Filosofia antijueva (II)

PalmaL'antisemitisme no es pot explicar adequadament sense analitzar el debat introduït en el segle XVIII per Kant, Fichte i altres representants de l'idealisme alemany, com Hegel i Lessing, entorn del grau de racionalitat o fanatisme de la religió jueva i a la supervivència del judaisme i dels jueus, com a poble sense estat, i que continua posteriorment amb la discussió de Marx i la tradició marxista entorn de l'anomenada qüestió jueva i la possible integració del poble jueu en els emergents estats nació, un dels episodis intel·lectuals més decisius per al seu futur.

Els filòsofs idealistes alemanys es posicionen històricament en contra de l'emancipació jueva i consideren la mera possibilitat de constituir-se en una nació una amenaça per a la pau. Kant estableix les bases racionals per a l'odi contra el judaisme, que desembocarà en l'antisemitisme laic modern. A La religió dins els límits de la raó (1793), una obra de joventut, considera que el judaisme no és pròpiament una religió, sinó la fe política més allunyada de la raó, una teocràcia particular, dominada per una aristocràcia sacerdotal, deslligada de l'universalisme cristià. Segons Kant, el messianisme del poble jueu i la consciència de ser el poble elegit empenyen els jueus fora de la comunitat moral i política i impedeixen que arribin a formar part d'una religió racional, i que es puguin mesclar amb altres credos i integrar-se políticament. D'altra banda, Kant, a la seva Antropologia en sentit pragmàtic (1798), nega als jueus la integració i els acusa de fingir i no creure realment en la seva religió, de ser una nació improductiva, d'usurers, mercaders, supersticiosos i defraudadors que parasiten els seus amfitrions i aspiren a imposar un govern mundial teocràtic basat en les lleis mosaiques, de representar una autèntica amenaça política i econòmica per als estats. A la primera part del llibre El conflicte de les facultats (1798), Kant proposa una solució molt dura: l'eutanàsia de la nació jueva a través de l'assimilació en el si de la religió cristiana. D'aquesta manera, presenta la conversió jueva com l'únic camí per arribar a ser un poble culte i civilitzat.

En un text sobre la Revolució Francesa de 1873, Fichte planteja per primera vegada la idea d'una conspiració jueva contra els estats europeus, motivada per l'odi cap a l'ésser humà. La solució que proposa per fer front a aquest complot no pot ser més violenta: decapitar tot el col·lectiu jueu i tallar els seus caps i substituir-los per d'altres nets d'idees jueves, o si no pot ser, expulsar els jueus d'Alemanya i d'Europa en direcció a la seva terra promesa i anticipar-se, així, setanta-cinc anys a la creació de l'estat d'Israel per part dels sionistes.

El jove Hegel, en la seva etapa com a preceptor, pensa el judaisme en relació amb el cristianisme, a partir de la lectura de les obres de Mendelssohn, Lessing, Kant i Spinoza. Així, en el seu escrit La positivitat de la religió cristiana (1795-1796) destaca la superioritat dels cristians en totes les arts enfront dels jueus, s'enorgulleix de la gran expansió del cristianisme com a prova de la seva veritat, a la vegada que felicita els jueus conversos per sortir-se'n de l'error. En el text Fragments històrics i polítics (1796?) acusa els jueus d'impudícia, i més concretament de no tenir vergonya a l'hora de parlar sobre les relacions sexuals, i tractar les dones de manera vil i vergonyosa separant el sexe del sentiment amorós. Per al jove Hegel, la manca d'un estat jueu suposa la renúncia a la seva independència, i indica que els jueus no tenen cap lloc en la història i estan condemnats a desaparèixer. En el text L'esperit del cristianisme i el seu destí (1798-1800), Hegel completa la seva visió negativa del poble jueu i mostra la seva condició esclava causada per l'obediència incondicional als manaments divins i la servitud a la casta sacerdotal. D'altra banda, observa la seva deriva cap a una existència errant, aïllada i animal, sense drets ni amor propi, hostil cap als altres pobles i molt allunyada de la mateixa naturalesa. En el mateix text, Hegel continua dient que els jueus duen una existència passiva i alienada, sense ànima, perquè tot el que tenen, fan i són depèn de manera absoluta de la voluntat del seu Déu, fins al punt de ser capaços de "rebolcar-se en el fems i deixar-se menjar pels polls" i renunciar a la propietat privada. De la renúncia voluntària al dret de propietat se segueix la impossibilitat política de ser ciutadans i tenir un estat propi. Hegel, establint un paral·lelisme amb el Macbeth de Shakespeare, anticipa el destí tràgic del poble jueu, sepultat sota el seu furor i fanatisme i abandonat pel seu propi Déu. Però el més significatiu és el fet que la seva desaparició no li provoca ni temor ni compassió. En definitiva, el judaisme representa, per al jove Hegel, una religió falsa i lletja, sense bellesa, perquè li falta humanitat i amor i un símbol d'un moment històric de negativitat que ha de ser superat en la síntesi moral i reconciliadora entre cristianisme i estat.

La qüestió jueva arriba al seu punt culminant a Alemanya amb la disputa entre el jove Marx i Bruno Bauer, representant de l'esquerra hegeliana. En aquesta querella, Bauer s'oposa a l'emancipació dels jueus i la seva integració social i política dins un estat nacional perquè considera que la fidelitat a la seva religiositat particular els impedeix obeir les lleis d'un estat laic; mentre que el jove Marx, a Sobre la qüestió jueva (1843) es mostra convençut que els jueus estan en bona disposició d'emancipar-se políticament gràcies al poder financer adquirit històricament a través de la seva dedicació al comerç i la usura. Observa també que l'adoració al Déu dels diners i als valors economicistes han transformat el judaisme en una religió profana, que ha estat capaç de judaïtzar el conjunt de la societat cristiana, que s'ha fet jueva. La seva crítica es dirigeix contra la gran complicitat entre judaisme i capitalisme que vincula el banquer jueu amb el burgès explotador, a través de préstecs i l'exercici de la seva funció financera, que posen en circulació els diners necessaris per iniciar els cicles de producció i acumulació capitalista. Marx s'expressa amb duresa contra els jueus perquè és conscient que la seva emancipació té un caràcter egoista i particular i, sobretot, perquè fa perdre de vista el gran objectiu de l'emancipació humana i impedeix, per tant, superar l'alienació religiosa i avançar cap a l'aspiració universal de llibertat. El Marx premarxista comet l'error de considerar la comunitat jueva com una classe social rica i homogènia, quan, de fet, està formada per una mescla d'individus rics i pobres, amb interessos heterogenis. En qualsevol cas, la qüestió jueva du Marx a sospitar de la complicitat de l'Estat en el manteniment de la desigualtat, com a passa prèvia a prendre consciència de la necessitat d'emprendre una acció violenta i revolucionària dirigida contra les bases espirituals i materials del capitalisme i el judaisme i abolir la usura i la propietat privada com a vies per a la superació de l'alienació humana.