Els festivals de cine i les Illes, una parella sovint inestable

PalmaEls darrers dies del mes de juliol ja s’associen a Mallorca a un esdeveniment que d’ençà de fa nou anys es duu a terme a Palma i que, de la d’enguany, se’n diu que és l’edició “més ambiciosa feta fins ara”. Es tracta de l’Atlàntida Mallorca Film Fest i noms com Michael Douglas, Matt Dillon i Liv Ullmann, a més de Fernando Trueba, Montxo Armendáriz i J.A. Bayona, alguns dels convidats d’enguany, confirmen les paraules del seu director, Jaume Ripoll: “Aquesta és l’edició definitiva, la que ens ha de servir per decidir si aquest és o no el festival que podem dur a terme d’ara endavant”.

I, tanmateix, aquesta nova edició, amb un pressupost que Ripoll ha preferit no detallar, però que assegura que ha augmentat respecte del de l’any anterior, ha arribat acompanyada d’una de les principals queixes que any rere any el gestor posa sobre la taula: la falta de seguretat en les aportacions econòmiques de les diferents institucions. Així ho va manifestar Jaume Ripoll fa només uns dies amb un missatge a les xarxes socials en què parlava dels “dies més difícils de la història de l’Atlàntida”, i és que un any més, l’esdeveniment començarà sense la confirmació del finançament públic acordat. Aquest és un dels principals motius de la inestabilitat que regna en la relació entre els festivals de cinema i les Balears, un binomi farcit d’iniciatives que han quedat pel camí i de propostes que, tot i semblar consolidades, continuen travelant amb la mateixa pedra.

En tot cas, més enllà de les estrelles convidades i de les estrenes i projeccions que s’hi duen a terme, però, els festivals de cinema són un punt de trobada dels professionals del sector audiovisual d’on surten possibles col·laboracions i on s’avancen, passeta a passeta, projectes en diferent estat de desenvolupament. Actualment, a les Balears són, almanco, una quinzena els esdeveniments d’aquesta tipologia que es duen a terme de cap a cap d’any, amb pressupostos que van d’uns escassos 15.000 euros fins a superar-ne els 180.000. De fet, a la darrera convocatòria de subvencions per a projectes audiovisuals de l’Institut d’Indústries Culturals (ICIB) es puntua el fet que els cineastes illencs hagin participat en festivals de les Balears. A més de l’Atlàntida, al llistat de festivals que puntuen per a l’ICIB s’hi troben l’Evolution, MajorDocs i el Festival de Cinema de Menorca, entre d’altres. Quina petjada deixen, en tot cas, aquests festivals en la indústria cinematogràfica de les Illes?

“L’aposta pel talent local va ser molt clara des del primer moment de l’Atlàntida a Palma”, diu Jaume Ripoll, “i de fet, la primera pel·lícula que hi vàrem projectar, ara fa nou anys, va ser Bittersweet Days, de Marga Melià”. La cineasta mallorquina ha estat també una de les participants de l’Atlàntida Mallorca Talents Lab, un programa de desenvolupament de projectes que es du a terme des de fa set anys i per on han passat altres creadors com Guillem Miró i Miguel Eek. El llistat de pel·lícules amb segell balear que s’han projectat en el marc del festival, moltes de les quals han estat també disponibles en la versió online de l’esdeveniment a través de la plataforma Filmin, és també extens: des del documental sobre Terenci Moix, dirigit per Álvaro Augusto, fins a El ventre del mar i Nacido rey, ambdues d’Agustí Villaronga, passant per documentals com Sempre dijous, de Joan Porcel. I és que oferir una finestra de visibilitat a les produccions balears és un dels objectius d’aquests esdeveniments, un dels que més valoren creadors i productors.

“Els festivals són principalment un element de difusió, que arriba a l’etapa final del procés de creació d’una pel·lícula, quan ja entra al mercat”, argumenta Pedro Barbadillo, director de la Mallorca Film Commission. Esmenta el Mallorca International Film Festival com el primer gran festival de cinema que es va posar en marxa a les Balears l’any 2009. “Malauradament, el director, David Carreras, va acabar imputat pel cas Ibatur, si bé fa només uns mesos la justícia va considerar que se l’havia d’indemnitzar”, continua, “però va ser la primera iniciativa d’aquestes característiques a les Illes. Després el seguiren altres intents, com el Mare Mostra i un projecte que jo mateix vaig intentar dur a terme amb un promotor italià que no va arribar a port. Ara, però, ja en tenim un bon grapat de consolidats”. I de molts, assegura Barbadillo, n’han sorgit connexions que han derivat en la producció de curtmetratges, llargmetratges i documentals.

Talent local, talent diferenciat?

