Filosofia dels viatges (X)

PalmaNo es pot comprendre la filosofia de Nietzsche sense valorar el vincle entre pensar, caminar i viatjar. Nietzsche, com el seu personatge Zaratustra, és un viatger i un escalador de muntanyes que pensa viatjant, i concep els pensaments més elevats i decisius en els cims i les muntanyes més altes, com la idea de l’etern retorn del mateix sorgida a “6.000 peus d’alçada per damunt de l’home i del temps”, a la localitat suïssa de Sils Maria, a l’Alta Engadina, segons recorda a Ecce homo. Mentre es desplaça d’un lloc a un altre fa voltes a les idees, cercant una aturada per posar-les sobre el paper. La dèria viatgera del filòsof té sobretot una finalitat pràctica, persegueix entrar en contacte amb climes més benignes i saludables amb l’esperança de recobrar la salut o almanco fer compatible l’escriptura amb els seus múltiples mals. I, tot i això, no pot renunciar a caminar i desplaçar-se, perquè comparteix amb Aristòtil i els peripatètics la convicció expressada en El crepuscle dels ídols que “només tenen valor els pensaments que tenim caminant”. En el Zaratustra, el viatger solitari ha de fer el viatge més llarg, ha d’escalar la muntanya fins al cim per conèixer des de dalt totes les coses a fons, i ha de descendir fins a l’abisme més profund del seu interior per trobar-se a si mateix.

A Més enllà del bé i del mal (1886), Nietzsche es defineix novament com un viatger i un aventurer agosarat que s’ha atrevit a anar més enllà de la moral cristiana i té també el coratge de reivindicar una psicologia més lliure i independent dels prejudicis moralistes, que incorpora la voluntat de poder que mana i vol manar i els sentiments d’odi, avarícia i ambició, com a elements cabdals i essencials de la vida. En l’aforisme 211è del mateix llibre, fa extensiva la seva aposta personal per la figura del viatger a la generalitat dels filòsofs, reivindicant que el filòsof de debò, a més de ser “crític i escèptic i dogmàtic i historiador”, ha de ser sobretot “poeta i col·leccionista i viatger”, amb la qual cosa vol dir que ha de saber ser un esperit lliure amb voluntat de mirar en totes direccions, des de moltes perspectives per tal de crear els seus propis valors. Nietzsche se sent un esperit lliure, i també molt agraït d’haver viatjat a gran alçada, a vol d’ocell, i no haver-se quedat a casa vaguejant. En el pròleg d’Humà, massa humà (1878), també diu que viatjar l’ha ajudat a sortir fora de si i a retrobar-se a si mateix. En l’aforisme 12è introdueix la capacitat humana de viatjar en el temps a través dels somnis i elevar la consciència cap a estadis històrics anteriors en què la realitat es perd de vista i cap a estats mentals en què la follia emergeix cap a l’exterior. Precisament, el viatger descobreix la connexió entre somni i civilització en la figura del salvatge, ja que aquest actua com a adormit, confon les coses, es deixa dur per les semblances fluctuants i, per això, les explica de manera errònia i precipitada, tot i que s’esforça a fer memòria, aquesta és inconstant i no el treu dels dubtes, és insuficient perquè tot d’una es cansa i s’oblida del que ha pensat anteriorment.

Viatjar amb la ment

Els viatges també tenen una funció en el procés de formació que ha de seguir algú que vulgui arribar a ser un bon escriptor de novel·les. Nietzsche convida a viatjar amb la ment per conèixer el passat, els camins seguits per la humanitat i evitar seguir aquestes mateixes passes i repetir la història en el futur. Posa en evidència la finalitat científica dels viatges i expedicions arriscades que emprenen els anglesos contemporanis i diu que en realitat són una demostració de força i poder. Es defineix a si mateix en l’aforisme final del llibre com un esperit lliure, un viatger nòmada que gaudeix amb els canvis i la llibertat d’aquell que senzillament camina lleugerament sobre la terra, sense fermalls ni lligams sentimentals, ni tampoc amb una meta ni destinació, que es limita a fer camí, com el mateix Antonio Machado i el seu ‘caminant que fa camí caminant’, perquè talment diu el poeta a Campos de Castilla: “Caminante no hay camino, se hace camino al andar”.

El viatger és també una al·legoria que li serveix per pensar-se a si mateix com a filòsof malalt que reflexiona sobre la influència de la malaltia en la filosofia a l’aforisme 2n de La Gaia ciència (1882), com un viatger que fa plans i vol despertar-se a una hora determinada, però no ho pot fer, perquè és un malalt que es lliura al seu cos i atén les necessitats fisiològiques. Nietzsche relliga el fet de filosofar a la corporalitat i vincula el pensament a estats corporals i les seves conseqüències. Però també sap que l’esperit no dorm i que en l’instant decisiu, tant el filòsof com el viatger es despertaran i es demanaran si la malaltia inspira les idees del filòsof. Se sent artista i viatger infatigable en l’aforisme titulat Nosaltres som artistes, capaç de transitar pels camins més perillosos i elevats “sense sentir cap vertigen”, “com si haguéssim nascut per grimpar”.

Major enginy i energia

En l’aforisme 36è d’Aurora (1881) es demana si els viatges i les navegacions que han donat lloc als grans descobriments tenen més mèrit que els invents de les antigues civilitzacions, i respon que les realitzacions humanes contemporànies són superiors a les antigues, perquè mentre que en els temps antics eren sovint el resultat de la casualitat, ara es deuen a un major enginy, energia i imaginació científica. Més endavant, en l’aforisme 432è es torna a percebre com a viatger, aquesta vegada posa l’accent en el seu caràcter curiós i atrevit que no té por de passar per ser moralment dolent, i que investiga, explora, navega i s’aventura.

Algunes de les reflexions de Nietzsche sobre els viatges i la conducta dels viatgers són de gran actualitat, per exemple, quan a Humà, massa humà es lamenta d’aquells viatgers que es desplacen de manera accelerada i amb presses, que s’acontenten amb conèixer els pobles i els països sense davallar del tren, que es desplacen de manera poc filosòfica i contemplativa, sense meditar ni adquirir una visió profunda i que en conseqüència, acaben fent judicis parcials i falsos. Aquesta mateixa visió de viatgers que frisen per arribar a la meta fixada es reflecteix en l’aforisme 202è d’El caminant i la seva ombra (1880), en què recrimina que els viatgers prefereixin escalar una muntanya “com a animals estúpids i suats” i renuncien al plaer de gaudir de les vistes del camí i estar pendents del paisatge. Aquesta crítica continua a l’aforisme 206è, en què es mostra molt crític amb els viatgers que obliden les intencions amb les quals han iniciat el viatge. En l’aforisme anterior, el 205è, posa en evidència la impaciència i el poc temps que s’està dispost a passar-s’ho bé en els diversos escenaris amorals que ofereix la naturalesa. Precisament, per entendre la moral europea i comparar-la amb altres moralitats, proposa seguir l’exemple d’un viatger que per veure l’alçada de les torres d’una ciutat necessita abandonar-la, agafar-ne distància i adoptar una posició moral més enllà del bé i del mal. Aquesta reflexió es troba a l’aforisme 380è de La Gaia ciència (1882), i es complementa amb la que fa a l’aforisme 253è, quan diu que no es pot ser plenament conscient del fet d’haver viatjat fins que no s’assoleix la meta, malgrat que es cregui que al final de cada etapa s’hagi arribat a casa.