El cant a la vida de Béjart i Freddie Mercury a Peralada

PeraladaEl Festival Castell de Peralada inaugurava divendres la 35a edició en un ambient de retrobament, després que l'any passat, en plena pandèmia, el certamen s’hagués celebrat online. Ara, encara en pandèmia, la direcció del festival s’ha curat en salut i ha reduït dràsticament l’aforament. D'acord amb l'Hospital Clínic, han creat un protocol que inclou distància i mascaretes, a més d’optar per reduir l’aforament habitual de 1.700 localitats a 700. Així, han reconvertit la graderia en una platea de mil places de les quals només s'han posat a la venda un 70%. Dels dotze espectacles programats, nou ja tenen les entrades exhaurides. S’han perdut mil places, però el festival compleix amb escreix les mesures de seguretat que demana el Procicat.

L'espectacle inaugural també va ser un retrobament. El Béjart Ballet Lausanne, ara dirigit per Gil Roman, va tornar al festival amb el mític Le Presbytère n’a rien perdu de son charme, ni le jardin de son éclat, ara titulat Ballet for life, que ja es va poder veure en aquest mateix escenari el 2010. És una obra inspirada en Freddie Mercury i Jorge Donn –ballarí principal i parella del llegendari coreògraf–, tots dos morts a conseqüència de la sida als 45 anys. Le Presbytère, estrenat al Théâtre National de Chaillot a París el 1997, parla dels que van morir massa joves a causa d'una pandèmia, la de la sida. Amb el covid la temàtica recupera tot el seu significat. Però Le Presbytère parla sobretot de vida: "Ens vau dir: feu l'amor i no la guerra. Vam fer l'amor; ¿per què l'amor ens ha fet la guerra?", diu un dels ballarins a l’inici de l'obra.

La música de Queen i la veu inconfusible de Freddie Mercury creen un ambient optimista, feliç, juganer i desenfadat, com el vestuari atrevit i de colors brillants de Gianni Versace –mort també prematurament, tirotejat–, mentre que Mozart, un altre jove mort abans d’hora, hi posa els compassos més tranquils. It’s a beautiful day, canta Freddie mentre de sota uns llençols emergeix la vida. Time i Let me live són la força de la joventut, 33 ballarins i ballarines en escena, perfectament conjuntats, en blanc i negre, mentre l’alter ego de Béjart ens diu “This could be heaven” i una ballarina gairebé transparent fa un solo d’infart. Solos, duos i escenes de conjunt se succeeixen amb la fantàstica Elisabeth Ros destacant com a núvia desorientada de llargues cames i puntes meravelloses al so d'I was born to love you, mentre cinc ballarins canten el quintet del Così fan tutte de Mozart.

Tot plegat sembla un caos. Ballarins de tècnica precisa, vigorosa, lleugera i conjuntada entren i surten a tota velocitat en una bogeria escènica en què apareixen televisors, sabates de plataforma exagerada, una sauna gai amb tretze nois ballant amuntegats en dos metres quadrats, llits hospitalaris, banyistes a ritme de ragtime, un mestre de cerimònies amb perruca de plàtans i Groucho Marx dient: “Tot de tu em recorda a tu menys tu”. Des de Wembley, Freddie canta “eeeo, eeeo” i el públic li respon mentre a nosaltres se’ns encongeix el cor per alegrar-nos de nou amb Radio Ga Ga, riure amb el God save the Queen i posar-nos melancòlics amb Love of my life. Un garbuix visual i emocional d’extraordinària plasticitat en què conflueixen classicisme i modernitat i que es tanca amb una projecció de Jorge Donn al cant d'I want to break free, i crea una de les peces més impactants de la història de la dansa.

The show must go on és el crit final d’esperança i de coratge, el de Freddie i el de Mozart, el de Jorge Donn i el de Versace, el de Béjart. Tots ells han desaparegut i, malgrat això, segueixen sent capaços d'exaltar-nos i emocionar-nos.