Quan acabi l’edició d’aquest 2024 de l’Atlàntida, es calcula que hi hauran passat uns 500 professionals del sector, entre els quals es troben des del distribuïdor de l’Estudi Ghibli a Europa fins a la productora de Gaspar Noé i el cap de compres de TV3. “Jo l’Atlàntida me’l prenc com uns dies de molta feina”, respon la productora Bàrbara Ferrer, qui actualment es troba en procés de desenvolupament de la seva segona coproducció internacional. “Més enllà de la programació, que en l’àmbit editorial s’ajusta bastant als meus interessos, l’Atlàntida aplega un volum de professionals, des de productors fins a equips tècnics, directors i representants de diferents televisions i distribuïdores, que no podries tenir aquí de cap altra manera. Jo estic acostumada a sortir a fora a fer aquest tipus de contactes, acab d’arribar del Promercat de València i per setembre procur no perdre’m Sant Sebastià, però l’Atlàntida ens permet establir aquestes xarxes aquí, et dona accés a tota una sèrie de professionals que nosaltres normalment no tenim. A Madrid, per exemple, és més fàcil fer tot això, però vivint a una illa…”.

Després de més de vint anys en el sector –“encara estudiava i ja estava ficada en el Proyecta, un festival que férem al Renoir amb Bajo Ulloa entre els convidats”–, Ferrer valora l’aposta pel talent local si bé qüestiona que sigui considerat un mercat diferenciat. “No tenc del tot clara la meva opinió, però crec que ens hauríem de plantejar si té sentit que la finestra de suport als creadors locals, que em sembla genial i un gran compromís per part de tots aquests festivals, ha de ser explícita, si s’ha de marcar”, reflexiona. “Per què has de fer una competició específica per a les obres fetes aquí? La personalitat dels mallorquins ja va lligada a pensar que les nostres coses són menys importants, si a sobre ens fas una competició a part, sembla que ens situïs a un escalonet més baix”, planteja.

La productora d’El ventre del mar i Arca, curtmetratge d’Antonina Obrador que s’estrena a l’Atlàntida d’enguany, també proposa valorar la quantitat d’esdeveniments d’aquest tipus que es duen a terme arreu de l’Arxipèlag. “Jo no en faria tants, em passa el mateix que amb les pel·lícules: donam ajudes perquè se’n puguin fer moltes, sí, però qui és que realment pot produir una pel·lícula a les Balears? Potser valdria més fer-ne menys i més ben fetes”, sentencia. Val a dir que una de les subvencions més ben dotades per a aquest tipus d’esdeveniments és la convocada per l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), amb més d’un milió cent mil euros de pressupost per a l’edició d’enguany i de què es van beneficiar vuit festivals de cinema l’any 2023.

“Per tenir un Canes fan falta doblers”

Per la seva banda, el responsable del BIAM (Balearic Islands Audiovisual Market), Andreu Fullana, considera que totes aquestes iniciatives són necessàries per “enriquir el sector i fer-lo créixer”. “I cadascun d’ells té les seves particularitats: per exemple, només n’hi ha dos que són qualificadors dels premis Goya, que són l’Ibicine i l’Ibiza Cine Fest, i tot i que n’hi ha molts de cinema, no n’hi ha encara cap de televisió. Hi va haver una primera edició del Serielizados a Santa Eulària del Riu fa un parell d’anys que, tot i que va anar molt bé, no s’ha tornat a repetir”.

En aquest sentit, Fullana considera que un bon festival no només ha de servir per exportar les produccions locals sinó per importar-ne, si bé reconeix que sovint la voluntat de tenir espai als mitjans per part dels organitzadors dinamita la possibilitat de dur a terme programacions més diverses i alternatives. “És maquiavèl·lic, però per tenir determinades ajudes, has d’obtenir una cobertura que només t’assegures si dus cares conegudes que potser no són les que t’interessaria realment tenir al teu festival”, assegura. Amb tot, el principal problema que troba a la consolidació de tots aquests esdeveniments és una qüestió de finançament. “Les institucions voldrien tenir un festival de Canes, o de Màlaga, però haurien de mirar quins són els pressupostos que ells mouen”, proposa. “Al festival de Toronto, enguany s’hi han afegit 16 milions d’euros només per al mercat professional. No dic que s’hi hagin d’invertir aquestes quantitats, jugam a una altra lliga, però per tenir repercussió no només hi ha d’haver voluntat, també es necessiten doblers”, explica.

Finalment, l’organització de tots aquests festivals repercuteix també a les sales que n’esdevenen seus. En el cas de CineCiutat, s’hi fan al voltant de set festivals i mostres cada any, si bé la majoria coincideixen en l’època de més afluència a les sales, és a dir, durant l’hivern. “Això dificulta poder fer una valoració de l’impacte que tenen en xifres d’assistència, si bé s’ha de dir que el fet de convertir una projecció en un esdeveniment, sigui perquè comptes amb la presència del director o bé perquè l’associes a una temàtica concreta, sol derivar en un augment considerable del nombre d’espectadors”, assegura Javier Pachón, director executiu de CineCiutat. Pachón recorda festivals com Palma en Corto, Contrabando i Sota Terra que, si bé han deixat de fer-se, van contribuir a la definició de molts dels que es duen a terme actualment. “Durant la darrera dècada s’han consolidat esdeveniments com l’Evolution i la mostra Out, dos que van néixer a la vegada que CineCiutat, i que han aconseguit arribar cada vegada a més gent i han contribuït a crear una xarxa que ens equipara ja a homòlegs europeus”, conclou.