Menú rus a la vienesa en un concert memorable
La Filharmònica de Viena i Daniele Gatti deixen el llistó molt alt en la vetllada inaugural de la temporada 2024-2025 del Palau de la Música
Orquestra Filharmònica de Viena
- Direcció: Daniele Gatti
- Palau de la Música, 3 d'octubre del 2024
Tothom posa en boca d’Helenio Herrera, un antic entrenador del Barça, una frase segons la qual a l’equip blaugrana no li calia baixar de l’autobús per guanyar un partit. En el terreny que ens ocupa, la crítica d’un concert de la Filharmònica de Viena ja està pràcticament feta abans d’entrar a la sala de concerts, perquè hom sap que el rendiment de la formació austríaca no baixarà de l’excel·lència.
La vetllada inaugural de la temporada 2024-2025 del Palau de la Música deixa el llistó molt alt, gràcies a una actuació memorable d’una de les millors orquestres del món. Un nivell de plusquamperfecció gràcies a la direcció vibrant i intensa de Daniele Gatti, al rendiment dels membres de la formació i a un programa mol ben triat: dues maneres d’entendre la música a càrrec de dos compositors russos del segle XX, però als antípodes pel que fa a estatus, estil i posicionaments ètics i estètics.
A la primera part, una de les peces del període neoclàssic d’Igor Stravinsky, el ballet Apollon musagète, que el músic va escriure entre el 1927 i el 1928 amb el patrocini d’una mecenes nord-americana, tot i que l’obra es va estrenar a París. La peça està pensada per a una trentena d’instruments de corda, cosa que va permetre a la Filharmònica de Viena exhibir precisament una de les marques pròpies de la casa, amb una sonoritat compacta, vellutada i amarada de bondats tímbriques.
El contrast arribava en una segona part de les que deixen sense alè: la Desena simfonia de Dmitri Xostakóvitx, de qui encara podem veure al Liceu les funcions de l’òpera Lady Macbeth de Mtsensk. I si aquesta obra va rebre la reprovació de Stalin, la desena simfonia va ser la primera de la sèrie de quinze que Xostakóvitx estrenaria després de la mort del dictador i després d’un període de vuit anys de silenci simfònic, atesa la por del músic a noves acusacions de formalista a càrrec del règim.
L'alliberament encara no es mostra en aquesta pàgina, molt amarada per la ferida, la humiliació i el patiment. Una obra monumental, això sí, electritzant i de gran imaginació melòdico-rítmica. Un cop més, la Filharmònica de Viena va demostrar que no és una orquestra, sinó un instrument de sonoritat segura, compacta, disciplinada, dúctil, sensible i de resolucions perfectes. La intensitat i la seguretat de Gatti van ser igualment garanties per fer de la vetllada un èxit dels que deixen empremta entre les parets del Palau i davant d’un públic entusiasta i que ocupava tots els racons de la sala modernista.