Un festival de ‘persones humanes’

Fa molt de temps que es va acabar l’excitació a la qual es referia John Collier en parlar de la invenció de la fotografia i les sensacions que l’acompanyaren. Es pensava que per primera vegada en la història es podia veure el món com era realment. Tanmateix, ja sabem que “les fotografies són una interpretació del món tant com ho són les pintures o els dibuixos”, que és el que va deixar escrit Susan Sontag al seu assaig Sobre la fotografia. Així, l’excitació és una altra i és més estimulant: poder contemplar la infinita diversitat del món a través de la singularitat de cadascun dels fotògrafs.

Aquesta diversitat per partida doble, la de tantíssimes realitats diferents i la de les interpretacions que en fa cada fotògraf, la trobam aquests dies -des del dissabte 27 d’abril fins a l’1 de maig- al Formentera Fotogràfica, que ha arribat a la setena edició com a trobada de referència entre professionals consagrats i un nombre limitat d’aficionats, poc més d’un centenar, que és l’aforament màxim que permet el festival per no perdre ni l’efectivitat ni la familiaritat que el caracteritzen.

I entre aquesta diversitat d’interpretacions del món, en aquesta edició destaca la mirada que posen els fotògrafs sobre les ‘persones humanes’, si se’ns permet utilitzar, per significatiu, el nom del mític programa televisiu. Dels 14 ponents que imparteixen aquests dies conferències, classes magistrals i tallers pràctics a Formentera, la immensa majoria claven el seu objectiu en l’espècie humana. Però cadascú cerca, interpreta i fins i tot crea les persones, individualment o col·lectiva, segons els seus interessos.

Cronistes singulars

Entre els ponents d’aquesta edició que ens parlen de la humanitat, Martin Parr (Epsom, Surrey, Regne Unit, 1952) posa la càmera perquè reconeguem moltes de les actituds grotesques que adoptam les persones en societat. La seva és una crònica social d’un vessant de l’actualitat amb tantes dosis d’humor com de veracitat, amb tant de color com enfocaments particulars, amb una crítica a la classe mitjana que alguns veuen ferotge i els altres simplement admirada per fer-nos reconèixer ni més ni manco allò que hi ha. Martin Parr sempre ha dit que és “un xafarder” i que d’aquí venen les seves fotos, unes imatges que, en tot cas, configuren un àlbum antropològic d’una part predominant de la societat. En un sentit diferent però amb certes confluències, es troben els retrats de Ricardo Cases (Oriola, Alacant, 1971) i la seva manera d’interpretar la gent del Llevant peninsular i mostrar el que hi ha darrere de les aparences de cadascú, com també els treballs de Tanit Plana (Barcelona, 1975), que no deixen d’exagerar costums humans per fer més visible allò que hi ha al darrere i que sovint resulta incomprensible. O també la d’Antonio Xoubanova (Madrid, 1977), que sol apuntar a objectes per definir la naturalesa humana.

Ara bé, si la fotografia de Parr ens retorna allò que es mostra sense ambatges, la de Cristina García Rodero (Puertollano, Ciudad Real, 1949) ens ofereix sovint la humanitat que s’oculta. Els rituals, de vegades secrets i d’altres com a ancestrals manifestacions de la col·lectivitat en llocs més o manco remots, són l’objectiu de la càmera d’aquesta fotògrafa de l’agència Magnum que, d’aquesta manera, ens fa veure com persones que ens són contemporànies en determinades ocasions semblen individus d’altre temps. El món té aquestes dualitats.

A l’altra banda de la classe mitjana, Ruido Photo, col·lectiu format per Edu Ponces (Barcelona, 1980) i Pau Coll (Barcelona, 1983), parteix del fotoperiodisme per mostrar la cara més violentada de la societat, reflectint els rostres i les situacions que viuen, arreu del món, els milions de persones que pateixen la vulneració dels drets humans. Des del fotoperiodisme també, però en un vessant més personal que el que realitza quotidianament, se situa Francesc Melcion (Barcelona, 1968), fotògraf del diari ARA, mitjà col·laborador del Formentera Fotogràfica. Melcion ens acosta individus i col·lectius de països llunyans, sobretot del sud-est asiàtic, en una mirada a les seves formes de vida i sovint a la seva solitud, plasmada en blanc i negre, tot i que la seva existència transcorre entre la multitud multicolor.

Però hi ha altres realitats, més intimistes i poètiques, com les que recrea Ricky Dávila (Bilbao, 1964) sobre les persones estimades i la memòria; la que llança David Jiménez (Alcalá de Guadaira, Sevilla, 1970) sobre els misteris de l’espai quotidià i la que construeix Sílvia Prió (Barcelona, 1972) a través de missatges d’aquella part de la societat que sovint no volem veure.

Amb tot, també hi ha qui s’inventa persones. És el cas d’Eugenio Recuenco (Madrid, 1968), que crea tipus humans per descriure caràcters, actituds i somnis que reconeixem de seguida.