La filosofia contra les dones (II)

La tradició filosòfica patriarcal iniciada amb Plató i Aristòtil té continuïtat històrica a la Modernitat, amb Descartes, filòsof que també menysvalora la capacitat intel·lectual femenina, quan afirma, a una carta dirigida al pare Vatier, que ha compartit en el Discurs del mètode pensaments que poguessin entendre fins i tot les dones. Excepcionalment, admira la voluntat de saber d’Isabel de Bohèmia i Cristina de Suècia, dues dones de la reialesa importants en la seva vida, amb les quals va mantenir una intensa relació i intercanvi intel·lectual.

Rousseau, gran avançat al seu temps en la defensa de l’igualitarisme i la democràcia directa, justifica a l’Emili, el seu tractat sobre educació, la desigualtat natural entre homes i dones, i la necessitat de mantenir-la a través d’una educació sexista. Defensa, a més, una visió essencialista de la dona que la condemna a ser mare i esposa submisa i obedient al marit, i a cuidar-se de l’educació dels fills, seguint els principis i valors tradicionals que la situen en inferioritat respecte de l’home, col·laborant així en la perpetuació de la seva pròpia esclavitud.

Pensadors patriarcals

Malauradament, Kant també mereix ocupar un lloc destacat en aquesta selecció de pensadors patriarcals a causa del fet que defensa la inferioritat de la dona i la seva subordinació a l’home a través del matrimoni. Cau en l’androcentrisme, identificant l’ésser humà amb l’home, i expressa el seu sexisme justificant el fadrinatge amb ironia: “Quan vaig haver de menester una dona, no podia alimentar-la, i quan la vaig poder alimentar, ja no la necessitava”. A les Observacions sobre el sentiment del bell i el sublim, naturalitza la diferenciació sexual atribuint a les dones una tendència als afectes, la bondat i la compassió, el gust per la bellesa, l’humor, l’alegria i les converses supèrflues; i els defectes de ser vanitoses, seductores i complaents. Diu que són intel·ligents, però en menor grau que els homes. Considera que són incapaces d’actuar seguint principis morals, perquè cerquen la bellesa i allò que els agrada, i no la justícia. Diu que eviten el mal perquè és lleig, però no pel seu caràcter immoral, que no saben actuar per deure, necessitat ni obligació, ni tampoc estan disposades a seguir un comportament virtuós. La filosofia femenina no consisteix en l’argumentació, sinó en la sensibilitat. L’educació corresponent a aquest caràcter s’ha d’orientar a ampliar la seva sensibilitat natural, sense entrar en qüestions especulatives que impliquin l’ús de la memòria. No han d’aprendre geometria, ni filosofia, ni ciència, ni tampoc història. I de l’univers, “és suficient que coneguin les coses necessàries perquè es commoguin davant l’espectacle del cel d’una nit bella”. D’aquesta manera, Kant condemna la meitat de la humanitat a viure sempre en minora d’edat.

L’opinió de Schopenhauer sobre les dones i la seva funció social és irritant i molt ofensiva. El filòsof del pessimisme justifica la desigualtat i la subordinació femenina a través de la naturalització de la seva inferioritat i d’una visió biologicista i utilitarista. L’odi cap a les dones assoleix nivells molt elevats en la seva filosofia derivada de la seva biografia, del mal exemple que li havia donat la mare, expulsant-lo de casa seva, dilapidant la fortuna del pare, i de les males experiències que havia tingut amb les dones, en ser rebutjat en matrimoni fins a dues vegades. D’entrada, estableix que el destí natural de la dona és el matrimoni i la maternitat. D’aquí, que tot allò que la faci desviar del deure de procrear, alimentar i protegir la família, com l’adulteri, sigui vist pel filòsof, com una conducta imperdonable. Arriba a afirmar que les dones infèrtils no tenen cap atractiu i únicament generen animadversió. També sosté que se senten més atretes per homes forts i robusts. I reprodueix la visió platònica dels sexes com a parts imperfectes que assoleixen la plenitud aparellant-se amb algú de l’altre sexe. Nascuda per obeir, cuidar i educar l’home, tot i la seva limitada intel·ligència. És un ésser infantil, defectuós, anormal, gairebé irracional, únicament capaç de veure allò que té davant dels ulls, confinada en el present a causa d’una espècie de miopia intel·lectual. Necessita un amo i tutor que la domini i dirigeixi. Per això l’anomena el segon sexe. És injusta, i compensa la seva manca de fortalesa a través de l’astúcia natural, que l’encamina cap a la mentida i l’engany i el matrimoni, una unió interpretada a l’escrit L’amor, les dones i la mort, com a una estratègia per viure a costa del marit. La dona no té dret a la propietat. És antiestètica perquè no entén de pintura, ni de música ni de poesia: “Què pot esperar-se de les dones si no han produït cap obra d’art perdurable?”. Les acusa de corrompre la societat. És partidari d’impulsar una involució social i política que retorni les ‘dames’ i ‘senyores’, les dones que han assolit certa dignitat i respecte gràcies a l’elevada posició social, a l’àmbit domèstic, per reeducar-les en el treball, la submissió i la dependència absoluta. La seva misogínia es resumeix en aquesta definició: “la dona és un animal de cabell llarg i pensament curt”.

L’odi cap a les dones

“Vas amb dones? No oblidis el fuet”, recomana Nietzsche, continuant la línia de provocació marcada per Schopenhauer. Nietzsche va ser profundament misogin, i en deixa nombrosos testimonis en els seus textos. Certament, els seus fracassos amorosos pogueren contribuir a alimentar l’odi cap a la dona, així com l’excessiva dependència de la mare i la germana Elisabeth, o els problemes de salut relacionats suposadament amb la sífilis que va agafar a algun prostíbul freqüentat a la seva joventut. El cas és que defensa una educació sexista en la qual l’home ha de ser educat per a la guerra i la dona, per a ser el repòs del guerrer. La dona ha d’aprendre a obeir i servir l’home. En aquesta línia que la situa al servei dels interessos masculins, també diu que “ha de trobar l’infant que hi ha en l’home i conservar-lo”. Segons Nietzsche, la dona és més bàrbara que l’home i tendeix de manera natural a l’odi i la venjança. És superficial, atès que mai no es pot arribar al seu fons perquè no en té. Amb relació al matrimoni, parla clar i diu que és un instrument de dominació masculina. A l’autobiografia Ecce Homo menysprea la lluita feminista per la igualtat de drets, considerant-la com un símptoma de la malaltia igualitarista. Atia el conflicte entre sexes considerant l’emancipació femenina un idealisme antinatural que segons el seu parer només es cura fent que tinguin fills. Per a ser justos, s’ha de dir que té moments de debilitat en què dedica bones paraules cap a les dones, com quan les identifica amb la veritat i reconeix que els filòsofs (i ell mateix) no les han entès gaire ni tampoc han sabut seduir, i d’altres en què alterna afalacs amb crítiques, com quan diu que la dona és més llesta, però més malvada que l’home. Nietzsche desromantitza l’amor afirmant que la dona estima per oblidar que està sotmesa i anticipa la crisi de la masculinitat afirmant que l’emancipació femenina desmasculinitza l’home.