La filosofia contra les dones

La filosofia és una activitat dominada històricament pels homes que ha invisibilitzat les dones i les seves aportacions a la història del pensament. Els filòsofs han ignorat sistemàticament la dona i han contribuït amb les seves teories a mantenir la desigualtat de gènere. La filosofia és masclista, androcèntrica i misògina, seguint la tendència patriarcal de la humanitat, i s’observa clarament en l’exclusió de les dones filòsofes dels currículums i temaris oficials que s’ensenyen a les aules de filosofia.

La deriva patriarcal de la filosofia s’ha volgut minimitzar per part dels intèrprets, seguint estratègies d’encobriment, ignorant i tractant de manera anecdòtica les actituds discriminatòries, i molt sovint, relativitzant la importància de les referències masclistes i misògines, passant de puntetes o presentant-les com a anècdotes sense importància, dins la globalitat i la grandesa de les obres dels pensadors. També ha estat habitual presentar els filòsofs com a víctimes del masclisme del seu temps, quan en realitat, no estigueren a l’alçada de la seva filosofia ni de l’universalisme humà. Les aportacions filosòfiques a l’avanç de la democràcia, l’ètica o la ciència han permès desviar la mirada de la concepció sobre la dona. Un altre recurs exculpatori ha consistit a neutralitzar les crítiques al masclisme filosòfic afirmant que són exagerades i anacròniques. D’aquesta manera, s’ha volgut negar la validesa de les comparacions i judicis de valor sobre el passat, i rebutjar aquelles aproximacions feministes que interpreten les aportacions filosòfiques aplicant categories d’anàlisi de gènere. L’actitud intel·lectual més honesta és fer front a les estratègies negacionistes i ocultadores i parlar obertament de l’orientació masclista de la filosofia, citant allò que realment digueren els filòsofs en els seus textos, començant per Plató.

Plató no dona veu a les dones en els seus diàlegs, excepte en El Banquet, en què un personatge femení, Diòtima de Mantinea, una sacerdotessa-filòsofa, pren la paraula per exposar la idea platònica sobre l’amor, després que Sòcrates reconegués que havia après d’ella la concepció sobre aquest sentiment humà. Per valorar la visió platònica de la dona cal posar-la en relació amb la seva teoria política sobre l’estat just. A La República, la seva utopia política, defensa la igualtat de drets i obligacions entre homes i dones, pensant sobretot en l’àmbit militar, amb la finalitat estratègica de garantir la seguretat de la ciutat. Així, les dones que manifesten una predisposició natural per ser guardianes han de ser educades per a la guerra. L’eliminació de la propietat privada per a les classes guardianes i governants i el comunitarisme que obliga les dones guerreres a cedir els fills a l’estat permeten també alliberar-les de les tasques domèstiques i governar la ciutat, en igualtat amb els filòsofs. Aquest igualitarisme polític cerca més el control estatal de la població femenina que no pas millorar el seu benestar. Posteriorment, Plató rectifica, i a Les Lleis retorna a una societat organitzada entorn de la família nuclear i la propietat privada. Aquest canvi relega la dona a l’àmbit domèstic, i a la funció de procrear i proporcionar fills sans i perfectes que garanteixin la supervivència de la polis, limitant el seu paper polític a educar els infants i vigilar el compliment de les normes estrictes de reproducció i fidelitat conjugal imposades per l’estat. En general, Plató considera les dones inferiors i menys virtuoses que els homes, i malgrat que la naturalesa les ha dotades de les mateixes facultats per realitzar qualsevol activitat, en la pràctica, són incapaces de fer-les igual de bé.

Masclista i sexista

La filosofia d’Aristòtil no és misògina, però sí masclista, sexista i patriarcal. Aristòtil parteix de la idea que la dona és per naturalesa inferior a l’home, encara que no n’és culpable de la seva condició, com diu a L’ètica a Nicòmac. La inferioritat femenina és física, psicològica i moral i es correspon amb una determinada funció social. Aristòtil parla de la diferenciació sexual entre homes i dones a l’obra La investigació sobre els animals. Físicament, la dona és més imperfecta i dèbil que l’home, la seva finalitat és garantir la reproducció, posant el seu cos, passivament, a disposició de l’home perquè dipositi l’esperma en el seu interior, com si fos un simple objecte o recipient. Segons Aristòtil, la inferioritat natural de la dona té un correlat psicològic, i es manifesta a través del seu caràcter més compassiu que el de l’home. La dona també es caracteritza per ser més gelosa, mentidera, tramposa, ploradora, covarda i criticona. En les relacions afectives, la dona ha de donar més amor del que rep, però si s’abandona amb desmesura als plaers sexuals, és insultada i comparada amb una egua. Des del punt de vista ètic, tendeix al vici, i està en possessió de virtuts com el silenci i l’obediència, útils per mantenir-se submisa al marit. De la inferioritat natural, Aristòtil deriva la subordinació social que li impedeix dedicar-se a la filosofia i la política. En La Política, Aristòtil exclou la dona de la vida pública, assignant-li la funció d’administradora de l’àmbit domèstic, sempre sota la tutela i supervisió del seu marit i els seus fills mascles. Aristòtil pensa que si la dona ocupàs el seu lloc a la societat, seria feliç i contribuiria a la felicitat del conjunt de l’organisme social. La concepció aristotèlica de la dona, construïda a partir de la creença en la desigualtat natural, es manté durant la filosofia medieval i moderna, esdevenint un model ideològic molt potent que s’ha utilitzat per justificar i mantenir l’ordre social patriarcal.

Sant Tomàs d’Aquino incorpora la concepció patriarcal d’Aristòtil sobre la dona al cristianisme a través de la teologia. A la Summa Teològica confirma la passivitat natural femenina en l’acte sexual ja defensada per Aristòtil, així com la idea que la dona és un error de la naturalesa, causat per un esperma en mal estat. Aquesta descripció tan ofensiva queda suavitzada per altres afirmacions més tolerants sobre la bondat del matrimoni. Sant Agustí, l’altre gran referent de la filosofia cristiana medieval, adopta la idea platònica de la condició d’inferioritat de la dona amb relació a l’home, tant físicament, com intel·lectualment. Així, es refereix amb freqüència a la dona com el sexe dèbil. Segons Sant Agustí, la dona va ser creada per a la procreació. És més, únicament la reproducció i la prevenció de l’adulteri justifiquen l’acte sexual en el matrimoni. I en qualsevol cas, arriba a elevats nivells de deshumanització de la sexualitat concebent el plaer i l’acte sexual sense amor, com un acte egoista i pecaminós. El sexe fora del matrimoni és considerat immoral. Sant Agustí, a La Ciutat de Déu, nega la concepció pagana que la dona ressuscitaria transformada en home per assemblar-se més a Crist, però sí que fa referència a un perfeccionament de la bellesa femenina que aniria relacionada amb l’eliminació de la libido, la sexualitat i, més concretament, del desig sexual, l’acte carnal i el part.