Filosofia antidemocràtica (IV)

PalmaEls nietzschians més aferrissats han protegit Nietzsche de les crítiques polítiques, presentant-lo com un pensador apolític o antipolític, preocupat únicament per temes filosòfics “més rellevants”, com el coneixement i la percepció de la realitat, la metafísica de l’artista, la crisi de la cultura occidental, el nihilisme i la crítica a la moral cristiana, però es tracta d’un intent va que no resisteix una lectura crítica de les seves obres, mitjançant la qual queda ben palesa la seva posició contra la democràcia i a favor d’una casta política formada per una elit aristocràtica culta i moralment superior.

L’antidemocratisme radical és present en totes les obres de Nietzsche, amb major o menor intensitat, i des de la seva joventut. En el seu treball final d’estudis de l’escola de Pforta, Sobre Teognis de Mègara (1864), fa una dissertació sobre el poeta dori, en què posa en valor la cultura aristocràtica, basada en la noblesa del llinatge, la puresa de la sang i el distanciament de la plebs. Nietzsche elegeix Teognis perquè s’identifica amb la seva causa de conservar el domini de la noblesa, alçant-se contra els mals que amenaçaven la supervivència del govern aristocràtic de la ciutat, representats per la contaminació de la sang dels matrimonis mixtos, la corrupció política i l’abandonament dels plebeus als vicis de la luxúria i el desenfrenament. Nietzsche pren la seva actitud bel·ligerant amb el poble com a model ètic i polític, i comparteix les seves opinions sobre la superioritat de la casta noble dels megareus, amb una autoritat i dignitat basades en l’origen il·lustre i l’heroisme dels avantpassats, els coneixements militars i l’experiència de govern, l’administració del culte religiós, i la riquesa i la formació en les arts liberals.

El seu primer llibre, El naixement de la tragèdia (1872) es pot interpretar políticament, en la seva globalitat (tenint en compte les parts descartades, seguint les recomanacions de moderació i prudència de Wagner), com un pamflet filomusical favorable al programa polític reaccionari i antimodern wagnerià de regeneració d’Alemanya, una mena de manifest de denúncia contra els valors democràtics de la modernitat representats per la burgesia. En aquesta obra, Nietzsche aposta per la recuperació de l’ideal aristocràtic i per treballar en l’aparició d’herois i individus genials, una minoria aristocràtica, destinada a governar.

D’altra banda, adverteix que els genis s’han d’esforçar per combatre el socratisme de la societat moderna, representat per les masses, la democràcia igualadora, i les grans ideologies, com el socialisme, l’anarquisme i el comunisme, en el marc d’una història, entesa en sentit agonista, com la lluita a mort entre castes, però sense el component dialèctic marxià.

En el llibre Més enllà del bé i del mal (1886), segons reconeix el mateix Nietzsche a l’autobiografia titulada Ecce Homo (1908), fa una crítica de la política moderna, en general, i caldria afegir que també a la democràcia liberal, en particular. Per Nietzsche, la democràcia és la forma més decadent d’estat, perquè permet la mescla d’estaments i races. Nietzsche veu en l’avanç del moviment democràtic no només una decadència política, sinó també de l’home, d’anivellament, pèrdua de valor i empetitiment. La democràcia és essencialment anivelladora, no respecta les jerarquies socials, afavoreix l’aparició d’un tipus d’home gregari i mediocre, es mostra injusta amb els homes superiors i carismàtics, que tracta com si fossin inferiors i els assimila a la massa treballadora. Nietzsche acusa directament els filòsofs alemanys de ser els principals culpables d’aquesta anivellació, per inculcar en la majoria, el ramat, el desig de felicitat i la promesa d’una vida còmoda i igualitària per a tothom, alliberada de perills, crueltats, instints i emocions.

Dins l’àmbit polític, aquestes idees modernes antivitals són hegemòniques i s’estan expandint a través dels moviments democràtics, “la gossada anarquista”, els socialistes, “filosofastres beneits i fanàtics de la fraternitat”, i els “ideòlegs de la revolució”. Per Nietzsche, cal combatre la democràcia perquè se sosté sobre uns valors cristians de ressentiment i compassió que ataquen el més noble i valuós, el sentiment de preservació, i la voluntat de viure i d’autoafirmació dels senyors. Nietzsche reclama l’aparició d’un lideratge d’un home fort, elevat i dominador, capaç de revertir la situació, de desfer la igualtat de drets i aturar l’expansió democràtica, i invertir els seus valors, més enllà del bé i del mal; i treballa per l’aparició d’una societat aristocràtica, orientada a la cria i selecció dels millors, i fonamentada en l’obediència i la submissió, la jerarquia, l’esclavitud i l’explotació de la plebs.

Democratisme cultural

Nietzsche també escriu contra el democratisme cultural. En El crepuscle dels ídols (1889), estableix que l’accés massiu a l’educació superior és la causa de la decadència i la vulgarització de la cultura alemanya. Però el declivi té una dimensió política, i fa referència a la democràcia com a forma d’estat, que és inseparable de la pèrdua d’autoritat dels polítics i els partits, i de la seva manca de voluntat i instints antiliberals. Vol desfer la connexió que la modernitat ha establert entre democràcia i antiga Grècia, posant l’accent en l’aristocratisme bel·ligerant de l’estat espartà com a genuïna essència grega, en correspondència amb la lluita natural per la supervivència. Nietzsche ataca la doctrina moderna de la igualtat, un mal introduït a Europa per la Revolució Francesa, i un ideal que s’ha de superar a través de la recuperació dels instints més forts i del retorn a la natura.

Nietzsche, malgrat el seu antisocratisme declarat, admira el Plató polític, legislador i fundador d’estats, i s’inspira en el seu estat ideal de pensadors, i el seu referent, l’estat dori de la Grècia arcaica i aristocràtica, per definir la seva pròpia utopia antidemocràtica. Nietzsche s’imagina una utopia política i social capaç de fer front a la democràcia moderna i als seus ideals humanistes i igualitaristes, i als moviments revolucionaris i les seves aspiracions emancipadores i de justícia.

En el seu model, que imita el desplegament de les forces vitals, i la lluita i la selecció de la naturalesa, impera la desigualtat natural, i la societat està estructurada segons un ordre jeràrquic inamovible, amb l’extrem superior ocupat pels grans genis creadors, una minoria selecta d’elegits per la seva superioritat; i en el lloc inferior, la massa treballadora explotada, sense possibilitat d’ascens social. Nietzsche planteja que aquest sistema de castes necessita d’un estat autoritari que actuï com un instrument de domini per evitar conflictes i mantenir la massa en condicions de misèria, fent treballs forçats al servei d’una elit genial, dedicada a l’art i la cultura, i al desenvolupament del seu talent natural, creant obres d’art perdurables. La mateixa existència de l’estat és essencial i actua de contrapès per fer front a l’ideari democràtic de les masses, que empenyen cap a la seva dissolució.