El Festival de Venècia remou les cendres del 'western'

VenèciaCinc dies després de la presentació al Festival de Venècia de The power of the dog –el drama westernià d’alè queer que ha situat la neozelandesa Jane Campion com una de les principals candidates al Lleó d’Or–, la Mostra ha acollit aquest dimarts l’estrena mundial, fora de la competició oficial, d’Old Henry, un western del productor i cineasta nord-americà Potsy Ponciroli. Amant confés del western juvenil Arma jove (Christopher Cain, 1988), el cocreador de la sèrie Still the King proposa en el nou film una relectura de la crua mitologia fundacional dels Estats Units, de la violència armada a l’avarícia, passant per la defensa de la institució familiar. “Cada generació reinventa el western”, ha afirmat l’actor Tim Blake Nelson, protagonista de la pel·lícula, davant de la premsa desplaçada al Lido: “Tot i que el Potsy [Ponciroli] va escriure el guió de la pel·lícula abans de la pandèmia, crec que hi ha un vincle fort entre la realitat actual i la història d’Old Henry, que és un microwestern sobre un pare que decideix tancar-se en una granja per protegir el seu fill dels mals del món modern”.

La idea d’un western claustrofòbic no és nova. Rio Bravo (1959), de Howard Hawks, tancava el xèrif interpretat per John Wayne a l'oficina a l’espera de l’atac d’una banda de bandolers. Per la seva banda, Old Henry subverteix els termes de l’equació narrativa i converteix el xèrif (Stephen Dorff) en la figura que amenaça el protagonista i el seu fill adolescent (Gavin Lewis). Tocada per una aura crepuscular, Old Henry pica l’ullet a Sense perdó (Clint Eastwood, 1992) al convertir el personatge de Nelson en un granger viudo que amaga un passat fosc, però després s’enreda per culpa d’uns diàlegs que semblen sortits d’una novel·la pulp, a la manera de Quentin Tarantino.

Les bruixes d’un 'antiwestern' canari

En una de les seccions paral·leles de la Mostra, la Setmana de la Crítica, s'ha estrenat la magnífica producció espanyola Eles transportan a morte del duo format per la gallega Helena Girón i el canari Samuel M. Delgado. Plantejada com una crítica al relat èpic del viatge de Colom, la pel·lícula se centra en la figura de tres mariners de l’expedició del descobriment d’Amèrica, que queden varats en una illa canària i esdevenen els protagonistes d’un western itinerant marcat per la desesperació i la violència. Un viatge agònic que el film emparenta amb una altra travessia mortuòria, la d’una dona que transporta el cos de la seva germana, que s’ha intentat suïcidar. Així, en el límit entre l'element narratiu i el conceptual, filmant en 16 mm i resignificant les imatges del film franquista Alba de América (1951) de Juan de Orduña, Girón i Delgado formulen una crítica a un colonialisme que, entre altres barbaritats, va acabar amb la cultura aborigen de les Illes Canàries.

'Tres', una pel·lícula fascinant

La secció Giornate degli Autori ha acollit l’estrena mundial de Tres, el llarg del cineasta barceloní Juanjo Giménez que es podrà veure al Festival de Sitges. La pel·lícula es presenta com una odissea sensorial en què la protagonista, una dissenyadora de so interpretada per Marta Nieto, cau en una alineació creixent per culpa d’un desajust auditiu: els sons li arriben amb retard, com si fossin l’eco d’una realitat desincronitzada. Una premissa que Giménez, nominat a l’Oscar de Hollywood pel curtmetratge Timecode, converteix en una imaginativa porta oberta a la reflexió sobre la relació entre imatges, espais i sons. ¿Fins a quin punt necessitem la sincronia sonora per poder llegir adequadament una imatge? ¿Com afectaria a la nostra identitat un problema auditiu d’aquest tipus? ¿I si els espais poguessin conservar la seva pròpia memòria sonora? Aquests interrogants sostenen la lúdica proposta de Tres, una pel·lícula fascinant que convida a entendre la dialèctica de la imatge i el so com l’essència de l’expressió cinematogràfica.