Qui ha ficat la mà a la caixa?

PalmaCas Koldo? Altres episodis de presumpta corrupció? Res de nou. Des de l’Antiguitat fins als nostres dies, les irregularitats i mangarrufes, més o manco greus, han estat una constant a la història de les Illes Balears. De fet, han estat continuades tant a les nostres institucions, a les pròpies, tan mitificades, com als segles XVIII i XIX i s’han fet a pler durant el franquisme. Repassam aquesta trajectòria, ara que els nostres polítics, un pic més, es llancen acusacions mútues d’haver ficat la mà a la caixa.

Ja en el període romà, com explica el periodista Antoni Janer, ser desterrat a una illa “era la pena que s’imposava als polítics corruptes” per allunyar-los dels nuclis de poder i de possibles temptacions. Així que hem de deduir que alguns dels nostres turistes forçosos de l’època ho eren. Del període islàmic, el cronista Al-Mahzumi registra com el darrer valí, Abu Yahya, “havia posat tot el seu interès a acumular una fabulosa fortuna”, si bé no especifica els mitjans que va fer servir.

A l’Edat Mitjana, era habitual que les nostres institucions d’autogovern adjudicassin a particulars el cobrament d’impostos. De vegades, se n’arrendaven uns quants de plegats. Com observa el medievalista Pau Cateura, així el rendiment era menor, però en alguns casos això es feia “per pressions de grups o de persones”. Llavors ja existien lobbies, com els patrons de vaixells, que pujaven per aquelles concessions, per obtenir avantatges fiscals.

Cateura cita un cas “molt més flagrant”. El 1405, un impost sobre l’entrada i sortida de mercaderies es va adjudicar “a una societat de la qual formava part un comptador de la Universitat”, l’equivalent als actuals ajuntaments o consells. Tant les clàusules del contracte com l’adjudicació es mantingueren en el més absolut secret, de manera que només ho sabia l’empresa beneficiària. És un episodi claríssim, com el qualifica el medievalista, “de prevaricació i tràfic d’influències”. Segons la també medievalista Maria Barceló, “la dilapidació de doblers públics” fou una de les causes de la Revolta Forana del 1450: s’havien produït “freqüents denúncies sobre malversació”.

Resulten sospitoses tantes limitacions com s’establien al maneig dels doblers públics. Ja el 1359, com recull l’historiador del dret Antonio Planas, el rei Pere el Cerimoniós prohibia als jurats –regidors– de Mallorca “fer donacions econòmiques a cap persona”, sense el vistiplau del Gran i General Consell. El 1373, afegeix, s’establia que les adjudicacions de la recaptació d’impostos s’havien de fer a “persones hàbils”. Si els jurats no respectaven aquesta regla, “per favor o per amor”, hi haurien de respondre amb els seus propis béns personals.

Aforaments i comissions

Afegeix Planas que, per ser elegit jurat, no es podien deure doblers a l’erari públic per més de 300 lliures. Així que els deutors amb aspiracions polítiques procuraven no deure’n més de 299, que tampoc no pagaven. La cosa arribava a tal punt que, el 1611, de tots els jurats elegits, només un pogué prendre possessió, ja que la resta eren tots morosos. El 1612, ni tan sols un ho pogué fer: tots els electes devien doblers a les arques públiques.

Això dels aforaments de què ara tant es parla, com a manera de complicar l’acció de la justícia, tampoc no té res de nou. Narra Planas que Felip III va prohibir als membres del Sant Ofici accedir a càrrecs públics. Per què? Perquè, quan se’ls reclamaven responsabilitats, s’escudaven en l’aforament de la Inquisició. Els jurats havien de retre comptes en finalitzar el seu mandat, però s’ho prenien amb molta calma. A la mallorquina. Un document del 1373 indica que feia 13 anys que no s’havia complert aquella obligació. Planas parla de jurats que descuidaven les seves obligacions, ja “fos per negligència o amb una intenció maliciosa”.

En teoria, la feina de jurat no era remunerada. En la pràctica, com recull el nostre historiador, “es repartien 150 lliures per les festes de Nadal”. A més, rebien doblers d’aquells que designaven per als càrrecs de la Universitat. El 1657, els jurats defensaven per escrit que era “lícit” rebre qualque propina, sempre que no es donassin aquells càrrecs a persones “indignes”. Aquesta pràctica habitual no devia ser tan innocent, perquè el 1757 el regidor Martí Boneo fou sancionat per posar-la en pràctica.

