Filosofia dels viatges (XII)

Michel Onfray aplica la seva filosofia hedonista als viatges, practicant la gastrosofia, perquè “veure un país no és suficient, també se l’ha d’escoltar i assaborir”, apreciar els aromes i els sabors i, en definitiva, conèixer la geografia a través del cos i els porus de la pell. Onfray exposa aquesta filosofia general del viatge a la introducció del llibre El ventre dels filòsofs (1989) mentre comparteix uns apunts autobiogràfics i rememora alguns viatges a l’estranger. Fa còmplices els lectors de l’experiència de provar collars d’avellanes i nous regades en sucre i suc de raïm a un mercat d’Azerbaidjan; menjar carn d’ishkan, varietat local de salmó que es cria a aigües de muntanya d’Armènia; i gaudir d’altres menges, com el caviar a Leningrad, el peix fumat i marinat del Bàltic a Copenhagen seguint les passes de Kierkegaard. També diu que va tastar l’orxata a Barcelona, els gelats napolitans de multituds de colors i sabors, i els vins amb regust a Rousseau i Voltaire a Ginebra. L’experiència gastrosòfica inclou el tast de fruites comprades al Gran Canal de Venècia i un estofat de porc senglar cuinat per l’esposa d’un caçador dels Pirineus.

El filòsof francès escriu un diari de viatge titulat Estètica del Pol Nord (2002), en què descriu de manera poètica la naturalesa i el paisatge sublim i misteriós del Gran Nord i l’etnocidi dels estatunidencs sobre la cultura i l’existència del poble inuit, així com els efectes destructius del canvi climàtic sobre les glaceres. És un dels llibres més personals de l’autor, perquè narra un viatge en companyia del seu pare, un regal d’aniversari que satisfà el vell somni patern de conèixer les terres més fredes i inhumanes del món. En el llibre, recull la relació tan especial i harmoniosa que s’estableix entre el pare, aleshores un pagès octogenari jubilat que surt per primera vegada de Chambois, el poble de Normandia on va néixer, i el guia de l’expedició, Pauloosie, un ancià membre de la comunitat inuit, a través d’una comunicació silenciosa, mirades còmplices i gestos afectuosos i emotius.

El lloc s’imposa al viatger

Onfray dedica un dels seus assaigs, Teoria del viatge (2007), a pensar filosòficament els viatges seguint l’ordre lògic que va des dels preparatius inicials fins al retorn a casa, i parteix de la idea que en un temps en què qualsevol destí està a l’abast, l’elecció del lloc concret depèn d’una metafísica del cos, d’una atracció que exerceix el lloc dins la ment del viatger. Formula, així, una mena de geografia de la personalitat de caràcter determinista, en la qual el lloc s’imposa al viatger, que no l’escull, sinó que és reclamat per ell a través de la veu interior de la consciència que vol fer realitat la visita. És com si s’aparegués a la consciència alguns dels llocs somniats a la infantesa sota l’estímul dels contes i altres narracions fictícies. Per això, es pot dir que el desig de viatjar s’alimenta de la literatura i que “el viatge comença a una biblioteca. O en una llibreria”, encara que reconeix que aquesta metafísica del viatge està en perill a causa del predomini de la imatge. Per a Onfray, el viatge s’inicia amb la consulta d’Atles i mapes, amb la representació física i política del món. Aquesta iniciació al lloc es completa amb la lectura de guies pràctiques de serveis i la subjectivitat de la poesia i la literatura. Després dels preparatius ve l’interval entre el lloc d’on hom parteix i el lloc cap al qual hom vol arribar, una etapa de trànsit sense regles en què els viatgers es veuen obligats a compartir espais comuns de dimensions molt reduïdes que generen proximitat, converses intranscendents i confidències banals. En aquesta terra de ningú, els no-llocs del sociòleg Marc Augé, els viatgers experimenten les limitacions temporals i la inseguretat de trobar-se fora de l’espai familiar, a la vegada que recuperen la consciència corporal d’una subjectivitat que reclama la seva atenció per tal de satisfer les necessitats biològiques.

Segons Onfray, hi ha molts de pretextos per viatjar, però tan sols una motivació que és el desig d’autoconeixement i anar a l’encontre d’un mateix, seguint l’antic convit socràtic. Per això, afirma amb convicció que “el primer viatger amb el qual ens trobam és un mateix”. Per això també pensa que tot viatge és iniciàtic i fa trontollar la identitat. No li agraden gens els viatges d’aquells que pretenen superar reptes i gestes com posar a prova la resistència física en situacions extremes, perquè suposen un càstig del cos i oculten intencions masoquistes.

Onfray expressa la preferència de viatjar en parella per gaudir de l’amistat, car “ser dos dispensa dels avatars de ser u i dels inconvenients de ser més”, i observa que viatjar altera els hàbits i costums i provoca una sobreexcitació dels sentits, desbordats per la successió de percepcions fragmentàries i desordenades. D’aquí que proposi ordenar les experiències en la memòria escrivint un diari, metòdicament, i evitar el recull massiu d’imatges que dificulta l’acció de la memòria i l’arrossega cap a la confusió i el caos. Convida el turista occidental que obri la ment, i que adopti un punt de vista perspectivista que l’ajudi a abandonar els prejudicis ètics i culturals, massa acostumat a projectar una mirada egocèntrica i eurocèntrica i, per tant, esbiaixada sobre els pobles i les ciutats que visita. No creu que les estades perllongades proporcionin certeses més vàlides que les més curtes, sobretot si aquestes són més intenses. Per a ell, el bon viatger és com un artista que sap captar la realitat a través dels petits detalls, i penetra en l’essència de les coses posant en pràctica l’impuls natural de comprendre, de manera espontània i intuïtiva, sense aplicar la facultat de racionalitzar. En el viatge s’ha de viure al màxim deixant que flueixin i se superposin les emocions.

Imposicions de la naturalesa

Onfray no comparteix el discurs decadentista que es lamenta de la impossibilitat de viatjar lentament i recuperar els propòsits de descobriment anteriors a la globalització i a les transformacions que han duit a la pèrdua de diversitat i autenticitat i al predomini de l’homogeni i l’uniforme. I com a bon tecnòfil, celebra la velocitat de l’avió i la capacitat per modificar la percepció de l’espai i el temps i demostrar el poder humà per vèncer les imposicions i resistències de la naturalesa. Des de la fascinació que sent per la tecnologia, acusa els enemics de la velocitat de ser tecnòfobs i odiar també altres invents com el telèfon i els ordinadors portàtils. L’amor d’Onfray per la tecnologia és tan cec i incondicional que li impedeix valorar-ne els aspectes més negatius, però tan rellevants per al futur de la humanitat com la important contribució dels avions i la resta de mitjans de transport al canvi climàtic, així com la incidència de l’acceleració en la salut i en la imposició d’un estil de vida insostenible.

Al final del viatge, la tornada a casa completa el significat circular del viatge i permet que el viatger recuperi el sedentarisme que dona sentit al nomadisme. Per a Onfray, s’ha de tornar a la quotidianitat del domicili com a brúixola i punt de referència. És el moment en què s’ha de relatar, posar en paraules el que s’ha viscut, i gaudir de la tranquil·litat i el repòs que permetran recuperar les forces per emprendre un nou viatge que continuï la recerca d’un mateix. El retorn esdevé sempre el preàmbul d’una nova partida.