Filles de les misèries

PalmaFilles de la Misericòrdia arriba a la casa pairal d’Iguana amb tot un seguit de representacions que, naturalment, augmenten els quirats que ja acumulava d’origen. Un origen fabricat a quatre mans, les de Pere Fullana, Carme Planells, Alfonso Plou i Aina Salom. Una autoria compartida que gairebé s’ha convertit en habitual a la factoria dels sauròpsids des de Llum trencada, de Planells i Salom, o potser va ser des de No te’n riguis de Rimbaud. Són gairebé cinquanta les produccions de la tribu. Tan sols en manca una per arribar-hi. És una bona targeta de presentació, la millor manera de confirmar que a aquell cau s’hi cou bon brou. Filles de la Misericòrdia conta la història de quatre dones que en representen moltes més, probablement les de totes les filles de la misèria i de les misèries, sense excepció, de totes les que varen començar la seva vida dins les fredes estances de la caritat, probablement mal entesa.

Filles de la Misericòrdia és un fresc monumental i documental. Documental perquè de la memòria de les protagonistes i dels papers que ho acrediten han sorgit les històries dels quatre personatges, que en realitat són milers. I per això monumental, com el lloc on comença la narració. Un decorat amb set al·legòriques peces de Caravaggio, les que pengen de les parets de l’església del Pio Monte della Misericordia, a Nàpols, on l’atrabiliari pintor havia escapat de Roma. A partir d’aquí els quatre personatges, interpretats per Anna Berenguer, Rebeca del Fresno, Catalina Florit i Irene Soler, i dirigides per Pere Fullana, inicien aquest recorregut vital pel clavegueram de la seva existència, o potser haurien de dir inexistència. Una singladura farcida de peripècies que s’inicià sota el jou de les monges i acabà sota el de les penúries del seu estigma. Impecables totes elles, transitant des d’un personatge fins a un altre, des de les seves mares fins a quan elles eren petites i començaven el seu calvari sense premi final. Unes circumstàncies que impliquen no pocs bots en el temps, lligats sense interferències, tot i que l’ordre del relat no és cronològic, i amb la fluïdesa que esdevé eficàcia. Setanta minuts en què s’explica gairebé tot, amb humor tintat de tragèdia, sense tòpics que aplanin la narració, ans al contrari. Tampoc no hi ha trucs amb els quals es dramatitzi de manera postissa, fàcil. En tot moment hi ha aquesta naturalitat que fa que les històries, per una banda, siguin autèntiques i, per una altra, assoleixin la universalitat del discurs.