Les irregularitats no eren exclusives de les institucions mallorquines. Segons el doctor en Història Miquel A. Casasnovas, l’oligarquia de Ciutadella s’aprofitava de la caixa comuna menorquina “per finançar la seva activitat particular, amb una sèrie de transvasaments de fons il·lícits”. Amb els doblers públics se sufragava l’enviament de delegacions a la Cort, diu, “sovint per tractar sobre afers particulars (...) amb quantiosos regals i suborns”. A Eivissa, com comenta l’historiador Joan Piña, “la Universitat rebia moltes queixes perquè uns pocs (...) controlaven les salines”, la principal font d’ingressos, “i en treien un important profit econòmic”.

El doctor en Història Eduardo Pascual subratlla com, cap al 1666, el deute públic de Mallorca s’havia disparat fins a la xifra astronòmica de set milions de lliures. Això es devia a “la desastrosa organització administrativa”, la malversació i la destinació de doblers a altres fins, diferents dels pressupostats. Per acabar-ho d’adobar, era la mateixa monarquia la que desviava els doblers que es destinaven a amortitzar deute, per a altres qüestions. Cap al 1600, segons Planas, els representants de la Part Forana acusaven els jurats de Palma de desviar doblers per importar gra, quan no n’hi havia necessitat.

El cosí del ministre

El segle XVIII, segons assenyala l’historiador Emilio Bejarano, arribaven a l’Audiència de Palma “continus expedients” pels càrrecs d’apropiació indeguda, tràfic d’influències i prevaricació. El 1769, afegeix, el regidor de Ciutat Antoni Tugores fou denunciat per prendre doblers per a les llicències per vendre ordi i llegums. El 1772, el mateix Ajuntament de Palma era acusat de vendre llocs de feina. El 1806, el Consistori va rebre una nova demanda per corrupció en la gestió de l’Hospital General.

Un cas emblemàtic de corruptela va ser el ministre d’Hisenda mallorquí Miquel Gaietà Soler, qui, a començament del segle XIX, va col·locar en alts càrrecs de l’Administració un mínim de vuit amics i parents, segons Bejarano. Entre ells, hi havia el seu cosí Joan Veny, cap de Tabacs, que era analfabet. “Tota vacant que es produí en el curs de la seva dominació”, denunciava Miquel dels Sants Oliver, “fou atorgada a un adepte, un client o un familiar”. Soler, diu Bejarano, va bastir un veritable lobby de creació d’empreses, fent servir allò que ara anomenam informació privilegiada.

Ja al segle XX, a les eleccions del 1923, el diari madrileny La Acción, segons registra el professor de la Universitat de les Illes Balears Antoni Marimon, va acusar el financer i candidat Joan March de fer servir la corrupció amb polítics, entre els quals el ministre Santiago Alba. March va contraatacar amb una acusació del seu diari, El Día, vinculant l’ex primer ministre Antoni Maura “amb diversos negocis que haurien prosperat quan l’estadista era president del govern”. March tornaria a fer servir els suborns, per encàrrec de Winston Churchill, per convèncer 30 generals de Franco que a Espanya no li convenia entrar a la II Guerra Mundial al costat del nazis.

La corrupció va ser sistèmica al franquisme. Segons els seus panegiristes, Franco fou un exemple d’austeritat i al seu règim no n’hi havia, de corrupteles. O, més ben dit, la premsa no en podia parlar. El doctor en Història Pere Ferrer relata com el suborn s’aplicava de manera regular en l’Administració: empleats públics “cobraven per atorgar qualsevol permís; en cas contrari, l’expedient quedava a baix de tot del munt de papers pendents de tramitació”.

Recull Ferrer com el ‘sobret’ es feia servir com una cosa habitual per ‘untar’ els funcionaris, i com aquests l’amagaven entre els fulls dels llibres de caixa, per poder recollir-lo de manera discreta. En arribar Nadal, “els negociants agraïts” enviaven senalles de regal a aquells funcionaris: “A alguns no els cabien al pis, de tantes que en rebien. Altres les retornaven per honestedat, però n’hi havia que ho feien indignats perquè hi mancava l’apreciat cuixot”. Corrupció, sí... però no de qualsevol manera.