'Sarajevo: state in time'

Més que un documental sobre un concert de la banda eslovena Laibach a Sarajevo en plena guerra de Bòsnia, es tracta de la demostració de com la cultura resisteix i es fa necessària en els contextos més adversos.

'Universe'

Una de les joies de la programació. Universe és el retrat del trompetista Wallace Roney, mort el 31 de març d'aquest any a causa del covid-19. Assenyalat com a hereu de Miles Davis, Roney explicava a càmera tot el que suposava viure havent de complir unes expectatives tan altes.

'Dead soul's vacation'

El director artístic de l'In-Edit defensa la lletra petita de la història de la música, que inclou títols com Faith & Brako, sobre una acordionista britànica i un violinista serbi, o Dead soul's vacation, un film "tendre i desolador" que, com diu Hidalgo, "explica el procés de degradació del músic georgià Levan Svanidze".

'Sempre dijous'

La cantant mallorquina Júlia Colom protagonitza aquest documental sobre la tensió artística que hi ha entre tradició i modernitat, entre el respecte a les arrels i la possibilitat de preservar-les des del present.

'Punk The Capital: building a sound moviment'

I al principi va ser el hardcore, i va ser a Washington DC el 1979. Grups com Bad Brains i Minor Threat són el fil que estira aquest documental sobre una de les escenes musicals més interessants i influents sorgides a l'estela del punk.