Cinema
Cultura13/10/2023

El dimoni és la gran estrella del Festival de Sitges

L'australiana 'Late night with the devil' i l'argentina 'Cuando acecha la maldad' renoven l'imaginari demoníac

SitgesEl 1972, el papa Pau VI va publicar a L'Osservatore Romano, el diari oficial del Vaticà, un text sobre el dimoni en què afirmava que “aquest ésser fosc i pertorbador existeix de veritat”. Ni metàfora ni símbol: el dimoni és real i “opera en el món de manera enganyosa i traïdorenca”, alertava el papa. L'anunci papal estava en sintonia amb el cinema de terror d'aquells anys, el de films com La llavor del diable, La profecia o L'exorcista, en què el dimoni és, en certa manera, l'estrella de la funció. Cinquanta anys després de L'exorcista, que s'ha tornat a projectar al Festival de Sitges, el dimoni torna a estar de moda. Només cal veure dues de les millors pel·lícules de la secció oficial del festival: el negríssim film de possessions Cuando acecha la maldad i la més juganera Late night with the devil, paròdia d'un talk show nord-americà.

A Cuando acecha la maldad, Demián Rugna, que ja va provocar malsons als espectadors de Sitges el 2018 amb Aterrados, planta la llavor del mal a l'Argentina rural, on dos germans troben un cos mutilat a la seva finca i, seguint el rastre, descobreixen que un dels seus veïns està “enbichado”, és a dir, posseït pel dimoni, amb la infecció molt avançada i el cos horriblement deformat. “M'atreia la idea de fer una pel·lícula de possessions en què les solucions religioses habituals ja no tinguessin efecte –explica Rugna–. Per tant, si tens un posseït a casa no pots fer res, només cridar algú perquè el mati”. Però extirpar el mal del nostre món no serà gens fàcil, sobretot quan comenci a desplegar la seva influència malèfica sobre els protagonistes i el seu entorn.

Cargando
No hay anuncios

La de Rugna és una de les pel·lícules més terrorífiques vista a Sitges, perquè combina la descripció d'un entorn quotidià creïble, la recreació brutal i repulsiva de l'horror i la idea, fosca com la nit, del dimoni com un abisme infinit d'on no hi ha escapatòria. Al director, però, la figura del dimoni l'interessava sobretot pel seu vincle amb la bogeria. “Quantes vegades s'ha atribuït al dimoni coses provocades per una simple malaltia mental? –apunta Rugna– Aquí m'interessava recórrer el sentit contrari, veure com la influència del dimoni es confon amb la bogeria, i que ens preguntem fins a quin punt tot el que veiem pot ser un deliri del protagonista”.

Deliri o realitat, el descens als inferns està narrat amb una sequedat que amplifica el drama i despatxa tres o quatre seqüències brutals que el públic de Sitges ha celebrat sorollosament. No és estrany que la plataforma especialitzada en terror Shudder adquirís el projecte –el primer en castellà de la companyia– i que l'estreni en més de 600 sales als Estats Units; a casa nostra arribarà el 19 de gener.

Cargando
No hay anuncios

Possessió en directe

També ha causat certa sensació entre el públic de Sitges l'australiana Late night with the devil, que té lloc quasi exclusivament en un fals talk show nord-americà dels anys setanta que intenta guanyar audiència escenificant al plató el trànsit a través del qual una adolescent és posseïda per una entitat demoníaca. La cosa, com era de preveure, no acaba bé. Si els germans Cameron i Colin Cairnes filmen la pel·lícula com si fos la retransmissió real del programa no és perquè l'acció sembli més versemblant –les càmeres també graven, sense cap lògica narrativa, durant les pauses publicitàries–, sinó que utilitzen el found footage com a excusa per recrear-se en l'imaginari televisiu vintage. I la seva visió del dimoni està amarada per l'esperit paròdic del film... fins que s'acaba la broma.

Cargando
No hay anuncios

La mecànica del programa, que enfronta l'afició al misteri del presentador amb un especialista en desmuntar fraus, i els entrebancs que van sorgint al llarg de l'emissió preparen el terreny per a un final de festa terrible d'aquells que tant agraden a la parròquia de Sitges. Late night with the devil es mou tota l'estona entre el terror i l'humor (sense ser particularment terrorífica ni divertida), va per feina i es deixa estimar. No és rodona i està lluny de propostes similars com [REC] o Ghostwatch, però és un dels films més simpàtics i enjogassats d'aquesta edició.